La dictadura franquista estava tan vinculada al catolicisme tradicional que no hi havia marge per aplicar les doctrines de caràcter discriminatori i racista nazis. L’antijudaisme que havia estat expandint-se per bona part d’Europa ja des dels anys 30, a l’Espanya franquista existia “per defecte”. Per tant, cal deixar clar que l’Espanya de Franco no va ser en cap cas la Terra Promesa per als jueus assetjats per les persecucions, cosa que alguns han volgut fer creure.

Francisco Franco no va moure ni un dit per evitar l’holocaust jueu.

La manipulació de la història

A finals de la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco va intentar amb relatiu èxit de confondre l’opinió pública mundial amb la faula que havia contribuït a la salvació de milers de jueus de l’afany exterminador nazi. I és que la propaganda franquista ha intentat reescriure la història insistentment, presentant-lo com un “home perspicaç” que sempre s’avançava als seus contrincants polítics.

Des del ministre Serrano Súñer, el cuñadísimo, després de la derrota de Hitler i Mussolini a la Segona Guerra Mundial fins a la Fundació Francisco Franco, pseudohistoriadors vinculats a l’extrema dreta espanyola a l’actualitat, passant per una llarga llista d’historiadors del règim i en alguns casos fins i tot en teleseries de baixa estofa a cadenes privades, s’ha creat una falsa mitologia del filosefardisme del dictador Franco i el seu règim. No obstant això, part de la documentació i dels telegrames intercanviats entre el govern de Franco i els ambaixadors espanyols a Europa ha resistit al pas del temps i als diferents intents per falsejar i reescriure la Història.

L’antisemitisme en els primers anys de l’Espanya franquista va ser difós de manera exagerada a l’exterior, incloent informacions falses sobre lleis antijueves. De fet, l’ambaixada alemanya a Madrid presentà queixes pel que entenien com l’escassa presència d’antisemitisme a Espanya. En alguns corrents d’opinió dels cercles de poder del franquisme es deia sense cap tipus de pudor que “En España no hay judíos desde 1492” (any del decret d’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics).

Tot i així, no podem cometre l’error de considerar a l’Espanya de l’època un país amb absència d’antijudaisme, ja que els jueus van trobar-hi traves i problemes, com ara la prohibició de la circumcisió, els enllaços matrimonials i els enterraments jueus. En una Espanya amb una comunitat jueva petitíssima i totalment inadvertida, però amb una gran tradició de “judeofòbia sense jueus” a causa del adoctrinament inquisitorial durant més de tres segles, l’antisemitisme del règim fou una de les seves grans pedres filosofals. Als jueus espanyols se’ls aplicava la prohibició de registrar llurs fills si no havien estat prèviament batejats, i també l’obligació dels nens i nenes en edat escolar d’assistir a classes de religió catòlica.

El destí dels jueus espanyols (1939-1941)

Franco i Hitler a l’estació de ferrocarril d’Hendaia l’octubre de 1940.

L’obra Els últims espanyols de Mauthausen del periodista Carlos Hernández de Miguel, recull els telegrames entre el govern franquista i els seus ambaixadors, en els que queda negre sobre blanc que Franco coneixia la magnitud del genocidi jueu que duia a terme Hitler i que no va moure ni un dit per evitar-ho. La primera mostra d’interès del dictador cap al drama que estaven vivint els jueus a Europa va ser quan l’ambaixador francès va informar que Alemanya estava confiscant els béns i els comptes dels jueus espanyols. Llavors sí. Franco va ordenar que fossin les ambaixades espanyoles les que administressin els diners i els béns dels jueus espanyols. Va ser al desembre de 1940.

El 1940, segons diferents estudis i càlculs, hi havia entre 25.000 i 50.000 jueus d’origen espanyol, coneguts com “els sefardites”, que vivien majoritàriament a Marroc, Grècia i Turquia.

