A la Galícia del primer terç del segle XX hi va sorgir un moviment nacionalista que va tenir com a horitzó el renaixement de Galícia com a entitat cultural específica i diferenciada. Aquest moviment va intentar, amb el pas del temps, de dotar la cultura gallega del seu propi perímetre polític; això és, aconseguir l’autonomia i l’autogovern. S’intentava trencar el procés de centralització, d’uniformitat i de cultura homogènia que la revolució liberal havia provocat a l’estat espanyol al segle XIX amb l’aparició d’una identitat nacional pròpia que, des de l’Estat, va tenir cura de ressaltar mitjançant la imposició -entre altres mesures- d’un sistema educatiu únic amb una llengua primordial: el castellà, i la recreació, per part dels historiadors, dels mites -Numància, Sagunt, Covadonga, Guerra del Francès- propis i necessaris per donar suport a la nacionalitat espanyola. 

El nacionalisme gallec, que va aparèixer ja en la dècada de 1840, va recordar una mítica “edat d’or” quan el regne medieval de Galícia hagués existit.

La cultura gallega

Mentre a casa nostra tenia lloc la Renaixença, a Galícia va néixer el Rexurdimiento de la cultura gallega després centenars d’anys d’estigmatització i precarietat. Per aquells no familiaritzats amb la història de Galícia, cal apuntar que el gallec-portuguès va ser durant gran part de l’Edat Mitjana llengua de prestigi, així com Galícia va ser regne, i que la política dels monarques castellans, especialment la dels Reis Catòlics, va afavorir l’ús de la llengua d’estat entre les elits polítiques com a element culte. Aquest factor al costat d’altres, com la substitució de les elits locals, va derivar en el desús del gallec en la cultura escrita i va impedir en bona mesura que es tornessin a produir texts artístics en aquest idioma fins al segle XIX. Aquesta realitat va portar també al fet que el gallec es menystingués a nivell social, i quedés relegat a ser un parla de “quatre pagesos”.

A Galícia, sense teixit industrial ni classe obrera, la guerra civil va durar setmanes; el que van durar els afusellaments i represàlies als quadres republicans i als activistes anarquistes i nacionalistes que no van aconseguir escapar. La resta, especialment la classe intel·lectual i política, va fugir a l’exili.

Encara discutit per alguns historiadors, aquell procés s’estudia a Galícia com a punt de partida per als séculos escuros, del segle XVI al XVIII, només alleujats amb el Rexurdimento cultural del segle XIX, i una successió de moviments polítics (provincialisme, regionalisme, agrarisme) que van culminar, ja a l’inici del XX, en l’adveniment del nacionalisme gallec, teoritzat per Vicente Risco, que mai va deixar de separar la seva concepció política de la cultura (la majoria de polítics eren, de fet, intel·lectuals).

«A longa noite de pedra»

Quan semblava que la flama galleguista començava a encendre’s, amb presència parlamentària a Madrid durant la Segona República Espanyola, La Galícia que no va ser tornà a prendre forma. El 1936 es va elaborar l’Estatut d’Autonomia, es va plebiscitar i es va dur a Corts per aprovar-lo. Amb un detall macabre: era 15 de juliol de 1936. Tres dies després, Francisco Franco s’alçava contra la República. Altres quaranta anys d’oprobi. Una altra frase fatal: «A longa noite de pedra».

L’any 1931 es redactaren diversos avantprojectes i bases per a un Estatut d’Autonomia gallec, el text definitiu del qual s’aprovà el desembre de 1932 a l’Assemblea de Municipis de Santiago de Compostel·la.

L’inici cap a la presa de consciència del galleguisme en clau política té els seus orígens en temps de la Primera República Espanyola (1873). Posteriorment, Segundo Moreno Barcia presentaria un projecte de Constitució galaica l’any 1887. Precisament aquest polític i intel·lectual havia defensat el federalisme a Galícia durant el període conegut com a Sexenni Democràtic.

A la fi dels anys vuitanta del segle XIX el galleguisme començà a tenir certa força en sectors de la classe mitjana gallega. És l’època de Valentín Lamas Carvajal i d’Alfredo Brañas. Aquest últim publicà l’any 1889, Bases Generals del Regionalisme i la seva aplicació a Galícia. Brañas era un polític conservador i estava obstinat a lluitar contra el caciquisme gallec i per la redempció dels furs medievals. El seu conservadorisme es xifrava en el seu rebuig del parlamentarisme, i en la defensa de l’existència de:

La patria galega dins de la “nació espanyola”

“No nace hoy la Liga Gallega de Santiago, constituida desde que la autoridad aprobó sus estatutos en julio de 1898 (…) las circunstancias y porque entonces y después atravesó España, no eran oportunas para manifestar en alta voz nuestro pensamiento (…). Tristísimos y vergonzosos sucesos, que han labrado la ruina del Estado español (…) deseamos la supresión de los gobiernos civiles, diputaciones provinciales y demás funcionarios y centros (…) y pedimos para Galicia (…) una Diputación regional, a la cual corresponderá atender y resolver, con independencia del poder central, los asuntos peculiares a la pequeña patria.

