El setge al castell de Weinsberg, l’any 1140 a Baviera, és conegut per un fet insòlit. I és que les dones van salvar la ciutat, i els seus homes, d’una mort segura. L’emperador era a les portes, amb un gran exèrcit. L’ultimàtum era clar: o es rendien o cremarien la ciutat i passarien a ganivet tots els homes. Només deixarien sortir les dones, amb aquelles pertinences que poguessin dur al damunt. Les dones es van reunir i la decisió que van prendre va sorprendre a propis i estranys, especialment a l’emperador.

Extensió dels dialectes alaman (blau fosc) i suau (blau clar). Es correspon amb l'antic ducat de Suàbia. Corresponen a l'actual Alsàcia, part del nord de Suïssa, i el Land de Baden-Württemberg
Extensió dels dialectes alaman (blau fosc) i suau (blau clar). Es correspon amb l’antic ducat de Suàbia. Corresponen aproximadament a l’actual Alsàcia, part del nord de Suïssa, i el Land de Baden-Württemberg.

Les dones van sortir amb els seus marits, pares i fills, carregats a les esquenes. Aquesta era la seva “propietat” més preuada. El gest, diu la propaganda oficial, va entendrir tant l’emperador Konrad III, que els va perdonar la vida a tots (homes i dones) i tampoc va cremar la ciutat.

Suàbia i Saxònia, els Hohenstaufen i el “mal rotllo” amb l’església

En el període que va del 919 al 1254 se succeïren tres dinasties al poder imperial germànic. L’otònida, d’origen saxó; la sàlica, amb l’origen al ducat de Francònia; i la Hohenstaufen, d’origen suau. El primer representant de la dinastia Hohestaufen, Konrad III, havia rebut del seu oncle per via materna, el rei sàlic Enric IV, el ducat de Francònia i era fill de Friedrich I, duc de Suàbia. Però per a Konrad III, no va ser gens fàcil arribar al poder.

Internacionalment, el conflicte entre Església i emperador es va emmarcar en el Cisma d’Orient. Un procés de desavinences consolidat l’any 1054 quan el patriarca d’Orient i el papa de Roma es van excomunicar mútuament.

Tot aquest període de dinasties va estar marcat per les lluites entre els ducats originals o antics per la supremacia. Per les controvèrsies amb l’Església i l’afermament del sistema feudal que reemplaçà al de tribus, tot consolidant el sistema de llinatges amb relacions vassallàtiques.

L’arribada dels Hohenstaufen al poder

La ciutat de Weinsberg al 1578. "Wein" en alemany vol dir "vi". I gual que al gravat, avui encara és ple de vinyesEls Hohenstaufen, originaris de Suàbia, van ascendir al tron gràcies al matrimoni amb Inés, filla del saxó Enric IV, amb Friedrich II de Suàbia Hohenstaufen. El fill d’aquesta parella (Friedrich II i Inés) seria Konrad III. Feia temps que les terres germàniques eren camps de batalla continus. Per aquesta època ja funcionaven els dos partits fortament oposats en la disputa del cesaropapisme: els Welfs i els Gibel·lins.

Els temes güelfs i gibel·lins, descrivien les dues faccions partidàries de la preponderància del papa sobre l’emperador (Welfs), o al revés (Gibel·lins). Es termes procedeixen de la italianització de dos mots alemanys. La casa Welfen de Baviera (de Welfen a güelf) i la important família Hohenstaufen, senyors del castell de Waiblingen, d’aquí que fossin coneguts com gibel·lins.

A la mort del saxó Enric V (darrer de la dinastia sàlica) el 1125 va esclatar el conflicte. Els güelfs van donar suport a Lotari II, “el saxó”; i els gibel·lins a Konrad III de Suàbia, un Hohenstaufen. Enric V, en morir sense descendència, havia nomenat el seu nebot Konrad III Hohenstaufen com a hereu. Això no agradà gens als saxons, que acabaren prenent partit pel Lotari II. Curiosament, el pare de Lotari II havia mort lluitant contra Enric IV.

L’enfrontament va ser inicialment favorable a Lotari II. El 1135 va obligar a Konrad III a sotmetre’s. Però el 1137 morí l’emperador Lotari II. Aquesta vegada sí, Konrad III va ser elegit rei dels romans, tot i que mai aconseguí ser coronat emperador. En aquesta ocasió fou Enric el Superb qui, malgrat haver lluitat colze a colze amb Lorari i ser proclamat hereu, no va poder accedir al tron. Konrad li va fer la vida impossible, fins obligar-lo a haver de reconquerir la seva Saxònia, que Konrad havia regalat a Albert l’Ós.

