Ulrike Meinhof va ser la cofundadora del que llavors s’anomenava una banda armada. La RAF, més coneguda pels noms dels dos principals fundadors, la Baarder-Meinhof. La Secció de l’Exèrcit Roig (Rote Armee Fraktion) va sobreviure a l’anomenada “primera generació”, però el mite de Meinhof perdura fins avui dia. Al seu enterrament hi anaren més de 4.000 persones. El dia de l’anunci de la seva mort (encara no aclarida), els presos d’Alemanya es van declarar en vaga. A moltes parts del món es van multiplicar les protestes i atacs contra interessos alemanys, incloses les ambaixades. De fet, de resultes d’atacs amb còctels molotov, va morir un policia alemany.

Ulrike i Baader van despertar moltes solidaritats. Entre els universitaris es tenia en gran consideració la lluita de la RAF. Foto Flickr: @pennstatespecial

A l’Alemanya de la post-guerra que va viure Ulrike, la RFA, l’occidental, ser d’esquerres no era fàcil. Malgrat la “desnazificació”, molts crims havien quedat impunes. Encara a la dècada dels 70, molts antics nazis eren responsables d’empreses i diaris, o bé funcionaris com professors, policies, i fins i tot polítics. De fet, el partit comunista, a l’occidental i suposadament democràtica República Federal, estava il·legalitzat. L’esquerra comunista a Alemanya la conformaven una multiplicitat de grups extraparlamentaris, molt minoritaris i sovint enfrontats entre ells.

L’escarni al símbol

La ideòloga periodista de l’esquerra que protestava contra la guerra del Vietnam va acabar a la presó d’alta seguretat d’Stammheim. Va ser detinguda el juny de 1972. La van reduir entre 4 policies, que se li van llançar al damunt. Ulrike pesava només 45 quilos. Amb tot, “va resistir-s’hi” i els policies la van arrossegar escales avall. Un cop a la comissaria, li van fer treure tota la roba i la van sotmetre a tot tipus d'”inspeccions” per tal de comprovar que era ella.

Un mes després de la mort dels membres de la RAF, el seu advocat Klauss Croissant també seia al banc dels acusats. Havia impulsat un manifest per denunciar un complot per eliminar els presos de la RAF

A Stammheim hi estaven incomunicats. Fins i tot es va construir un mòdul específic per a ells, per als processos judicials. D’aquesta forma, no havien de sortir de la presó. Malgrat tanta seguretat, segons els comunicats oficials Ulrike “es va suïcidar”. Malgrat les evidències de manipulació de les proves, les contradiccions entre els qui van recollir-les i els forenses, i especialment la sospitosa rapidesa per fer desaparèixer qualsevol rastre, encara no s’ha provat que fos un ajusticiament. Però costa molt d’entendre (i ningú ho ha explicat encara) com es va poder penjar ella tota sola.

Llançar merda i distorsionar la informació

Casualment, o no, Ulrike va morir el 9 de maig. Aniversari de la rendició d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Foto:
Casualment, o no, Ulrike va morir el 9 de maig. Aniversari de la rendició d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Foto: Julian Stallabrass

L’11 de maig de 1976, el magistrat president del judici va manifestar que “el procediment contra la senyora Meinhof ha acabat, com a conseqüència de la seva mort. Amb això, el mandat dels seus defensors queda resolt.” Enrere quedaven les normes extraordinàries preses per l’Estat per treure a Ulrike la custòdia de les seves estimades filles bessones. Ni tal sols les deixaven amb la germana, a la qual la policia també pressionava, al millor estil de la màfia.

Començava una altra fase, consistent en distorsionar i retorçar la vida de Meinhof: des de que es va barallar amb els seus col·legues de la RAF fins que va abandonar les seves filles, o que de fet només havia entrat a la RAF per influència/amor d’Andreas Baader.

O també una altra mentida perquè, encara segons les idees del moment, això de ser d’esquerres per força havia de ser una malaltia. Es va escampar que tenia un tumor al cervell. El súmmum va ser el mateix dia de la seva mort, el 9 de maig, quan els doctors forenses Mallach i Rauschke li van extreure el cervell, sense consentiment i ni tan sols coneixement per part de la família.

La desconsideració va fer-se extensiva al dol. Els judicis no es van aturar, malgrat les peticions dels companys presos. Fins i tot es va negar el dret a fer un parlament. I de pas, es va negar la possibilitat de fer qualsevol tipus d’investigació per esclarir la seva mort. Una mostra de que no s’havien barallat. Baader va anomenar “rates” als jutges i va marxar de la sala, negant-se a seguir-hi participant.

Per reblar el clau, li traiem el cervell

Segons Jutta Ditfurth, va ser la fiscalia d’Stuttgart qui va ordenar aquesta extracció del cervell per a examinar-lo. El neuròleg Jürgen Peiffer estava convençut que podia explicar la “tendència al terrorisme d’esquerres de Meinhof” a través d’un suposat defecte del cervell.

Peiffer es va quedar les restes del cervell durant 20 anys. El 1997 li va portar el cervell a Bernhard Bogerts, investigador de Magdeburg que estudiava el cervell d’assassins en massa. Li va regalar. Va ser llavors que va sortir a la llum, gràcies al diari Volkszeitung, que Bernhard Bogerts li estava fent més proves al cervell, i van sorgir les protestes.

L’enterrament va ser també part de l’escarni contra Meinhof. Va ser enterrada el 15 de maig de 1976 al barri d’Alt-Mariendorf de Berlín… a condició que la seva tomba (núm 19, secció A fila 12) estigués prou allunyada de la resta. Donades les dificultats fins i tot per trobar un cementiri, la família no hi va posar objeccions.

Segons instruccions transmeses a la germana, Ulrike volia posar un epitafi a la seva tomba amb una frase de Lenin. Tampoc li van deixar posar

Finalment, es va produir l’enterrament definitiu el 2002. 26 anys després del primer, la fiscalia va donar la raó a les filles i van lliurar-los el cervell perquè pogués ser enterrat. En presència de les seves filles i pocs familiars, es va reobrir la tomba per posar-hi el cervell robat.


Més informació

Per variar, disposem de fa poc d’una biografia en català d’Ulrike Meinhof. Una lectura indispensable per entendre l’Alemanya de la postguerra:

Ulrike Meinhof, la biografia

COL·LECCIÓ Les 7 vides DRETS Creative Commons En l’escenari de devastació política i cultural que era la República Federal Alemanya de postguerra, la d’Ulrike Meinhof va ser una de les veus més interessants de l’esquerra.

 

Loading Facebook Comments ...

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI