“Els Balcans produeixen més història de la que poden consumir,” va dir fa dècades l’exprimer ministre britànic, Winston Churchill. Molts estaran d’acord amb les seves paraules, sobretot si dirigeixen la mirada al segle XX, durant el qual diversos països balcànics, sens dubte, van produir molta més història de la que podien gestionar. A més, prestant atenció a certes antigues repúbliques iugoslaves dels Balcans Occidentals, la declaració de Churchill es torna gairebé inqüestionable.

No obstant això, la curiositat és que molts esdeveniments importants, fins i tot crucials per a la història iugoslava del segle XX, es van dur a terme en diferents anys, però sempre durant el mateix mes, març. En aquest sentit, avui parlaré de tres esdeveniments.

Març de 1941: Les manifestacions contra la unificació al Pacte Tripartit

Les manifestacions contra el pacte tripartit van transcórrer sense víctimes i amb només un aparador trencat. L’aparador pertanyia al local que llogava una agència de viatges alemanya.

El 27 de març de 1941 es va citar com un dia important en la història iugoslava del segle XX. Aquest dia, a la capital del Regne de Iugoslàvia, Belgrad, s’hi van realitzar manifestacions en contra de la signatura del protocol sobre l’adhesió del Regne de Iugoslàvia al Pacte Tripartit. Per cert, el protocol havia estat signat dos dies abans, a Viena.

D’altra banda, el mateix dia també es considera com un dels més polèmics. La polèmica s’origina en el fet en que el govern iugoslau de la postguerra va atribuir el mèrit d’organitzar les manifestacions al Partit Comunista de Iugoslàvia. Durant dècades s’insistia que el símbol de la manifestació va ser la falç i el martell. A banda d’això, com a principals lemes es citaven “Millor guerra que pacte” i “Millor tomba que esclavitud”.

No obstant això, a la llum de noves dades històriques s’exposa com a organitzador de les manifestacions, la intel·ligència britànica. D’aquesta manera, els britànics suposadament van intentar cridar l’atenció d’Alemanya cap a la seva pròpia presència als Balcans Occidentals.

El que s’ha dit es recolza principalment en dues dades. Una és que els manifestants mostraven el seu suport cap a Gran Bretanya, al rei Pere II i a la democràcia. L’altra es refereix a la reacció de Churchill: “Aquest matí d’hora, la nació iugoslava ha trobat la seva ànima”.

Com a resultat de les manifestacions, el dia 6 d’abril Belgrad va ser bombardejada per  Alemanya, sense una declaració de guerra.

Març de 1991: La primera manifestació contra la política de Milosevic

Mig segle més tard, el 9 de març de 1991, a Belgrad va ressorgir una altra manifestació. Però aquesta vegada es tractava de “la primera resistència civil massiva al règim de Slobodan Milosevic.

De fet, a principis de març de 1991 van sorgir els primers incidents armats a Croàcia. En relació amb aquest fet, el líder del partit més fort de l’oposició sèrbia, Vuk Draskovic, va ser acusat a la Ràdio Televisió Belgrad de ser un aliat del nacionalisme croat a Sèrbia. Com a resultat d’aquesta acusació, el seu partit va decidir organitzar una manifestació, exigint la dimissió de diversos editors.

Vuk Draskovic, el president del Moviment Serbi de Resistència, el 9 de març de 1991 a Belgrad. Els seus tres dits aixecats són considerats el símbol del nacionalisme serbi.

Durant la manifestació, que va tenir lloc al centre de la ciutat de Belgrad, la demanda de dimissions es va ampliar. A part, la manifestació va ser marcada per uns ferotges enfrontaments que provocaren la mort d’un manifestant i un policia.

No només per aquestes dues morts, sinó també per altres factors, l’epíleg de la manifestació va ser un fracàs. De fet, la manifestació no va provocar cap canvi important en la política de Milosevic, el president de la República de Sèrbia des de les primeres eleccions multipartidistes, que van tenir lloc al desembre de 1990. Conseqüentment, el 9 de març s’associa amb el mite de “l’oportunitat perduda”. Aquesta oportunitat es refereix al canvi de rumb polític en la història iugoslava del segle XX i, especialment, de la seva fi.