L’ambaixada espanyola a París va anunciar l’expropiació de les possessions dels jueus a través d’un telegrama: “Les autoritats del departament de Seine et Oise han començat a confiscar béns dels sefardites i estan bloquejant els seus comptes en els bancs. També a París es proposen l’1 de gener nomenar administradors judicials per als béns dels jueus. Urgeix per tant resoldre aquest assumpte i espero instruccions”Dies després l’ambaixador va escriure: “Amplio el meu telegrama anterior. Les autoritats del departament de Sarthe han començat avui a nomenar administradors judicials per béns dels jueus espanyols amb botiga oberta i segons sembla per ordre d’autoritats d’ocupació”. En aquest cas, el govern de Franco sí que es va ocupar molt especialment de que les seves legacions es barallessin amb les autoritats alemanyes per fer-se càrrec de l’administració dels béns dels “seus jueus”. La petició va ser acceptada sense més problemes pel règim nazi.

Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes, acompanyat de Luis Orgaz, capità general de Catalunya, al monestir de Montserrat. 23 d’octubre de 1940. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

El govern espanyol movia els fils per quedar-se amb els béns, comptes corrents i propietats dels jueus de París, sense que li importés gaire el destí final d’aquests. També podem dir que l’any 1940, el govern col·laboracionista de Vichy va emetre decrets i lleis antisemites excloent els jueus de les funcions públiques. Al Marroc, el sultà Mohammed V es va negar a aplicar aquestes lleis racistes i, com a senyal de desafiament a la metròpoli francesa del mariscal Petain, va convidar a tots els rabins del Marroc a les celebracions religioses de 1941. De fet, Franco no va facilitar la fugida dels jueus des de França, quan aquesta va caure l’estiu de 1940 a mans nazis. El criteri de les autoritats va ser variable i alternant. Hi va haver moments en què la frontera va romandre tancada i altres en què la concessió de visats es va agilitzar.

En termes generals, Franco va permetre el pas d’aquells refugiats, jueus i no jueus, que disposessin d’un visat d’entrada a Portugal (o als Estats Units). No parlem, per tant, d’una política d’acollida pròpiament dita sinó de permisos de trànsit, només possibles gràcies a la disposició portuguesa de facilitar l’accés al seu territori. Tot i el règim autoritari de Salazar, els portuguesos es mantenien fidels al seu gran aliat històric, Gran Bretanya. D’aquesta manera, es calcula que van aconseguir escapar del genocidi entre 30.000 i 50.000 jueus. Tots ells van passar per Espanya fugaçment per després dirigir-se cap a altres països. Els historiadors no posen una xifra exacta de quants van acabar a les urpes dels nazis intentant travessar clandestinament l’estat espanyol pels Pirineus.

Francisco Franco no podia al·legar desconeixement sobre el major genocidi industrialitzat de la Història. Molts ambaixadors van alertar del que succeïa amb els jueus europeus, inclòs el de Londres, que era el Duc d’Alba.

El periodista Eduard Martín Pozuelo, al seu llibre El franquisme, còmplice de l’Holocaust ens descriu una imatge del dictador espanyol, gèlid, manipulador i pèrfid. Segons el periodista, Franco va ser políticament antisemita i judeòfob. Gràcies al fet que “no va perdre” la Segona Guerra Mundial i a que els aliats van necessitar de la Península Ibèrica per imperatiu estratègic en la Guerra Freda, Franco va poder explicar la seva versió dels fets i falsejar la Història al detall. La documentació que va trobar Martín a Londres i Amsterdam, sumada a dades escampades per l’estat espanyol, demostren que Franco va poder salvar centenars de milers de jueus i no va voler fer-ho. Hitler se’ls va oferir reiteradament. Hi ha nombrosos documents sobre l’oferta dels Spanicher Juden a Franco i la seva negativa a acceptar-los, deixant-los a la seva sort, que no era altra que l’extermini.

