La Història a l’ensenyament reglat

La Història clàssica que s’ensenyava al batxillerat, i que després seguia a les universitats, era la clàssica espanyolada. Amb alguna petita “concessió” que s’adaptava a cada “comunitat autònoma” i prou. Bàsicament, aquella història explicava separadament Catalunya d’Espanya fins a l’època moderna (únicament dins del marc geogràfic peninsular). A partir de l’època contemporània, que és el que s’estudiava a batxillerat, ja només s’estudiava “història d’Espanya”.

Tot i que no ens agrada la història ficció, el moment històric que està vivint Catalunya creiem que es mereix un article que parli en perspectiva de la interpretació històrica de l’època contemporània catalana. I de com, en un futur, podrem explicar la història d’una època fosca en que els catalans vam formar part, per la força, d’un estat que ens odiava.

Era aquella història destinada a arribar al que semblava l’únic punt i final possible: la pertinença definitiva de Catalunya a l’estat espanyol, i que marcava un “destí escrit des de feia mil·lennis”. Una història sense friccions, sense dissentiments, unidireccional, que feia increïble i tediós el relat històric.

Era una història que començava al segle XVIII amb “la crisi de l’antic règim” o “dels borbons”; seguia amb el “liberalisme i la indústria” (com si Espanya s’hagués industrialitzat); que passava directament a la “crisi, república i guerra” (així, per aquest ordre relacional); fins arribar a la “dictadura i democràcia” (com si fossin una conseqüència de l’altra); per acabar en l'”autonomia”. Amb tot, les hores dedicades a la història es varen anar reduint fins fer-se imperceptibles, com a matèria “molesta” que era per al règim borbònic.

“El que els nens espanyols han de saber: 3.000 d’història d’Espanya”

Aquesta famosa frase d’Esperanza Aguirre verbalitzava la norma que es va aplicar a l’estat borbònic espanyol. En combinació amb la frase del ministre Wert d’educacióhemos de españolizar a los niños catalanes“, va conformar l’ideari espanyolista més excloent. La insistència a Catalunya de voler explicar la història pròpia va ser interpretada com una resistència a la implantació de “currículums homogenis per a tot l’estat”, en el millor dels casos, quan no “d’adoctrinament i rentada de cervell”, en la majoria.

Acusacions de revisionisme històric

La història es construeix amb l’avantatge de la perspectiva del pas del temps. El relat històric, en funció dels esdeveniments, només es podrà llegir en clau estrictament catalana en una futura República Catalana. Una cosa que actualment és impossible, perquè la llei estatal ho impedeix. Donada l’excepcionalitat del que està passant a Catalunya, fem un repàs a com podrà ser la història a partir del curs vinent.

Les divergències entre els qui volien imposar una visió única de l’estat espanyol, i els qui volien conservar la història pròpia de Catalunya, va desembocar en una guerra de revisionisme. Una guerra on la ciència històrica només era una excusa per defensar posicionaments polítics. L’estat acusava a Catalunya “d’inventar-se la Història” mentre alguns, a Catalunya començaven a desvariar intentant fer veure que fins i tot Teresa de Calcuta era catalana.

En fets històrics concrets, les divergències eren sempre maniqueistes per part de l’estat borbònic. Es tractava de negar-ho tot: Catalunya no era ni havia estat mai una nació (encara que ni sapiguessin el significat de nació), Catalunya mai havia estat independent (com a forma de justificar que Espanya havia existit des de l’època dels neandertals) i per tant, al final, Catalunya no tenia dret a la independència, ni a queixar-se, ni finalment a decidir res, per no ser considerat ni tan sols un subjecte polític.

Alguns exemples de com podria ser la història, en comparació al que passa ara:

Felip V. D'anar al WC encara se'n diu "anar a can Felip". La representació inversa és pròpia de Xàtiva. Felip V era un maníac depressiu francès que va posar tot el seu odi i frustració contra els catalans
Felip V. D’anar al wàter encara se’n diu “anar a can Felip”. La representació inversa és pròpia de Xàtiva. Felip V era un maníac depressiu francès que va posar tot el seu odi i frustració contra els catalans.

