L’any 44aC Cèsar havia mort i el seu successor, Octavi, que posteriorment seria l’emperador August, celebrà uns jocs en honor seu. El cas és que segons Plini el Vell, en aquells dies va aparèixer un cometa al cel. La seva presència fou immediatament interpretada com la prova de que l’ànima de Cèsar havia pujat amb els Déus. La importància dels estels.

Aquest fet es donava a Roma, on ja vam veure que les prediccions del futur i l’acció dels endevins i sacerdots a la vida pública tenia una importància cabdal. …I el cometa marcà el camí a August per tal d’esdevenir una divinitat més per la via que posteriorment se’n diria “per la gràcia dels déus”. Si el cometa demostrava que Cèsar havia esdevingut un déu, per què August no podia reclamar el seu paper com a “fill de Déu”? Així començà l’Imperi i quatre dècades més tard, un altre estel i un altre “fill de Déu” hi portaren força enrenou.

Auri (moneda d'or) d'August, amb Capricorn al revers. font: moneteimperialiromane.it
Auri (moneda d’or) d’August, amb Capricorn al revers. (font: moneteimperialiromane.it)

La tria del signe zodiacal

El signe zodiacal d’August era Balança, ja que havia nascut el 23 de setembre del 63aC. Tot i així, prengué Capricorn com a signe propi. Per què? Capricorn era el signe associat al solstici d’hivern, el moment quan el Sol comença a pujar de nou sobre l’horitzó i l’any “reneix”. De la mateixa manera, es volia comunicar la idea de que Roma renaixeria amb l’arribada d’August, tot passant de República a l’Imperi.

Aquest fet de prendre Capricorni com a referència va portar a accions que son arqueològicament constatables. La construcció d’algunes ciutats durant el seu regnat fou condicionada per aquest signe. Fins al punt el seu eix principal fou encarat cap a la sortida del sol del solstici d’hivern. Això ho trobem a indrets tant distants com a Augusta Pretoria (l’actual Aosta, Itàlia), ubicada a la regió de la Gàlia Cisaplina, Emerita Augusta (actual Mérida, Espanya), Nicopolis (a la regió de l’Epir, al nord-oest de l’actual Grècia) o tornant als Alps, a Augusta Raurica (actual Augst, Suïssa). No és casual que la majoria d’aquestes ciutats incorporin el nom de l’emperador, ja que foren fundades per August.

Arc d'August a Aosta (Itàlia). Font. wikimedia
Arc d’August a Aosta (Itàlia). Font. wikimedia

On és “el nord”?

Aquest és només un exemple de la influència que podia tenir l’astronomia en la vida pública i política de les societats antigues. Cal tenir present que les referències físiques dels estels que podem veure actualment no han estat sempre les mateixes.

L’estel Polaris o α Ursae Minoris, el més brillant de la constel·lació del l’Ossa menor, la referència per a conèixer el nord, no sempre ha marcat el nord. Fa 5.000 anys, l’estel que marcava el pol nord era un altre. Concretament era l’estel Thuban de la constel·lació del Drac. Posteriorment, el pol es va localitzar entre els estels β de l’Óssa Menor i κ del mateix Drac. I en vida de Juli Cèsar, de fet, no hi havia cap estel que coincidís exactament amb el nord.

Diagrama del fenòmen de la precessió (font: wikimèdia)
Diagrama del fenomen de la precessió (font: wikimèdia).
La línia taronja mostra on es veurà el nord geogràfic des de la terra cada 2.000 anys, en un procés que en dura uns 25.000.

Aquest fet és degut al fenomen anomenat precessió, que fa que el pol descrigui una circumferència que dura uns 25.800 anys. Així doncs, des de la terra, la referència que marca el nord no és sempre la mateixa.

Què és l’arqueoastronomia?

Es basa en aquest fets per aprofundir en aquesta relació. Sempre a partir de les restes arqueològiques i de la informació contrastada científicament sobre les societats antigues, l’arqueoastronomia crea un paisatge nou d’estudi que integra el territori i també el cel.

El coneixement de la situació dels astres en un determinat moment, i referències com els punts concrets de sortida o posta del Sol i la Lluna, ens poden donar informació addicional sobre les comunitats que estudia l’arqueologia: de la disposició d’alguns edificis, la situació d’algunes ciutats, els calendaris agrícoles, etc. Aquests fenòmens que es repeteixen any rere any i que son reconeixibles al firmament no poden ser obviats en l’estudi arqueològic. D’alguna manera podem dir que s’està integrant una nova dimensió a l’estudi.

És evident que el cel sempre ha estat un element important ja des de l’Antiguitat. A falta de televisió, és fàcil d’imaginar que la observació dels estels, sense la contaminació que patim avui dia, esdevingués una referència vital. Troballes com el disc de Nebra  fan evident la relació de les comunitats antigues amb el firmament nocturn.

Un altre exemple d’aplicació el trobem en l’alineament dels temples grecs de Sicília. Fins fa poques dècades disposàvem d’informació sobre la seva cronologia, les característiques arquitectòniques, les divinitats a les que s’hi retia culte, etc. I una vista en planta dels mateixos feia evident que tots estaven orientats d’oest a est, amb l’entrada per l’est.

Ara, l’arqueoastronomia cerca demostrar que la seva orientació no és casual. Tot i que l’eix longitudinal de tots els temples no correspon amb exactitud i hi ha alguns graus de variació entre uns casos i uns altres, els eixos de tots es troben compresos en l’arc per on surt el sol per l’horitzó al llarg de l’any.

L’exemple del temple d’Agrigento

Basament del temple de Juno a Agrigento (Sicília, Itàlia). Estels
Basament del temple de Juno a Agrigento (Sicília, Itàlia)

Un cas particular que pot aportar noves pistes sobre informacions donades fins ara per bones és un dels tres temples de l’anomenada “vall dels temples” d’Agrigento (antiga ciutat d’Akragas). El que es troba a l’extrem est del jaciment arqueològic és avui dia conegut com el temple de Juno Lacinia, malgrat no hi ha constància de quina era la divinitat a la que fou consagrat a la seva construcció a mitjans del segle VaC.

Aquest temple està orientat a 82 graus. I és just en aquesta orientació on, en temps de la seva construcció, apareixia la constel·lació del dofí. El dofí era una figura estretament relacionada amb Apol·lo i també amb Posidó, a qui podia haver estat dedicat realment el temple.

El coneixement del firmament en la cultura grega era ampli. Així ho demostren els estudis i observacions dels anomenats primers astrònoms com Tales de Milet o Erastòtenes de Cirene, per posar només dos exemples. En aquestes circumstàncies, i donat el caire polifacètic de força d’alguns científics com en mateix Tales, que era matemàtic, físic, filòsof… no és una quimera pensar que les persones que dissenyaven un temple tenien coneixements d’altres disciplines a part de l’arquitectura i la física, com l’astronomia. Els nombrosos estudis en curs avançaran en aquest sentit.

“Té una estrella a la boca; dues a l’aleta dorsal; tres a les aletes del ventre; una al dors; dues a la cua. En total nou. Es diu també que és un animal amant de la música, pel que de tenir tantes estrelles com el número de Muses”

Segons traducció de Jordi Pàmies a Mitologia del Cel. Catasterismes. Edicions de La Magrana. 2000.

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...