Eberhard Von Stohrer, ambaixador alemany a Espanya (1937-1942). Fotografia: © Hermes Pato /EFE
Eberhard Von Stohrer, ambaixador alemany a Espanya (1937-1942). Fotografia: © Hermes Pato /EFE

També gràcies al llibre de Martín Pozuelo i els documents que va publicar podem saber què opinava l’ambaixador alemany a l’estat espanyol, Eberhard Von Stohrer. Aquest, va enviar a les autoritats del seu país una sèrie d’informes sobre els jueus de l’estat espanyol. En un d’aquests informes s’hi podia llegir el següent: “És cert que a Espanya no hi ha un problema jueu amb a Alemanya. L’expulsió dels jueus per la reina espanyola Isabel la Catòlica (sic) a la fi del segle XV ha evitat la germinació del problema jueu (…) Els pocs jueus practicants que hi ha a Espanya no reben cap tractament complaent per part de les autoritats espanyoles. No obstant la República espanyola es va encarregar d’aquests jueus i va afavorir especialment el contacte amb els sefardites residents a la Mediterrània oriental. L’Espanya nacional del general Franco no només desaprova la francmaçoneria, sinó també el judaisme internacional, encara que no tant per raons de raça sinó de religió. Per tant, no fomenta de cap manera als sefardites espanyols”.

La gran caça: les llistes de jueus (1941-1943)

Entre 1939 i 1941, prop de 50.000 jueus van creuar els Pirineus fugint dels nazis; com el premi Nobel de la Pau, Elie Wiezel.

L’any 1941 es va dur a terme la mesura més amenaçant i perillosa contra els jueus espanyols i no per casualitat, sinó coincidint amb el moment de major relació entre l’Espanya franquista i l’Alemanya de Hitler. La Direcció General de Seguretat va ordenar als governadors civils provincials redactar i enviar informes sobre tots els jueus que residien al país, destacant entre les dades a recollir, la inclinació política i el “grau de perillositat” (les famoses llistes espanyoles de jueus de l’Arxiu Judaic que els nazis van reclamar més tard). Al discurs públic de Franco d’aquells dies hi podem trobar declaracions de caràcter antisemita: aliança de l’esperit jueu amb el marxisme, equiparació dels termes capital de judaisme-marxisme, i una carta adreçada al Papa Pius XII en la qual acusava el judaisme de dur a terme un programa d’odi contra la civilització catòlica.

Franco va ordenar el 1941 als governadors civils elaborar una llista dels jueus que vivien a Espanya. El cens, que incloïa els noms, dades laborals, ideològics i personals de 6.000 jueus.

El 13 de maig de 1941, tots els governadors civils espanyols reberen una circular de la Direcció General de Seguretat remesa el dia 5 de maig. Se’ls ordenava que enviessin a la central informes individuals de “els israelites nacionals i estrangers establerts en aquesta província (…) indicant la seva filiació personal i polític-social, mitjans de vida, activitats comercials, situació actual, grau de perillositat, conceptuació policial”. L’ordre la signà José Finat Escrivà de Romaní, comte de Mayalde, l’últim dia de la seva permanència en el càrrec, ja que seria rellevat pel coronel Galarza. D’aquest lloc va a saltar poques setmanes desprès al d’ambaixador de l’Espanya del dictador Franco a Berlín. No sabem si fou per presentar-se a Berlín com un antisemita de veritat i “agradar” als seus coreligionaris nazis o es que realment era una antisemita acèrrim. Segurament fos ambdues coses.

Alemanya permetia el pas de jueus cap a Espanya, per ser un país afí, però el 1943 es tanquen les fronteres. A partir d’Stalingrad, Franco s’ensumà que Hitler perdrà la guerra i utilitza “la carta dels jueus espanyols” per aproximar-se als governs aliats de Londres i Washington.