La Guerra de Successió

Ja podrem explicar la pèrdua de les llibertats, drets i constitucions de la nació catalana en base a criteris científics el 1714. És cert que Catalunya va participar en un conflicte europeu iniciat el 1702, tard, a partir del 1705. Però no ho va fer en el bàndol perdedor, sinó en el guanyador. Malauradament, Catalunya va ser moneda de canvi i lliurada a Castella, reduïda a les seves lleis i costums. Per tant, participavem d’un conflicte de successió… al principi.

El que no s’explicava mai era que a partir de la pau d’Utrecht, signada a l’abril de 1713, la guerra va esdevenir una guerra patriòtica per la supervivència. Un conflicte nacional. Els catalans tots sols van resistir als borbònics castellans, ajudats pels francesos, sols. Plenament conscients que es jugaven la desaparició de la història com a entitat nacional. Els catalans no varen guanyar, però varen reeixir en marcar una fita patriòtica que perduraria en la memòria dels catalans fins l’actualitat, convertint la data de l’11 de setembre en un referent de resistència.

La pervivència d’un sentiment

Iniciant un costum fatídic per als propers dos segles, alguns catalans que es pensaven que havien triat el bàndol guanyador es van començar a adonar de la realitat: que se’ls tractava com el que eren, una colònia. Ja el 1760, distingits botiflers van dirigir un Memorial de Greuges al rei Carles III. També aquí s’iniciava la tradició de veure qualsevol iniciativa vinguda de Catalunya com una intromissió en els afers de la cort, primer, i d’Espanya després. Mai cap proposta catalana va arrelar a Espanya.

El cert és que els exiliats a Viena mantingueren la flama de la resistència. A dins, els carrasclets encara lluitaven. I es crearia un cos de policia per a lluitar contra ells que amb el pas del temps haurien de tenir un paper ben diferent: els Mossos d’Esquadra. Amb el pas dels temps, institucions pròpies com al Generalitat, els miquelets, la Coronela, o dates històriques com l’11 de setembre, serien per sempre més recordades.

La creació de l'estelada vermella està lligada a l'independentisme contemporani i al'ideari d'esquerres. LA seva creació s'atribueix al PSAN
La creació de l’estelada vermella està lligada a l’independentisme contemporani i al’ideari d’esquerres. La seva creació s’atribueix al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

L’origen del catalanisme

Aquest record difús es va materialitzar de diferents formes. L’espurna, com a la resta d’Europa, va ser el curt però intens període d’ocupació francesa. Una altra tradició es va iniciar amb les constants invasions del país per part dels francesos, i és que els espanyols defugien qualsevol tipus d’enfrontament per defensar els catalans. Però quan els catalans tots sols aconseguien deslliurar-se’n del problema, tornaven com a forces d’ocupació, atorgant-se tots els mèrits i a sobre, parlant malament dels catalans com si no haguessin fet res.

El retorn de la llengua a l’oficialitat i les institucions, l’accés a un mercat gran i un entorn legal progressista, tot i que per curt espai de temps, va marcar força la població. Malauradament, el decimonònic sentiment anti-gavatx català, barrejat amb un fort encara sentiment religiós (i per tant antirevolucionari) van poder més que la resta. Amb tot, van restar les bases de les revolucions liberals que tindrien Catalunya com a protagonista indiscutible. De fet, aquestes revolucions liberals van ser l’inici de la presa de consciència d’alguns catalans enfront la possibilitat d’influenciar a Madrid a través de manipular la societat catalana.

Els intents constants d’influir en la política espanyola van perdurar fins el convenciment general que era impossible. Va ser llavors que l’independentisme va esdevenir majoritari i transversal a inicis del 2000.

