El regne de Lleó va existir entre 910 i 1230, amb un parell de rebrots. Lleó va ser la primera víctima de l’ànsia expansiva castellana. Lleó era l’hereu natural, l’evolució, del Regne d’Astúries. Castella per llavors, era un comtat fronterer, principalment amb Navarra, a qui volien tallar el pas d’expansió cap al sud, i la Saragossa encara musulmana. Per fer-se amb el control de Lleó, els castellans van assassinar, usurpar, instigar guerres, i intrigar tan com van poder.

L'expansió lleonesa fins a Zamora, i la frenada en lila amb les ràtzies d'Almansor els anys 986 i 997. Amb Castella encara coma marca fronterera
L’expansió lleonesa fins a Zamora i al línia del Duero, i la frenada en lila amb les ràtzies d’Almansor els anys 986 i fins 997. Amb Castella encara com a marca fronterera

Com es va fundar el regne?

Quan el 910 el rei Alfons II d’Astúries va morir, va repartir els territoris entre els seus 3 fills. Lleó va ser per al més gran, Garcia I. Per a Ordoño, deixà Astúries, i per a Fruela, Galícia. Garcia va morir al cap de poc, el 914, i el germà mitjà Ordoño II va ser qui expandiria el regne i marcaria la nova capital i pautes. Ordoño II portaria les conquestes de terres fins a Badajoz, a costa d’Al-Andalus.

És per la conquesta lleonesa que existeix l'”extremeñu” i altres llengües parlades al nord d’Extremadura, Tenen el seu origen en el grup lingüístic asturlleonés. Els castellans s’encarregarien de portar a terme una acurada substitució lingüística, ridiculitzant aquests parlants com a “castellà mal parlat”. Res nou sota la capa de la terra.

Ordoño va morir sense descendència, així que el tercer germà, Fruela, governà com a rei els 3 territoris unificats durant un any, fins 925. En aquesta època, Lleó era un regne fort. Castellans i navarresos li demanaven ajut per combatre contra les envestides musulmanes. Aquí ja es va veure per on anirien els esdeveniments futurs. Després d’ajudes desinteressades dels lleonesos, els castellans van “agrair” l’ajuda deixant penjats a lleonesos i navarresos a la batalla de Valdejunquera el 920. Malgrat el compromís, els senyors castellans no es van presentar a la batalla, que va acabar amb derrota.

Ramir II contra els independentistes

Ramir II va ser el rei guerrer lleonès per excel·lència. El seu regnat, però, va coincidir amb un període molt fort de poder d’Al-Andalus, convertit feia poc en califat per Abderraman l’any 929. Ramir II faria grans aliances de cristians contra els musulmans amb èxit. Salamanca, per exemple, entraria ja definitivament en l’òrbita lleonesa. Però els musulmans només eren un dels perills, i segurament no el pitjor. Els castellans van començar en aquest moment els intents per independitzar-se, unilateralment (per dir-ho en termes comprensibles avui).  El comte Ferran González es va aixecar contra Lleó, obligant Ramiro II a mantenir dos fronts alhora. És més, els castellans no van tenir cap mania en aliar-se amb els musulmans, per lluitar contra el regne de Lleó.

La tergiversació de la història per part de Castella, sota la forma “Espanya” s’ha menjat literalment el regne de Lleó. A la majoria de textos és inexistent, o si l’esmenten, fins i tot el fan súbdit de Castella. Ara, això si, els qui manipulen la història són els catalans.

Els independentistes castellans van perdre. Es van veure forçats a jurar novament fidelitat al Regne de Lleó. Aquesta promesa però se’ls va oblidar tan bon punt van ser alliberats i van retornar al comtat castellà. Ferran González seria el primer en deixar en herència en comtat de Castella, obviant el jurament el rei lleonès. A partir d’aquí, se succeïren situacions d’inestabilitat dinàstica al regne lleonès, i els castellans no perderen la ocasió de fer la guitza. A aquests problemes, als lleonesos se’ls afegiria l’amenaça víkínga, amb l’atac a Lisboa el 966 i a Santiago de Compostel·la els anys 968 i 978.