José Finat va caure molt bé a Berlín, sobretot a Heinrich Himmler, que va visitar Espanya l’octubre de 1940. Himmler va ser rebut com un emperador. Fins i tot es va ordenar a diferents ciutats de la geografia espanyola que s’hi aixequessin arcs triomfals, com si es tractés d’un general romà. En aquells dies, tots dos van posar al dia la vella col·laboració signada pel general Severiano Martínez Anido el 1938 sobre el tractament als espanyols considerats apàtrides, començant pels comunistes, socialistes i acabant amb els jueus i els masons. Franco no en volia saber absolutament res i donava llum verda per “la seva liquidació”. Gràcies a aquest acord, la policia política alemanya gaudia d’estatus diplomàtic a Espanya, i podia vigilar al seu aire als trenta mil alemanys que vivien a l’estat espanyol. Una carta blanca per entrar “a perseguir criminals” del Tercer Reich.

Membres de la comunitat sefardita grega de Salònica en un casament celebrat el 1938. Les autoritats espanyoles van actuar tard i malament per salvar els jueus sefardites "espanyols" de Grècia, Bulgària i Romania. (Fotografia: Museu de l'Holocaust dels Estats Units)
Membres de la comunitat sefardita grega de Salònica en un casament celebrat el 1938. Les autoritats espanyoles van actuar tard i malament per salvar els jueus sefardites “espanyols” de Grècia, Bulgària i Romania. (Fotografia: Museu de l’Holocaust dels Estats Units)

El gener de 1943, el govern alemany va emetre un decret que permetia als seus aliats i a alguns països neutrals (Espanya, Suïssa, Portugal, Suècia, Turquia, etc.) repatriar els “seus jueus” dels territoris ocupats pels nazis en un termini màxim de dos mesos, abans que fossin deportats a l’Est. Així ho van fer alguns, però no Espanya. Només quinze dies abans que expirés el termini, el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol va informar a l’ambaixada alemanya que únicament permetria l’entrada “d’un màxim de 100 persones per les que havien intercedit espanyols famosos”. Al desembre, quan ja molts havien estat deportats a camps d’extermini i ja no es podia fer res per ells, el ministre Gómez Jordana va ordenar que es salvessin aquells d’indiscutible nacionalitat espanyola.

Canvi d’actitud, la derrota dels nazis. Franco, “el salvador” de jueus?

Davant la indiferència de Franco, hi va haver diplomàtics espanyols que es van jugar el lloc, i la vida, en salvar els jueus d’una mort segura. La historiografia espanyola els ha utilitzat per intentar netejar la seva imatge.

Va ser durant l’etapa final de la Segona Guerra Mundial quan el govern filofeixista de Madrid va començar a voler presentar-se com a salvador dels jueus davant les potències aliades occidentals i davant les organitzacions jueves. Enrere quedaven les trobades amb els dirigents i capitosts nazis quan eren rebuts com a conqueridors i herois. A això va contribuir-hi de manera especial l’ambaixador d’Espanya a Washington, que va permetre que als Estats Units s’hi projectés una imatge positiva d’Espanya en aquest sentit. Calia rentar-se la cara de forma contundent i evitar tota equiparació amb els nazis.

Jueus al port de Barcelona a punt d'embarcar cap a Palestina amb el vaixell 'Lima'. Fotografia: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)/Angle Editorial
Jueus al port de Barcelona a punt d’embarcar cap a Palestina amb el vaixell ‘Lima’. Fotografia: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)/Angle Editorial

Només a última hora i amb un alt grau de covardia, quan a mitjans de 1944 Franco estava plenament convençut que Hitler seria derrotat (havia patit fins i tot un atemptat que quasi li havia costat la vida), va ordenar endegar gestions per salvar petits grups de jueus i va donar l’ordre als seus ambaixadors d’intentar repatriar aquells jueus d’indubtable nacionalitat espanyola. L’historiador alemany Bernd Rother (antic membre del centre Moses Mendelssohn d’Estudis Jueus Europeus a Postdam, Alemanya), autor del llibre Franco y el Holocausto l’any 2005, el descriu així: “Espanya només a contracor i d’una manera dubitativa va protegir als jueus i va limitar la protecció als jueus espanyols”.