El tema tabú: l’origen de l’independentisme

El primer partit netament independentista naixia el 1922, Estat Català. No era el primer, però sí va ser el més conegut i majoritari. Amb tot, la majoria de partits anteriors havien estat reactius. Per exemple, La Unió Catalanista, formada el 1891 com a reacció a l’atac al drets civil català.

En l’origen, l’independentisme era combatiu. S’emmirallava en els fets de Pasqua a Irlanda el 1916. Va organitzar voluntaris per anar a lluitar a favor dels aliats. Tot i que oficialment neutral, l’estat espanyol afavoria els interessos alemanys. I durant la dictadura de Primo de Rivera en va intentar atemptar contra Alfons XIII i envair Catalunya militarment per alliberar-la en el fets de Prats de Molló. Tot plegat va donar a l’independentisme ales entre les masses treballadores.

La identificació del republicanisme amb l’independentisme és històric a Catalunya. Només cal veure l’obra “Lo rei Micomicó” d’Abdó Terrades, estrenada a Figueres el 1838

L’independentisme és però anterior, tot i que no està encara prou documentat. El 1874 es va proclamar un Estat Català efímer. El primer republicanisme dels anys 1830 i 40 tenia molts ingredients, a l’igual que la seva repressió, d’independentista. Tot i que sovint s’amagava rere altres noms, com “autonomista”, o simplement “liberal”, o directament “republicà”.

L’intent de genocidi contra Catalunya

Els catalans lluitaren contra la dictadura de Primo de Rivera molt activament. Però tornaren a caure en el parany de voler col·laborar amb els espanyols en la creació d’una república. Després de redactar una Constitució Catalana a l’Habana el 1928, finalment, pel Pacte de Sant Sebastià de 1930, s’instaurà una república a Espanya gràcies a unes eleccions municipals.

Francesc Macià, líder del partit ERC, i fundador d’Estat Català, es va haver de conformar amb una “República Catalana” “integrant” d’una  fantasmagòrica “federació ibèrica“. A la fi de les llargues negociacions, i després de retallar l’estatut pactat, Catalunya es va haver de conformar amb una autonomia aigualida. Autonomia que, de fet, era oberta a tothom qui la demanés. De fet, als gallecs els va anar de tres dies per aprovar-la abans del cop d’estat feixista de 1936. I els andalusos anaven pel mateix camí.

Començava el “cafè per a tothom”, “les retallades d’allò pactat i promès a Catalunya” i que finalment “se pulian” a Madrid. Sempre en nom de lleis molt superiors. Les negociacions i encara les insignificants “concessions”, com s’interpretaven a Madrid, tot i que minses, encara eren massa per a la majoria d’espanyols. Com a resultat, després de l’intent matiner d’acabar amb la República de “la Sanjurjada”, part de l’exèrcit es sollevava en un aixecament, amb suport dels nazis alemanys i els feixistes italians.

El rei, proclamat hereu de l'estat el 1969. A titul de rei, successor de Franco el 1975. Ocupa el càrrec gràcies al dictador. L'operació de màrqueting del 23F el va consolidar
El rei, proclamat hereu de l’estat el 1969. A títol de rei, successor de Franco el 1975. Ocupa el càrrec gràcies al dictador. L’operació de “màrqueting” del 23-F el va consolidar.

La lluita per la independència

La llarga guerra, intencionadament allargada per permetre tot tipus d’atrocitats. El genocidi, l’eliminació planificada de tothom per les seves idees o origen ètnic, la dura postguerra i la dictadura, van quasi esborrar Catalunya del mapa. A dures penes van quedar homes adults vius. Els bombardeigs sobre la població civil que va patir tot Catalunya no tenien comparació amb res que s’hagués conegut fins al moment.

Catalunya va ser saquejada, espoliada i humiliada. La llengua prohibida, els familiars dels perdedors represaliats durant dècades. Com sempre, al final fins i tot catalans que havien donat suport al dictador, convençuts per la teoria del “terror rojo”, van acabar adonant-se una vegada més de l’error.