Konrad III, segons una miniatura del segle XIII, de la Cronica regia Coloniensis
Konrad III, segons una miniatura del segle XIII, de la Cronica regia Coloniensis

Konrad Hohenstaufen i el setge de Weinsberg

Malgrat aquesta inesperada victòria per defunció dels rivals, Konrad III va decidir prosseguir la guerra tot sol. El 1140 es plantava a la ciutat de Weinsberg, que formava part de l’herència que havia rebut d’Enric V. Weinsberg formava part del ducat de francònia, unes terres que se li havien resistit a l’obediència. Ara, però, sense competència pel tron, podia permetre’s el luxe de semblar condescendent. Era, en bona part, en plena operació de màrqueting per consolidar el seu poder.

Un cop controlat l’entorn domèstic. Konrad III va poder participar en la segona croada. Calia congraciar-se amb l’Església, especialment després de les marranades contra Enric el superb. En la primera croada del Papa Urbà, Enric IV estava excomunicat. Ara, en plena disputa entre partidaris güelfs i gibel·lins, la idea de participar a la segona croada semblava oportuna per guanyar prestigi. Malgrat això, ni així aconseguí Konrad III ser nomenat emperador. Malgrat ell s’autoanomenés “rei dels romans”, l’únic que sí que aconseguiria seria consolidar al seu nebot, el qual l’havia acompanyat en la poc afortunada i gens gratificant aventura de la segona croada.

Al seu fill encara petit, Konrad, li va deixar Suàbia. Va vèncer diversos cops més el gibel·lins, l’última vegada l’any 1150, poc abans de la seva mort. Ningú va tenir gaire problema a acceptar la que va ser la seva darrera voluntat i millor decisió: que el succeís Friedrich Barba-roja.

Frederic Barba-roja, en una miniatura del segle XII. Aquí sí que indica que és emperador i no només rei i posa amb la creu
Frederic Barba-roja, en una miniatura del segle XII. Aquí sí que indica que és emperador i no només rei i posa amb la creu

Friedrich Barba-roja i els últims moviments saxons

Friedrich I, com a emperador a partir del 1155 fins la seva mort el 1190, o Friedrich III segons la nomenclatura de Suàbia a partir del 1147, era anomenat Barba-roja i fou coronat rei d’Itàlia el 1153 a Pavia. Friedrich (o Frederic) comptava amb el suport de les principals famílies amb les quals estava unit per llaços familiars. També donava la casualitat que era güelf per via materna i gibel·lí per via paterna. La seva política es va centrar en campanyes eternitzades a Itàlia i annexions per casament de territoris. I el més important, en deixar fer als prínceps en els seus feus, per la qual cosa aquests consolidaren definitivament el seu poder feudal.

Friedrich Barba-roja encara va haver d’enfrontar-se a un dels últims ducs forts, Enric de Lleó de Saxònia, fill del Superb, cosí seu i net de Lotari III. Enric de Lleó havia obtingut el ducat de Baviera el 1180. També es va haver d’enfrontar a un papat que a més de defensar els acords de Worms, tant favorables per a l’Església, pretenia liderar tot Occident. Friedrich arribà a envair i conquerir Roma el 1167, però el 1176, Alexandre III el vencia ajudat per una coalició de ciutats llombardes, a Legnano, davant la passivitat d’Enric que li havia promès ajuda.

El papa s’imposa

Entremig d’aquests 6 anys decretats com de treva (1177-1183) es produí el tercer concili de Laterà (Roma) de 1179 en que es condemnà el  caterisme d’heretgia, primer pas per a la croada que vindria.

Aquesta derrota el forçà a negociar la treva de Venècia el 1177 i  posteriorment, a segellar la pau definitiva de Constança el 1183, que permetia novament a les ciutats italianes del nord reconstruir muralles i reconeixia al papa l’autoritat terrenal sobre Roma.

La venjança de Barba-roja contra el seu cosí va ser terrible. El desposseí de tot i l’envià a l’exili durant 3 anys. Quan l’emperador va marxar a la tercera croada (de la qual ja no tornaria), Enric va aprofitar per intentar un aixecament a Saxònia. El fill de Barba-roja, Enric VI, el va vèncer definitivament el 1194. Acabaria els seus dies com a duc de Brunswick pràcticament reclòs fins morir l’any següent. Dos anys després moriria Enric VI. I una altra vegada 3 parts enfrontades es tornaren a barallar pel pastís imperial, però aquesta ja seria una altra història.


Més informació:

Aquest article d’història és un resum resumit. Les d’intrigues i enfrontaments entre sàlics, Hohenstaufen, saxons i suaus amb l’església, güelfs i gibel·lins, ocupen tot el segle XII i XIII germànic. I li donen un milió de voltes a “Juego de Tronos”. Només faltarien els caminants blancs.

Pel que fa a la història de Weinsberg i les dones que van salvar els homes carregant-los a les seves esquenes. La notícia es coneix per la Crònica règia Coloniensis, el mateix llibre on es fa referència a la croada a terra santa protagonitzada per nens. Un episodi, la realitat del qual ha estat posada en dubte força vegades. La realitat arqueològica, però, ens diu que en aquesta època, el castell de Weinsberg va ser enderrocat (sense enfrontament). I també va ser cert que va patir el setge. A això de les dones se li haurà de posar una mica més de ganes de creure-s’ho.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here