L’extermini massiu, especialment de jueus, per part dels nazis va començar tard. Es van adaptar els camps de concentració, que ja eren prou inhumans, per exterminar col·lectius sencers de persones. Però això va ser a partir de 1941. Aquest fou el colofó a una política que formava part de l’ideari nazi de primera hora. Eren les teories de la pràctica de l’eutanàsia, segons ells necessàries, per a la “puresa racial ària”. I aquestes pràctiques sí que es van posar immediatament en marxa a l’arribada dels nazis al poder sota el nom d'”Instrucció secreta T4″.

El programa de neteja ària

T4 feia referència a l’adreça des d’on es coordinava el programa a Berlín, Tiergartenstrasse 4. Tot i que oficialment va ser a patir de 1939 quan es va començar a coordinar, ja abans molts metges practicaven eutanàsies a petició de fervents nazis. En principi, les primeres normes escrites del T4 van ser “per donar cobertura legal a les pràctiques”. Actualment el nom general de T4 designa tots els programes nazis d’extermini. Originàriament però, el T4 era dirigit a l’eliminació de persones amb discapacitat o, com ells els anomenaven, dels “tarats”.

El format es va convertir en una alternativa a l’avortament. Es tractava de tenir nens purs i aris. Quan algun no sortia prou bé, simplement es portava al metge. Els cremaven, i les restes eren posades en fosses comunes. A les famílies se’ls donava una capsa amb el nom i qualsevol cosa a dins.

Socialment, la pràctica de l’eutanàsia per part dels nazis era un secret a crits. A poca gent se li escapava la mort sobtada de milers de persones hospitalitzades. Els metges nazis realitzaven certificats mèdics de mort amb causes estàndards molts similars, ja que ni es preocupaven d’auscultar les víctimes, ni molt menys d’identificar els cadàvers. Molts nazis fervents portaven voluntàriament els nens “amb tares” per a què fossin eliminats.

La prohibició de la pràctica el 1941

Als programes educatius pels nens dels nazis, es feien preguntes com: “un escolar alemany saludable costa 175 marcs, en quin percentatge s’encareix haver de mantenir un sonat o un tarat?”

A partir d’agost de 1941 i degut a les pressions, especialment religioses, es va abolir aquesta pràctica. El cert però és que va seguir operativa, ja sense haver de donar explicacions i conseqüentment, a ritme més intens. El que va canviar la ser la forma. Inicialment se’ls incinerava, i a partir d’aquest moment se’ls administrarien injeccions mortals, o simplement se’ls deixaria morir de gana. Com que aquestes pràctiques ja no necessitaven crematoris, van estendre’s a nombroses simples consultes de poble, de forma extraoficial.

El final de l’ús de les càmeres de gas i els crematoris per al programa d’eutanàsia T4 coincideix plenament amb l’inici del programa de solució final, el 31 de juliol de 1941. Tant els “experts”, com Viktor Brack, com els equipaments van continuar en ús, però aquesta vegada contra altres col·lectius. Especialment jueus i gitanos.

Els beneficiaris de la "eutanàsia" dels nens inclouen l'Institut Kaiser Wilhelm per a la Investigació del Cervell a Berlín-Buch (successor és ara l'Institut Max Planck per a la Investigació del Cervell a Frankfurt am Main)
Un dels beneficiaris de la “eutanàsia” dels nens va ser l’Institut Kaiser Wilhelm per a la Investigació del Cervell a Berlín. Aquesta institució és ara com a successora el famós Institut Max Planck per a la Investigació del Cervell a Frankfurt am Main

El programa d’eutanàsia per a nens

Els nazis seguien les idees d’Adolf Jost. El seu llibre “Dret a la mort” va ser seguit literalment. Tal com Hitler va dir públicament en arribar al poder, l’eliminació de nadons deformes era una forma d’augmentar la població.  Aixo era així, perquè segons la seva teoria, un deficient necessitava masses mans per tenir-ne cura i dificultava la maternitat.

El document clau és la instrucció secreta als metges principals de cada centre, del 18 d’agost de 1939. Aquesta nota indicava quins eren “els tarats” que calia eliminar: idiotes i mongòlics, microcefàlia, hidrocefàlia, anomalies de qualsevol tipus (com mancança o deformitats en extremitats) i paràlisi.