D’aquesta manera, amb la “transacció”, els comunistes van acceptar la monarquia, l’oposició interna va acceptar la reinstauració de la Generalitat (abans de la Constitució borbònica) i tot plegat per aprovar una amninistia que protegia els responsables del règim, els seus assassins i torturadors. S’iniciava un període de cloroformització social, es tractava que la gent oblidés que els seus familiars morts eren encara als vorals de les carreteres i les seves propietats havien estat robades.

L’independentisme va sobreviure, a l’exterior, i a l’interior al Front Nacional de Catalunya (FNC). D’aquest partit en sortiria l’escissió jove del PSAN.  En aquesta situació es va arribar a la reinstauració borbònica, la qual va ser acceptada per tothom, menys per l’independentisme. D’aquesta manera, l’independentisme seria criminalitzat i perseguit, encara mentre d’altres acceptaven el maquillatge del règim a canvi d’una cadira.

Com serà la història de Catalunya en la futura República?

Deslliurats de la presó centralista monàrquica, caldrà contextualitzar, cosa que vol dir posar la història de Catalunya i explicar-la, dins l’evolució del conjunt de nacions europees i mundial. Ja no caldrà justificar la existència d’un estat fallit com l’espanyol, i segurament ens centrarem en explicar com va ser possible aguantar 300 anys de monarquia borbònica: de Felip V a Felip VI. Popularment serà “una època per f(e)lipar”.

40 anys de dictadura marquen molt. Així com bona part de Catalunya va lluitar-hi en contra, la realitat és que una àmplia majoria d’espanyols va viure la dictadura amb normalitat i sense protestar. Els valors que va  inculcar, i les seves formes de fer, encara perduren a bona part d’Espanya. En son mostres: la corrupció galopant, l’ús de la llei com a trinxera, el masclisme, el fracàs escolar i el baix nivell de consum cultural, el nul sentiment d’emprenedoria i la dependència de l’ajut estatal, el refús quasi unànime a la diversitat (baix nivell de coneixements de llengües) i per suposat unes estructures polítiques quasi calcades: El TC, com el TOP, Madrid quilometre 0, nul·la separació de poders i… per distreure parlem dels catalans.

Ens centrarem en les repressions constants. Les vexacions. Les llargues dictadures patides. En el perill seriós de veure desaparèixer la nostra llengua i cultura. En els canvis geogràfics i humans del país, especialment durant la segona meitat del segle XX. En l’aparició del l’independentisme, clarament diferenciat ja del catalanisme polític i de la renaixença cultural. En com vam poder avançar com a societat malgrat l’estat, econòmicament i cultural. Podrà ser una història social, deslligada de la justificació de l’existència d’una monarquia anacrònica imposada per un dictador filo-feixista.

I segurament hi haurà una traca final d’aquest període amb les multitudiràries manifestacions amb coreografia des del 2010. El tricentenari i la impotència de l’estat borbònic per aturar el que era imparable. Tot plegat, amenitzat amb anècdotes d’on es van amagar les urnes i de què tothom cantava davant les forces de repressió espanyoles: “donde estan las papeletas, las papeletas donde estan?“. Com a foto per il·lustrar aquesta època hi posarem estelades. Amb descripcions de l’estil “bandera catalana que expressava el desig de llibertat”. Tot esperant de tenir nosaltres l’edat en que les noves generacions de catalans ens diguin “i vosaltres portàveu una d’aquestes?” quan les vegin als museus. Resposta afirmativa, no caldria dir-ho.


Més informació:

Aquesta cançó satírica hauria d’entrar dins el currículum d’ensenyament:

Història d’Espanya (explicada pels espanyols) [BRAMS]

Compreu el disc a la botiga de Brams: http://brams.webnode.cat/ Lletra de la cançó: http://www.viasona.cat/grup/brams/anem-tancant-les-portes-a-la-por/historia-despanya-explicada-pels-espanyols

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here