S’acosta una data clau per a la història del nostre país. Hi ha la possibilitat de crear un nou estat que ens aportaria les eines indispensables per fer les coses a la nostra manera. Si això serà millor o pitjor que el que tenim ara, dependrà de nosaltres. En principi, fer-ho pitjor sembla bastant difícil, però nosaltres com a historiadors tenim l’eina de mirar enrere i veure què ha fet l’estat espanyol des que existeix com a tal. La història contemporània de l’estat espanyol a Europa és la història d’un fracàs amb majúscules. És la història d’un estat engolit dintre les seves fronteres ibèriques, de segles i segles de viure d’un imperi extens als dos hemisferis a veure com a l’inici del segle XX esdevenia un estat de tercer ordre allunyat de les grans despatxos de les cancelleries europees que es repartien colònies a l’Àfrica i l’Àsia com qui reparteix caramels el dia de la seva comunió.

Ja ho deia Ortega y Gasset: “Espanya és el problema, i Europa la solució”, malauradament el “mori la intel·ligència” és el que finalment triomfa a l’estat espanyol i pràcticament tot el segle XX hi ha alguna dictadura.

L’estat espanyol té el rècord de fallides econòmiques

Les classes dirigents d’aquest estat, que va ser el que més va trigar a impulsar una revolució lliberal (durant el segle XX encara era rural i caciquil- i la mateixa dictadura franquista en van ser un bon exemple), varen anar sempre a remolc de les decisions dels altres. De forma que en els últims dos-cents anys no ha comptat per a res a cap gran esdeveniment polític europeu.

L’època contemporània espanyola és una lluita entre entre laïcistes i confessionals que expressava el protagonisme de l’església per caracteritzar Espanya com a nació i les modalitats de la seva relació amb la societat i l’Estat.  Per a Catalunya aquest estat només ha existit de forma repressiva, en forma d’estat de setge, suspensió de drets constitucionals o dictadures, quan no es practicava directament el terrorisme d’estat.

Anem, doncs, a fer un repàs dels principals esdeveniments continentals contemporanis, per veure quin era el paper de l’estat espanyol.

Viena 1815

Fins a 15 vegades s’ha decretat la corona en suspensió, i aquest moment de formació de l’estat espanyol no va ser una excepció, Ferran VII en decretà dues el 1815 i el 1820.

L’ordenament polític contemporani prové de la desfeta de Napoleó i el repartiment posterior que van fer les potències guanyadores de l’imperi. Al Congrés de Viena es va establir l’ordre que només alterarien les revolucions lliberals. L’estat espanyol no hi va ser convidat al Tractat de París, immediatament anterior al Congrés i per tant, no va comptar per a res en la distribució de territoris feta a Viena. Com és costum, els representants espanyols es van fer “els ofesos” i van trigar 3 anys a signar l’acord.

Al final però, la Sant Aliança, que garantia militarment a la monarquia de Ferran VII el mantenir-se al poder, va fer que es decidissin a passar per l’adreçador. El ridícul que havia fet la monarquia espanyola en les Abdicacions de Baiona van ser clau. Tot just recuperà el Principat de Catalunya, que havia estat annexat a França i s’havia hagut d’alliberar sola dels francesos. D’aquesta manera Catalunya tornava a caure en mans de la corona espanyola dels Borbons.

Conferència de Berlín 1885

El Congrés de Verona de 1822 on es va decidir la intervenció francesa a Espanya per restablir la monarquia per part de la Santa Aliança. Evidentment, espanya no hi comptava per a res
El Congrés de Verona de 1822 on es va decidir la intervenció francesa a Espanya per restablir la monarquia per part de la Santa Aliança. Evidentment, Espanya no hi comptava per a res.

Anomenada oficialment Conferència del Congo, representava l’ordenació i repartiment del continent africà per part de les potències europees, entre les quals, evidentment, l’estat espanyol no hi comptava per a res. És un episodi de la Cursa per l’Àfrica de la qual, els posteriors desencontres entre Alemanya i França van dur a l’estat espanyol a fer una altra vegada més el ridícul.

Venda  de les darreres colònies per part de la corona

La venda de Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam als Estats Units l’any 1898, la de les illes Carolines, Marianes i Palaos a Alemanya l’any següent i la de Sibutú i Cagayán de Jolo també als Estats Units el 1900, posen un punt i final poc lluït als darrers intents de tenir territoris a ultramar. El final d’una desintegració que durant tot el segle XIX havia portat a la independència al continent sud-americà.

