La de Lenin va ser una malaltia llarga, que va afectar-lo de forma progressiva fins la seva mort a principis de 1924. La seva salut va començar a empitjorar a finals de 1921. El primer atac el va patir un diumenge de maig de 1922 deixant-lo paralitzat i sense l’ús de la parla durant un temps, tot i que va fer esforços per tornar a la vida política. Entre desembre de 1922 i començaments de gener de 1923, va dictar una sèrie de notes confidencials a les seves secretaries. Aquest conjunt de notes es coneix com el testament polític de Lenin.

“Trotsky tenia tots el números per ser el seu successor. De fet, en un assaig publicat l’octubre de 1924 titulat Lliçons d’Octubre, l’àcida ploma de Trotsky descrivia la seva vinculació personal amb el gran dirigent en termes egòlatres”.

Aquestes notes escrites per Lenin tenen una gran importància no només perquè plantejava un seguit de propostes programàtiques al conjunt del partit per frenar la creixent burocratització (mal endèmic de la Unió Soviètica fins al final) sinó també perquè proposava apartar Stalin de les seves funcions i sobretot, perquè exaltava les virtuts del gran dirigent de l’Exèrcit Roig, Trotsky. L’anomenat testament de Lenin esborrava el mite construït per nombrosos estalinistes en els anys següents, que van presentar a Stalin com el gran deixeble predilecte de Lenin i van convertir-lo en un heroi del poble soviètic, recte, superior, desproveït de qualsevol tret humà.

Disputes per la corona soviètica

El testament de Lenin era un destorb que encara era precís superar. La sort d’Stalin fou que el seu problema era compartit per altres dirigents. Cap d’ells tenia clar quines eren les últimes voluntats de Lenin. Qui seria el seu successor? Com s’hauria d’articular el partit? Quines directrius econòmiques s’haurien d’aplicar? Tampoc se sap en quin moment se’n va tenir coneixement.

El 22 de maig de 1924, poc abans del XIII congrés del partit, una reunió de membres distingits va assistir a la seva lectura per Kamenev, que presidia la trobada. Durant aquell any 1924 es va mantenir la incògnita de qui seria el successor del gran Lenin. Trotsky tenia tots el números per ser el successor i, de fet, en un assaig publicat l’octubre de 1924 titulat Lliçons d’Octubre, l’àcida ploma de Trotsky descrivia la seva vinculació personal amb el gran dirigent en termes egòlatres, deixant de banda la resta de personatges, com a simples actors secundaris.

El Buró Polític, que sense Lenin tenia sis membres, va veure néixer una facció que tenia com a únic propòsit evitar que Trotsky es convertís en el “hereu” de Lenin. La troika estava conformada per Zinoviev, Kamenev i Stalin. Clarament aquest últim va ser qui més profit va obtenir d’aquesta aliança.

Les Lliçons d’Octubre van obrir una ferida al partit. Trotsky criticava obertament a Kamenev i altres “vells bolxevics” per la resistència a les Tesis d’Abril de Lenin de 1917, a la seva tornada a Petrograd. També tenia paraules dures per Zionviev, degut a la seva oposició a prendre el poder per la força l’octubre de 1917. Trotsky volia marcar les pautes del futur i estava marcant el terreny, una jugada brillant per col·locar-se al capdavant del partit.

Al mateix temps però estava creant un front contra la seva persona (Kamenev-Zionviev-Stalin) que al final l’acabaria desplaçant del poder. Kamenev va replicar ràpid a Trotsky, amb un clarivident: Leninisme o trotskisme?, en què acusava Trotsky de menxevisme i també feia una llarga llista de les discussions que aquest havia tingut amb Lenin, sobretot en la “subestimació del camperolat”. Stalin va recolzar aviat Kamenev i va atacar de forma més directe. Varen rescatar una carta perduda de Trotsky de 1913 on criticava durament Lenin. Era una carta plena de crítiques dures per demostrar que el “trotskisme” (nom que faria fortuna) no era compatible amb el leninisme.

Stalin, Rykow, Zinoviev i Bukharin, en una fotografia de 1924. Crèdits: Wikipedia

Trotsky va començar a rebre atacs per totes bandes, i va optar per guardar silenci. Patia una malaltia misteriosa i els metges li van recomanar habitar en un clima més suau. Trotsky es retirà al Càucas. No va assistir a la sessió del Comitè Central del partit, el gener de 1925. Va enviar-hi una carta en la que deia que: “moltes acusacions eren falses i monstruoses” i demanava un relleu del seu càrrec de president del Consell Militar Revolucionari.

En aquesta sessió del comitè del partit fins i tot es va demanar l’expulsió de Trotsky del partit, defensada per Zioniev i els delegats de Leningrad (l’antiga Petrograd, ara duia el nom en honor a Lenin). Un sector més moderat, amb Stalin entre ells, optaven per relegar-lo a un segon pla, una degradació progressiva i lenta. Finalment es va imposar l’opció moderada. Trotsky era destituït de la presidència del Consell Militar Revolucionari i de comissari del poble (ministre) de la Guerra.

La revolució permanent de Marx: “el trotskisme”

“Trotsky defensava la teoria de la ‘revolució permanent’ expressió original que havia utilitzat Karl Marx”.

La controvèrsia que va provocar les Lliçons d’Octubre de Trotsky va generar una forta repressió, primer subtilment i finalment de forma contundent. Trotsky fou inicialment apartat del partit, marginat, ignorat, expulsat d’aquest i finalment s’exilià (previ pas de la deportació) per evitar l’execució. Un dels punts en què Lenin i Trotsky havien estat en desacord era el gran punt de critica dels “antitrotskistes”. Trotsky defensava la teoria de la “revolució permanent”, expressió original que havia utilitzat Karl Marx.

Trotsky l’any 1905 argumentava que si es produïa una revolució a l’endarrerida Rússia, tot i que en una etapa molt primària, esdevindria automàticament un estat de revolució socialista anti-capitalista. El mateix Lenin havia adquirit una posició molt pròxima aquesta visió amb les seves Tesis d’Abril el 1917. Una posició que s’havia oblidat durant anys, però que Bukharin havia ressuscitat el desembre de 1924. Stalin, finalment, havia publicat un llarg assaig on aprofitava la denúncia a Trotsky com a trampolí per llençar la seva nova idea de “socialisme en un sol país”, on s’argumentava que la revolució permanent era la negació de la teoria de la revolució proletària de Lenin.

Vladimir Lenin va aplicar tàctiques econòmiques i socials allunyades de la doctrina que predicava Trotsky.

L’estalinisme va transformar la imatge de Lenin en una deïtat èpica. Després de la seva mort es van crear milers de monuments, es va embalsamar el seu cos i es va inventar la llegenda oficial que el leninisme i el trotskisme es trobaven en bàndols oposats, que era certa tot i que en d’altres punts ambdós dirigents havien coincidit. Simplement, es va optar “per no explicar” els punts favorables, una omissió pura i dura. No obstant això, la lluita de Trotsky i de milers de militants trotskistes, molts d’ells condemnats, deportats, exiliats i assassinats pel govern soviètic de la dècada del 20 i del 30, van permetre mantenir viva la imatge d’un Lenin més humà, recuperant les millors experiències de la revolució d’octubre i el seu immens llegat teòric.


Per saber-ne més:

  • CARR, E.H.: La revolución rusa. De Lenin a Stalin (1917-1929). Alianza Editorial, 2000
  • FIGES, Orlando: La revolución rusa. Edhasa, 2010
  • SERVICE, Robert: Historia de Rusia en el siglo XX. Crítica, 2000 (fragment PDF)
Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI