Moltes de les tradicions que creiem bíbliques són en realitat més antigues. Algunes podrien tenir explicacions naturals, com el cas del diluvi, i d’altres culturals, com el cas repetitiu dels nens que arriben pel riu en una cistella. Aquesta forma de “naixement” era adoptada per grans personalitats, amb un futur prometedor com a candidat a deïtat. D’ençà que hi ha registre històric documentat, que es tenen notícies de personatges “nascuts” així.

Les primeres referències

Pintura que representa la trobada de Moisès al riu.

El primer del que n’hi ha té constància documentada és del 2.300 aC, Sargon I o Sargon d’Accad, creador del primer gran imperi documentat, l’Accadi. Va conquerir tota Sumèria, va arribar fins a l’actual Pèrsia, la península aràbica, i per l’occident algunes fonts indiquen la possibilitat de que arribés fins a Xipre. Fins a la zona de l’actual Jordània, segur.

De Sargon se’n tenen poques dades biogràfiques. Es sap que va regnar durant molt de temps, uns 56 anys, i que va ser gràcies a la voluntat de les deïtats. Era de llengua semítica, és a dir, com els jueus.

L’imperi de Sargon seria qui estendria el grup de les llengües semítiques a tots els seus territoris. Entre elles es troba també l’àrab. L’accadi formava part de la família oriental, la més antiga, avui extingida

Ha arribat fins avui que va ser trobat a la vora del riu en una cistella i que va ser adoptat. Sembla que l’hi havia deixat la seva mare, suposadament una vestal.

D’aquí passem a Moisès. Aquest personatge representa el primer profeta pels jueus. És un més dels nexes del món mitològic jueu amb uns incipients cristians. Va ser l’encarregat d’alliberar al poble jueu de l’esclavatge al que estaven sotmesos pels egipcis. Avui dia és profeta per a munt de religions. Més enllà dels texts sagrats, les evidències arqueològiques de la seva existència real són, avui per avui, inexistents. Pel que a la seva datació es fa difícil.

El tema del naixement és força conegut per a Moisès, a banda de la seva capacitat per passar rius sense necessitat de ponts i ni tan sols mullar-se. Va ser trobat en una cistella a la vora del Nil.

La mitologia occidental

Perseu amb el cap de la Medusa a la mà. Obra en Bronze de B Cellini. (Florència, Itàlia)
Perseu amb el cap de la Medusa a la mà. Obra en Bronze de B Cellini. (Florència, Itàlia)

Perseu ja té una història més afinada per la mitologia grega. Fill d’una enèsima aventura de

faldilles de Zeus, va ser llançat al mar junt amb la seva mare, Danae, en un cofre. Mare i fill van sobreviure perquè Poseidó va calmar les aigües. Van ser recollits i Perseu adoptat. Començà les seves aventures com a semi-Deu i va ser enviat a donar caça a Medusa, mentre s’intentaven beneficiar la seva mare. Finalment, un cop va complir, ni que fos per accident, amb la profecia i el seu destí, va marxar i fundà Micenes cap al 1.500 aC.

Esculptura que representa la lloba alimentant Ròmul i Rem. (Roma, Itàlia)
Esculptura que representa la lloba alimentant Ròmul i Rem. (Roma, Itàlia)

Més mites fundacionals els trobem a Roma. Ròmul i Rem van ser fills de Mart amb una vestal. El seu avi, que ja havia eliminat tots els familiars per evitar-se competència, va encarregar d’eliminar també els bessons. Però l’encomanat de l’infanticidi no va ser-ne capaç i va optar per deixar-los en una cistelleta al riu Tiber. D’allà en serien rescatats per la famosa lloba Luperca que els cuidaria.

La simbologia dels rius

Des de temps remots, els rius són sinònim de vida. Els seus recorreguts són identificats com el passar de la vida. El seu origen, sovint s’identifica com a llocs misteriosos que contrasten amb d’altres identificats com la llum. Per tant, no és estrany que els nens, vinguin d’un lloc identificat com la vida i el trànsit de les ànimes.

El nostre mite actual de la cigonya, més enllà d’un causa pràctica per les prohibicions i pors imposades per l’església, té un sentit encara idèntic, doncs els ocells, especialment la cigonya, tenen una connotació de transports de les ànimes pures. D’aquí que també siguin el transport preferit dels barrufets.

A la mitologia nòrdica, el drac que es dedica a turmentar les ànimes viu al Niflhei o regne de la foscor. Del Niflhei en surten les onze fonts gelades, Élivágar, d’on brollen els rius glaçats. Del contrast d’aquests rius amb la calor és d’on apareix la vida.

Evidentment, la religió va agafant també la seva part del mite. Originalment, el baptisme, procedent del judaisme mikveh, era una pràctica de purificació. I es feia a rius, o fonts naturals per immersió. Inicialment el cristianisme també ho feia així, fins que l’església catòlica va atribuir-se el superpoder de beneir l’aigua.

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...