Conferència internacional d’Algesires de 1906

Es va triar Algesires com a punt a mig camí entre Madrid i Tànger. Per a l’estat espanyol, el tema marroquí era important (i tothom ho sabia), després la gran desfeta de 1898 a Cuba i que tothom rigués a la cara dels representants de la corona que anaven signant vendes per tot arreu.

Aquesta Conferència seria el súmmum. Feta en territori de l’estat espanyol, aquest va assistir nominalment, com a germà pobre, per pagar la festa de les potències de veritat (Anglaterra, França i Alemanya) i es limità a acceptar les escorrialles que els van caure dels francesos: un tros de desert al nord del Marroc, que havia de servir per apaivagar els neguits alemanys.

Es va convocar per solucionar el primer conflicte marroquí entre França i Alemanya, que no havia quedat clar a Berlín. A Espanya li quedaven tan sols les illes Canàries, aïllades amb els anglesos a Gibraltar i els francesos al Marroc. Sota responsabilitat i administració militar francesa, per evitar mals majors, es va utilitzar una ridícula concessió a l’estat espanyol per aïllar Alemanya, el que propicià un acostament franco-britànic inèdit. Evidentment, aquesta almoina internacional, va ser venuda per les autoritats de la restauració i per un recentment proclamat major d’edat Alfons XIII (el 1902 amb 16 anys) com una gran victòria i una mostra de la gran influència espanyola.

Nacions Unides

L’estat espanyol, aïllat per la dictadura, no ingressaria fins deu anys després de la seva creació, el 1955, i encara amb prevencions. El paper de l’estat espanyol durant la Segona Guerra Mundial, teòricament neutral, però clarament a favor dels nazis, amb enviament de tropes al front de l’est inclòs, havia deixat a l’estat espanyol en una posició incòmoda. Només la política de blocs i l’anticomunisme nord-americà la salvaria de l’aïllament total.

La venda de l’estat als ianquis, i la instal·lació de bases militar americanes

El conveni defensiu entre Espanya-Estats Units, signat el 26 de setembre de 1953 implicava l’autorització perquè a l’estat espanyol s’ubicaran forces dels Estats Units i personal militar i civil de nacionalitat nord-americana al servei d’aquestes instal·lacions. Els espanyols tenien prohibit treballar a les bases americanes ni tan sols de rentaplats o de cambrers als seus bars. Aquell pacte es va signar només un mes després del Concordat amb la Santa Seu. Per a uns, l’acord segellat amb Washington va consolidar el règim del dictador Franco. Per a altres, va introduir una llavor de canvi que, a poc a poc, però de manera inexorable, portaria al canvi de règim. En tot cas, Franco necessitava els nord-americans per sortir d’un país pobre, on encara circulaven targetes de racionament. Els nord-americans, van actuar com si fossin a l’Amèrica Llatina, i van literalment tractar l’estat espanyol com un estat bananer.

L’acord de 1953 es va modificar per primer cop en el seu desè aniversari mitjançant el denominat “canvi de notes sobre propostes de modificació del conveni defensiu del 26 de setembre de 1956”. Es va prorrogar el juny de 1969. Després es va reformar a l’agost de 1970 amb la signatura del Conveni d’Amistat i Cooperació. I finalment el 1976 va passar a ser un Tractat d’Amistat i Cooperació que, ja amb la “democràcia”, es va replantejar i ajustar-se als nous temps el 1982 i el 1988.

Conferència de Londres 1952

El radical alleugeriment del deute de la República Federal Alemanya (RFA) i la seva ràpida reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial van ser possibles gràcies a la voluntat política dels seus creditors, és a dir, els Estats Units i els seus principals aliats occidentals (Regne Unit i França) dins el marc de la guerra fredaEl 1951, es va aconseguir arreglar una condonació parcial dels deutes de la postguerra amb els tres poders aliats d’Occident, sense la Unió Soviètica que havia implantat el seu propi model d’estat a la part d’Alemanya que es va quedar. Per tal de poder arribar a una solució global que contemplés la renegociació de tots els deutes anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial, els deutes amb els governs i bancs privats i els deutes contractats amb inversors privats, es va establir una conferència central a Londres.

Des del 28 de febrer al 8 d’agost de 1952, amb un recés de sis setmanes. La mateixa durada de les converses indica quanta energia es va destinar a trobar una solució. En aquest esdeveniment van estar presents representants de 20 països creditors. A llista de vint nacions hi havia l’estat espanyol de Franco, que fou convidat de pedra.