Març de 1999: L’últim bombardeig a la història iugoslava del segle XX

El castell de Rambouillet a prop de París on els iugoslaus es van negar a signar l'acord
El castell de Rambouillet a prop de París on els iugoslaus es van negar a signar l’acord

Parlant del final del segle passat als Balcans, és inevitable fixar-se en l’inici de l’últim bombardeig a la història iugoslava del segle XX. Fou el 24 de març del 1999.

Definit per una part com a intervenció militar, mentre que per l’altra fou una agressió al seu territori, el bombardeig de la República Federal de Iugoslàvia per l’OTAN representa l’última etapa de la Guerra de Kosovo. De fet, el bombardeig va ser executat a causa de les acusacions que les forces de seguretat iugoslaves van dur a terme una neteja ètnica dels albanokosovars. Però las causes van ser els esdeveniments del poble de Racak i la negació iugoslava a signar l’Acord de Rambouillet.

Finalment, el bombardeig va acabar el 10 de juny, amb l’aprovació de la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU. D’acord amb aquesta resolució, Iugoslàvia va conservar la sobirania sobre Kosovo, convertint-lo en un protectorat internacional. No obstant això, els albanokosovars van declarar unilateralment la independència de Kosovo i Metohija el 17 de febrer del 2008.

Els Balcans i la regla del mig segle

Actualment, a Kosovo està establerta la major base militar de l’OTAN a Europa.

Dos esdeveniments més confirmen la importància del mes de març a la història del segle XX als Balcans. El primer és l’atemptat al llavors primer ministre de Sèrbia, Zoran Djindjic, el 12 de març de 2003. Tres anys més tard, l’11 de març de 2006, l’expresident de Sèrbia, Slobodan Milosevic, va morir sota custòdia. Sense arribar al final del judici en contra seva, dut a terme al Tribunal de l’Haia. Aquests esdeveniments impliquen que el mes de març no només ha estat un mes important en la història iugoslava del segle XX, sinó en la de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro.

Per tant, tenint en compte tot el que s’ha dit, seria possible reformular la famosa frase de Churchill. Els Balcans “no van produir”, sinó que “als Balcans es va produir molta més història i política de la que es podia digerir”.

Precisament d’aquest tema se’n parla a la cançó de la banda musical de Belgrad, “Això aquí són els Balcans”. Concretament, un vers diu que, si no més sovint, als Balcans “cada 50 anys, esclata una guerra”. Encara que, potser ni tan sols podria ser d’una altra manera, tractant-se d’aquests països construïts, d’acord amb un altre vers de la cançó, “tant (per) guerrers com poetes i diferents déus”.

[su_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=6XQqD-U-RiQ”]

Article anteriorNens abandonats al riu
Proper articleEls manuscrits de la Mar Morta

Sóc periodista i redactora de continguts digitals d’origen serbi. Em vaig llicenciar en Periodisme i Comunicació a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Belgrad (Sèrbia) i vaig realitzar el postgrau en “Creativitat i Innovació: Estratègies, gestió i aplicacions interdisciplinàries” (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona). No obstant això, en els últims anys em vaig centrar en temes balcànics, cosa que va culminar amb el meu reportatge “El número de patrias yugoslavas en versos y recuerdos”, premiat al Certamen Literari Francesc Candel de l’any 2013. Actualment col•laboro en una revista digital i gestiono el blog “KARL MA (R) X FACTOR en Balcanes Occidentales”. Més sobre mi a la pàgina web, Redactoradigital.es. Per cert, per qualsevol pregunta o dubte relacionat amb els meus texts o amb els Balcans en general, es possible adressar-se al correu electrònic: stasa@historiesdeuropa.cat.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here