Queremos también la desaparición de los ayuntamientos rurales, odiosos albergues del caciquismo (…)

En nuestros asuntos administrativos y judiciales queremos que se tramiten y resuelvan en todas las instancias, dentro del territorio gallego (…)

Reclamamos (…) un sistema tributario y prefijar por medio de conciertos con el Estado, un cupo anual”

Manifest de la Liga Galega, Santiago de Compostela el 24 de juny de 1899

La costa gallega, motor de bona part de l’economia actual de Galícia. Fotografia: Marta Landín

Les Irmandades

El terme galleguisme s’utilitza especialment a partir de la constitució de la primera Irmandade da Fala l’any 1916 a la ciutat de La Corunya. Les Irmandades eren una organització en la qual hi participaven la petita burgesia i intel·lectuals gallecs. La figura clau n’era l’escriptor Antón Villar Ponte, que aquell any havia tornat de Cuba on hi treballava de periodista.

Aquest nucli galleguista es configurà més com a moviment que no pas com a organització política. És a dir, com un ampli corrent d’opinió que intentava aglutinar sota uns adjectius polítics mínims i molt generals un ampli consens social. La reivindicació era la llengua gallega i, com el seu nom indica, les Irmandades centraven la seva activitat gairebé exclusivament en la tasca de conquerir un estatut digne per a la llengua gallega, abandonada de la judicatura i la burocràcia centralista de Madrid.

Una economia de subsistència i la gènesis del nacionalisme gallec: la llengua gallega

Rosalía de Castro i la seva família, per Juan Palmeiro i fills, A Matanza. (1883)

L’economia gallega era rural i els nivells d’urbanització eren ínfims. Existien només alguns nuclis associats a antigues seus episcopals i molt poques zones industrialitzades. Entre aquestes podríem destacar la fàbrica del cuir, la tabaquera de la Corunya, l’arsenal de la ciutat portuària de Ferrol o la incipient producció de conserves de peix i marisc. A les ciutats i viles més grans s’hi podia trobar una burgesia formada i intel·lectual, vinculada a la indústria, el comerç o les professions liberals. La majoria camperola vivia de forma dispersa en un model rural gallec minifundista amb contractes de terra cedida per poders nobiliaris o eclesiàstics.

Molt proper als usos i costums de l’Antic Règim borbònic i el pas al sistema liberal del segle XIX van viure dues figures fonamentals no només per al renaixement del gallec com a llengua culta, sinó també per a la gènesi del nacionalisme. D’una banda, Rosalía de Castro va ser una de les majors literates de la seva època, i es va atrevir a escriure moltes de les seves obres en gallec, la qual cosa era summament extraordinari per al moment. L’idioma gallec era una llengua dialectal empobrida al segle XIX, molt erosionada per la llengua oficial castellana i fragmentada en varietats comarcals.

Portada de “A Nosa Terra” de l’any 1918.

El Rexurdimento gallec

La publicació del primer llibre de Rosalía de Castro, Cantares Gallegos, el 1863, és el punt de partida del Rexurdimento gallec. A partir de l’any 1875, la producció en llengua gallega augmentà. Hi havia un interès creixent per les publicacions periòdiques, entre les quals, O Tio Marcos da Portela (1876-1889) n’és l’exemple més representatiu. El 1886 es va convocar el primer certamen en què totes les composicions presentades havien d’estar en gallec. Tanmateix, durant els últims anys del segle XIX, es publicaren també nombroses gramàtiques, diccionaris i estudis de crítica literària i història gallegues, al les que cal afegir la tasca de recuperar la tradició de poesia trobadoresca medieval gallega, les Cantigas.

De l’altra, el que seria el seu marit, Manuel Murguía (fundador de la Real Academia Gallega), pot ser considerat el principal precursor i divulgador de molts conceptes que perviuen en el nacionalisme gallec fins pràcticament els nostres dies. Aquest erudit va dedicar gran part de la seva vida a historiar el passat de Galícia, hereu d’un corrent que portava dècades intentant glorificar els orígens del regne gallec i el seu paper dins de la monarquia hispànica. En la història nacional, Galícia era un racó fosc, oblidat i poc accessible, tenyit per la superstició i l’endarreriment econòmic, a tot això calia sumar el gran èxode que patia, la meitat dels gallecs emigraven del seu país buscant un millor benestar.


Per saber-ne més:

  • BARROS, C, “Mitos de la historiografía galleguista”, Manuscrits, num. 12, 1994.

  • BERAMENDI GONZALEZ, Justo, “De provincia a nación: historia do galeguismo” político. Xerais, 2007.

  • MÁIZ, R, “Raza y mito céltico en los orígenes del nacionalismo gallego: Manuel M. Murguía”, Reis, 1984.

  • MURADO, M.A, “Otra idea de Galicia”, Barcelona: Debate, 2008.

  • VILLARES, R, “A invención do celtismo” en BALBOA, X; PERNAS, H, “Entre nós: estudios de arte, xeografía e historia en homenaxe ó profesor Xosé Manuel Pose Antelo”, Santiago de Compostela: Universidad, 2001.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here