La marxa verda 1975 i la descolonització

“Espanya està compromesa amb l’autodeterminació del Sàhara”, aquesta era la declaració d’intencions d’agost de 1973 del govern espanyol en boca del seu ministre d’afers exteriors. En aquells dies, al ja esgotat règim de Franco li sobrava la colònia, una colònia residual que va caure en mans espanyoles perquè ni francesos i britànics, empatxats a l’Àfrica, no els interessava gens ni mica. El Front Polisario havia iniciat la seva guerra de guerrilles i l’administració franquista intentava endossar el mort a l’ONU perquè la seva imatge no quedés massa erosionada davant les ambicions territorials d’altres països. De fet, tan sols un país més pobre que Espanya, Portugal, seguia aferrant-se al seu imperi colonial a la dècada dels 70.

“El 2 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va viatjar al Sàhara per, en teoria, donar el seu suport a les tropes espanyoles allà destinades, la majoria soldats espantats que hi feien el servei militar i no les tenien totes”.

Amb Franco al seu llit de mort el novembre de 1975, va ser l’encara príncep Joan Carles (cap d’estat provisional) qui va liderar les negociacions per desentendre’s del Sahara. Estats Units faria de mediador entre el Marroc i Espanya. El Marroc afirmava que el Sahara era una colònia europea que havia de ser retornada. Encara que, en un principi, l’aspirant a la corona espanyola no va voler saber res del tema, segons va relatar el cap de la legació nord-americana a Madrid el setembre del 1975, al futur rei li importava quatre raves el que succeïa a la colònia africana. Els seus interessos estaven disposats a esperar que el dictador espanyol morís i fos proclamat cap d’estat: “Joan Carles no té cap intenció de involucrar-se en aquest problema, que només li podria portar conseqüències negatives”.

El general espanyol Federico Gómez de Salazar, el novembre de 1975. Els espanyols abandonarien la seva darrera colònia a principis de 1976, entregant-la de facto al Marroc. Fotografia: Agència EFE

El 2 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va viatjar al Sàhara per, en teoria, donar el seu suport a les tropes espanyoles allà destinades, la majoria soldats espantats que hi feien el servei militar i no les tenien totes. El 14 d’aquell mes Espanya signava els Acords de Madrid i es constituïa una administració tripartida al Sàhara al costat de Marroc i Mauritània. Va durar fins al 26 de febrer de l’any següent, quan Espanya finalment va abandonar els sahrauís, que començarien a passar de l’ocupació espanyola al domini militar marroquí. L’estat espanyol deixava tirats els sahrauís, i el que es pitjor, no respectà un acord firmat amb d’altres paisos. Marroc tenia via lliure.

La creació de la CECA, i la UN

Els índex d’analfabetisme a l’estat espanyol eren estratosfèrics, però, no passava res. El mateix Fraga, exemple de mesura de l’alça de la democràcia actual de l’estat espanyol, feia campanya l’any 1977 aportant com a dada “moderna” que “ells (la dictadura) havien portat transistors a totes les cases”. Això, el 1977, quan a la resta del món es mirava ja la televisió en color i disposaven de comandaments per canviar de canal, avenços que aquí no arribarien a generalitzar-se fins a la dècada dels 90. Per no parlar de la diversitat (aquesta paraula que a l’estat espanyol encara els molesta tant) de canals, perquè la primera televisió va ser la nostra, TV3, i estem parlant ja del 1984.

Evidentment, l’estat espanyol no va formar part de la CECA, creada al 1951. La CECA finalment es va integrar a l’Unió Europea. L’estat espanyol no va formar part de la Comunitat Europea fins al 1985.

I si alguna cosa ha fet bé l’estat espanyol, ha estat malgrat el mateix estat, i normalment ho ha fet gent que no eren “espanyols”, sinó catalans. I com a exemple podem posar les olimpíades de Barcelona, un èxit mentre el govern de Felipe González impulsava el primer tren d’alta velocitat cap al seu poble, Sevilla, en direcció contrària als focus de dinamització econòmica. I en plena baralla per intentar fer colar les olimpíades per “molt espanyoles” es dedicava a fer una Expo, també al poble del senyor president, Sevilla. Aquesta expo, com totes les empreses econòmiques de l’estat espanyol, es diguin aeroports sense avions o ciutats de les arts, va ser un forat econòmic com tants d’altres on de passada, es va cremar “per accident” molt patrimoni català en mal moment cedit de massa bona fe a unes autoritats displicents.

Què ha aportat l’espanyol a Europa?

En resum, es pot dir que mentre Itàlia oferia a la història el renaixement, França va aportar la declaració dels Drets Humans, Anglaterra el parlamentarisme (junt amb Catalunya i Islàndia) i la revolució industrial, Alemanya el romanticisme… què oferia l’estat espanyol a la història? De fet, quan a un mandatari espanyol se li va ocórrer que podia pintar alguna cosa, se’n va anar a les Azones, de manera que millor que s’hagués quedat a casa.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here