El 1948 aproximadament 265.000 jueus vivien al sultanat del Marroc. Avui en dia tan sols n’hi viuen 2.500, sobretot a les ciutats de Casablanca i Fes.

Mentrestant el rabí Maurice Perlzwieg, president del Congrés Mundial Jueu (CMJ), va enviar diverses peticions al govern de Franco perquè aquest li permetés ajudar els refugiats a Espanya. Tanmateix també sol·licitava que el govern espanyol intervingués davant Alemanya en favor de l’evacuació de nens jueus. Les peticions del CMJ a Madrid van ser reiterades, però la seva gran decepció va venir quan es va saber que, a la primavera de 1944, el espanyols havien establert que el requisit sine qua non per a l’entrada de més sefardites a la Península era la seva posterior evacuació a altres països.

Jueus sefardites a prop de la ciutat de Marsella l'any 1949. El Marroc era el país amb més jueus abans de la independència d'Israel l'any 1948, amb un xifra superior als 250.000, dels quals 25.000 eren jueus sefardites. Fotografia: Beth Hatefutsoth Photo Archive, Shifra Dahan, Israel.
Jueus sefardites a prop de la ciutat de Marsella l’any 1949. El Marroc era el país amb més jueus abans de la independència d’Israel l’any 1948, amb un xifra superior als 250.000, dels quals 25.000 eren jueus sefardites. Fotografia: Beth Hatefutsoth Photo Archive, Shifra Dahan, Israel.

No fou fins al final del conflicte mundial quan s’inicià una tasca detallada de cooperació entre organitzacions jueves i el govern franquista, en què ambdues parts en sortiren beneficiades. Les organitzacions van intentar salvar un gran nombre de jueus dels camps de concentració i extermini i com a contrapartida, el govern de Franco fou degudament reconegut pels mitjans de comunicació dels aliats. Per descomptat, per a Franco no es tractava, en absolut, d’aconseguir bones relacions amb els jueus i ajudar-los en la seva situació, sinó d’assegurar-se una posició pública favorable a la política internacional de postguerra. Franco va accedir a salvar els jueus per salvar la reputació del seu propi sistema polític. Si ajudant els jueus Espanya seria vista amb uns altres ulls, salvaria els jueus perseguits i assassinats pels nazis.

“El poble jueu i l’Estat d’Israel recorden l’actitud humanitària adoptada per Espanya durant l’època hitleriana, quan van donar ajuda i protecció a moltes víctimes del nazisme”. Golda Meir al Parlament israelià, el Knesset, el 10 de Febrer de 1959.

Haim Avni, autor d’un llibre imprescindible Spain, the Jews and Franco, afirmava: “L’interès d’Espanya a millorar les relacions públiques no va ser prou fort com per actuar com a impuls per a la salvació. A més, aquest interès ha estat àmpliament servit per les estretes relacions que ambaixadors espanyols van llaurar amb un nombre de líders jueus, els quals van beneficiar Espanya fomentant el mite de l’amplitud de les seves activitats a l’hora de salvar jueus”. Avni també feia referència als informes oficials de l’American Join Distribution Comitee, que deien que 53.000 i 63.000 jueus havien aconseguit arribar a l’estat espanyol i que el propi Avni qualificà de xifres massa exagerades.

L’historiador de la Universitat de Jerusalem, Yehuda Bauer, especialista en la Shoah, va reflexionar sobre aquesta qüestió en la seva obra American Jewry and the Holocaust, en la que reflexionava sobre l’hostil indiferència del govern franquista, tot fent referència als milers de jueus que el franquisme va permetre de salvar quan els nazis van començar a patir derrotes serioses a partir de l’any 1943.