Amb Lleó integrada fent de coixó de Portugal. Aragó farà un gir cap al comtat de Barcelona, per la por a l'agonia hegemònica castellana. Navarra quedarà estancada pel sud i CAstellà interpretarà cada cop més la península com un "patí particular"
Amb Lleó integrada fent de coixí de Portugal, Aragó féu un gir cap al comtat de Barcelona, per por a l’agonia hegemònica castellana. Navarra quedà estancada pel sud i Castellà interpretà cada cop més la península com un “patí particular”.

Castella de comtat a regne per decret

El canvi de mil·lenni portaria les ràtzies d’Almansor, i la reconquesta per part d’Al-Andalus de part del territori que havia perdut, deixant momentàniament les fronteres de nou a les portes de Zamora. Paral·lelament, apareixeria el gran primer protagonista, el principal artífex de la conquesta castellana de Lleó, Sanç Garcés III.

Sanç es va casar amb l’hereva de Castella, Munia, el 1010. Oportunament, el germà d’aquesta va morir assassinat el 1029 camí de la boda que havia de produir-se entre aquest i la infanta Sança de Lleó, filla d’Alfons V. Munia va ocupar el lloc del seu germà al comtat de Castella. El seu marit, Sanç Garcés III, que ja era rei de Navarra, simplement va dictaminar que a partir d’ell, els seus successors governarien Castella amb el títol de rei.

Un cop mort Garcia II, Sanç Garcés III i Munia van ocupar ràpidament el tron castellà, el van reconvertir en regne. A més, ja tenien l’excusa del greuge per seguir tocant la moral a Lleó. La jugada perfecta.

Sanç Garcés III va ser el “protector” del jove germà de Munia, Garcia II. Munia era 15 anys més gran, però els homes tenien preferència. Quan Garcia naixia, ells es casaven. El 1017 li passà pel davant en la successió, malgrat tenir només set anys. A Garcia II el van assassinar els lleonesos el 1029. Enviar allà Garcia II a Lleó, tal com estaven les coses, era, com a mínim, una temeritat. 

Després de les incursions d’Almansor, els lleonesos estaven afeblits. Sanç Garcés III insistia en voler unificar sota la seva persona tots els regnes cristians peninsulars. El 1033 aconseguí arrodonir la jugada, fent casar el seu fill i de Munia, Ferran I, amb la mateixa Sança de Lleó. Sança ara tenia 22 anyets.

L'ültim rei asturlleonès Bermudo III, retrat idealitzat. ELs castellans s'ensenyaran amb ell a la batalla de Tamaron. El seu cadàver presenta més de 40 ferides de llança.
L’ültim rei asturlleonès Bermudo III, retrat idealitzat. ELs castellans s’ensenyaran amb ell a la batalla de Tamaron. El seu cadàver presenta més de 40 ferides de llança.

La conquesta per casaments… i militar, de Lleó

Alfons V, rei de Lleó, va morir el 1028 després de tota una vida lluitant contra els musulmans i l’expansionisme castellà. El succeí el seu fill Beremund III, germà gran de Sança. Beremund III va permetre la boda de la seva germana, dos vegades. Va ser l’ase dels cops. L’assassinat de Garcia II era una venjança pels greuges als lleonesos del seu pare. Però Sanç Garcés III va exigir l’execució de tots els familiars Vela.

El 1034, Sanç Garcés III va envair per enèsima vegada el Regne de Lleó. Al cap d’un any morí i Beremunt pogué respirar una mica. Però el seu propi cunyat, Ferran I es va aixecar en armes amb l’etern conflicte fronterer com a excusa. El 1037 va morir Beremund III, sense descendència, a la batalla de Tamarón.  Amb ell s’acabà la nissaga de reis asturlleonesos, iniciada amb el mític Pelai. Finalment, la seva germana Sança arribaria al tron, i per tant, el seu marit, el castellà Ferran I, assumiria els poders. S’integrava així el camí del regne de Castella i Lleó després d’una intel·ligent política combinada de matrimonis i militar castellana.