Ironies de la història. El creador de la praxis nazi pel que fa a l’eutanàsia, Adolf Jost, va morir a un manicomi amb només 34 anys.

Inicialment, això afectava els nens de fins a 3 anys. Però més tard es va ampliar fins als 16. Sovint, la burocràcia s’imposava i a la pràctica,  els metges acabaven signant ordres d’eutanània de nens que ni havien vist. I els informes mèdics no s’adjuntaven. A molts nens se’ls assassinava i després se’ls extreien els òrgans per ser estudiats. Inclosos els cervells.

Kurt Heissmeyer i la matança de l’escola Bullenhuser

Carta original de Hitler que atorga plens poder a Brand per avaluar l'aplicació de l'eutanàsia per a malalts incurables. Homosexuals, comunistes, eren cnsiderants malalts. I evudentment, en paraules de Hitler, els tarats havien de ser eliminats, segons una esbiaixada interpretació del darwinisme.
Carta original de Hitler que atorga plens poder a Brand per avaluar l’aplicació de l’eutanàsia per a malalts incurables. Homosexuals, comunistes, eren considerants malalts. I evidentment, en paraules de Hitler, els tarats havien de ser eliminats, segons una esbiaixada interpretació del darwinisme.

Una de les matances de nens més conegudes es va produir a l’escola Bullenhuser Damm. Coneguda, tràgicament, entre d’altres raons perquè va ser a l’abril de 1945, quan faltaven pocs dies per acabar la guerra. I per les víctimes: vint nens, els seus cuidadors i almenys 24 presoners soviètics.

Kurt Heissmauer va realitzar experiments amb els nens, considerats “material inferior” (marxistes, gais, jueus, polonesos…) als quals va aplicar el virus de la tuberculosi. La seva intenció era trobar una vacuna alternativa. Els provocava ferides, les deixava infectar, no els alimentava i els hi feia tot tipus d’animalades. Quan finalment els van assassinar, els nens, d’entre 5 i 12 anys, no eren ja més que uns espectres.

Sembla que als adults els van penjar a la forca, i als nens els injectaren sobredosi de morfina. La sobredrogaadicció en menors també era una pràctica habitual dels nazis. Johann Frahm, un col·laborador de Heissmeyer jutjat el 1946, va declar que un cop adormits, simplement els van penjar d’un clau a la paret, com si fossin quadres.

Als interrogatoris, Heissmeyer declarà tranquil·lament que per a ell no hi havia cap diferència entre els jueus i els animals de laboratori, en referència als crims contra els nens.

I fins i tot un cop acabada la guerra

Efectivament, un fet poc estudiat és que molts metges, que no van ser depurats, van seguir practicant aquestes formes d’eutanàsia. El mateix Kurt Heissmayer va continuar exercint de “metge especialista” a la RDA tranquil·lament fins al 1963 quan va ser “descobert”. Una evidència, però, és que els índex “d’avortaments” eren altíssims a l’RDA de la postguerra, malgrat ser una pràctica prohibida. La relació entre un fet i l’altra, però, no està demostrada.

Tant per a la logística necessària com per  mantenir l’apariència, es varen crear moltes empreses pantalla. Molts responsables de la matança de nens i discapacitats del T4, van escapar-se gràcies a aquestes argúcies. Un cas és el de Hans Hefenmann, el màxim responsable de la Cancelleria Nazi encarregat del “programa d’eutanàsia”.

EL tribunal de Nüremberg va xifrar les víctimes del programa d’eutanàsia T4 en unes 275.000 persones. D’elles, 70.300 van morir només entre 1940 i 1941 (Fuchs, 2007). Aquest documental de la RAI explica molt bé l’ideari nazi i la seva justificació per evitar la “denigració de l’espècie”:

Aktion T4

La vicenda della persecuzione dei malati di mente da parte del regime nazionalsocialista letta anche attraverso i filmati di propaganda


Més informació:

Pàgina de record oficial de les víctimes del T4:

T4

Die Nationalsozialisten ermordeten während ihrer Herrschaft über 300.000 Menschen mit Krankheiten oder Behinderungen. Auf der Internetseite „Gedenkort-T4.eu” finden Sie Informationen zu diesen Morden.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here