Felipe Gonzàlez i Shimon Peres. L'any 1986 el govern espanyol reconeixia de forma oficial l'estat d'Israel amb l'obertura de l'ambaixada espanyola a Tel Aviv. Fotografia: Croes, Rob C./ Anefo - Nationaal Archief
Felipe Gonzàlez i Shimon Peres. L’any 1986 el govern espanyol reconeixia de forma oficial l’estat d’Israel amb l’obertura de l’ambaixada espanyola a Tel Aviv. Fotografia: Croes, Rob C./ Anefo – Nationaal Archief

Tanmateix podem mencionar les declaracions fetes per Isser Harel, antic cap del Shin Bet i del Mossad, les dues agències de seguretat més importants d’Israel, al diari espanyol El País l’any 1989“Al règim de Franco, encara que aliat de Hitler, no li complaien les violentes persecucions antijueves. Espanya va donar refugi a nombroses famílies jueves que fugien de l’infern nazi durant la Segona Guerra Mundial. Espanya havia anat fins i tot més lluny: Madrid havia autoritzat als cònsols espanyols a Europa oriental i central a concedir passaports espanyols als jueus els cognoms tinguessin una identitat històrica espanyola, com Toledano, Bejarano, Castro… el que va salvar a centenars de jueus, sobretot a Romania, de la deportació cap als camps de mort hitlerians”.

El documental de l’any 2014 Documents robats? Franco i l’Holocaust revela l’ambigua relació del dictador espanyol Francisco Franco amb els jueus durant la Segona Guerra Mundial. La seva directora. Yolanda Villaluenga, el definia com “ni antisemita ni filosemita, sinó algú que jugava amb la situació”. També aquell any, el Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació espanyol finalitzava una investigació de dos anys que treia a la llum les “accions heroiques” que va desplegar un grup de 18 diplomàtics i funcionaris del Servei Exterior espanyol per salvar de la persecució nazi a uns 8.000 jueus durant l’Holocaust.


Més informació:

“Els nazis van pressionar Franco per vigilar el Pirineu”

Des del passat 7 de setembre i fins al proper 26 d’octubre es podrà veure a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’exposició “Fugint de l’Holocaust.

Perseguits per Hitler

Dimarts, 21 de juliol del 2015 Ressona en els timpans la veu de Hitler arengant des d’un púlpit milers d’acòlits. Sorgeix del documental propagandístic del règim nazi de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat que projecta una pantalla tot just entrar a l’exposició Fugint de l’Holocaust.

El festeig de Franco amb Hitler, al Memorial Democràtic

El Memorial Democràtic presenta una miniexposició a la seva seu dedicada a l’actitud del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial: Franco neutral? Amb aquesta mostra es vol recordar la col·laboració de Franco amb Hitler i Mussolini. Una exposició molt reduïda, comissariada per Joan Maria Thomàs, que tractar de aclarir un aspecte confús de la nostra història.

Los comienzos de la Comunidad Israelita de Barcelona, parte I.

Durante la Primera Guerra Mundial llegan a España, y principalmente a Barcelona, entre mil y dos mil judíos turcos procedentes de la Europa occidental, en su mayoría residentes en Francia. Un gran porcentaje de ellos volverá a sus países de origen tras finalizar la guerra. Otros pocos se quedarán.

No other Jews like them

A new volume on the destruction of Greece’s Jews in the Shoah is a fitting reminder of how little attention the ‘official version’ of history pays not only to that subject, but also to the miraculous culture that characterized the Jews of Salonika

Bibliografia de referència:
  • Mussolini, Franco y los judíos: una relación controvertida de David Pérez GUILLÉN
  • La España contemporánea y la cuestión judía de Danielle ROZENBERG
  • Franco y el Holocausto de Bernd ROTHER

2 COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...