Sanç II va posar stge a Zamora, on havia Urraca i els lleonesos. El setge va durar de març a octubre. Finalment el cavaller Bellido Dolfos va sortir en secret per una porta i l'assassinà . AIxí que els regnes es van tornar a unificar, sota Alfons VI, i els lleonessos van quedar una altra vegada units a Castella
Sanç II va posar setge a Zamora, on havia Urraca i els lleonesos. El setge va durar de març a octubre. Finalment el cavaller Bellido Dolfos va sortir en secret per una porta i l’assassinà. Així que els regnes es van tornar a unificar, sota Alfons VI, i els lleonesos van quedar una altra vegada units amb Castella

Intents de reviscolament i regicidis a Zamora

Alguns senyors reclamaren els drets de Sança, però sense èxit. El 1065, en morir Ferran I, només Zamora, la capital de facto del regne de Lleó, oferia resistència a Castella. Els castellans realitzaren cada vegades més incursions militars d’extermini contra els lleonesos. A més, aquests eren utilitzats en les guerres d’intrigues castellanes.

Com era tradició, els regnes es van tornar a repartir en herència. Van ser tres a repartir pels quatre germans: Sanç II es va quedar amb Castella, Alfons VI amb Lleó i Garcia amb Galícia. Momentàniament, els 3 regnes tornaven a estar separats. Però Urraca, altra vegada una dona, era la primogènita. També fidels a la tradició, Sanç II va començar a desposseir immediatament els seus germans i a reimposar el predomini de Castella. Sanç II també va seguir la tradició d’aliar-se, quan li convenia, amb els musulmans, aquesta vegada per derrotar al rei aragonès Ramir I.

Després d’enviar a l’exili al seu germà Garcia i repartir-se Galícia amb el seu germà Alfons VI, va decidir que no en tenia prou. Es va tornar contra Alfons VI forçant també el seu exili. Els nobles lleonesos però, que havien vist una possibilitat de tenir un llinatge propi, van fer pinya amb Urraca, que tenia en gran estima el seu germà Alfons VI. I es va fortificar a Zamora. El setge ha quedat mitificat, i va donar pas a l’episodi de l’assassinat de Sanç II, a la imatge.

La suplantació cultural

Alfons IX va implantar els estudis superiors que amb el seu successor, Alfons X, adquiririen el nivell d’Universitat el 1252. La de Salamanca estava destinada a imposar la “norma toledana” per a l’ús del castellà. Els funcionaris, la cort, i evidentment, la universitat, es van posar al servei de la castellanització galopant del regne absorbit. Castella finalment s’imposava sota monarca de nissaga castellana iniciada per l’independentista Ferran González. Alfons X anomenat “el sabi”, tot i passar del llionés sí que va practicar el galaicoportuguès. Cal recordar que Portugal ja era independent.

Del llionés n’han quedat poques mostres, perquè el llatí va continuar ocupant bona part de l’espai en la cultura escrita, la que no ocupava el castellà. Amb tot, el curt document de kesos és considerat la mostra més antiga coneguda d’un escrit en llengua vulgar a la península.


Més informació:

Els lleonesos, i la seva llengua, han romàs ocults fins pràcticament el segle XX. És tot just des de la transició que hi ha un tímid augment reivindicatiu per la pervivència de l’idioma llionés, sovint lligat a la reivindicació territorial. Tot i no correspondre’s històricament amb el Regne de Lleó històric, alguns lleonesos voldrien que les actuals províncies de Lleó, Zamora i Salamanca esdevinguessin una autonomia. Diuen, que la fusió amb Castella només porta pobresa, despoblament i envelliment de la població. Això sí, malgrat insisteixen en què “no són independentistes”, les acusacions castellanes, a mode d’insult o menysteniment, són constants.

En aquesta pàgina podeu consultar informació i llegir una mica en lleonès. Ara, el tema del primer Parlament, ni us el mireu.

http://www.axebra.com/

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here