Aquest és l’any del centenari d’un esdeveniment important per a la història contemporània europea i mundial, sense el qual no es pot entendre res del segle XX. La Revolució Russa va ser tot un esdeveniment que va canviar el món. Tothom es va veure forçat a posicionar-se. L’ascens de les masses obreres al poder, la primera experiència d’un sistema alternatiu al capitalisme que semblava en els seus inicis viable, va alimentar revolucions a tot el planeta. Al llarg d’aquest any dedicarem un apartat a publicar articles sobre el tema, esperem que els gaudiu.

Un tema difícil de tractar

Les opinions sobre la Revolució Russa es multiplicaran aquest any, tant a favor com en contra. Va ser o no un règim autènticament socialista? O va ser una dictadura? Les masses obreres varen tenir mai veritablement el poder? Què en queda d’aquells règims? Cuba i Xina poden ser considerats representatius d’aquelles idees socialistes? És més, realment és possible implantar a la pràctica una idea filosòfica com el socialisme?

Durant  aquest any se sentiran, segur, molts bestieses. Moltes estaran basades en prejudicis interessants amb un rerefons interessat en algun tema geopolític actual. El primer de tots, no donar protagonisme al principal actor de tot plegat: Rússia.

Vista amb por per les monarquies europees del moment, la revolució va posar automàticament en marxa una reacció contrària. El feixisme i el nazisme es van alimentar de la por al comunisme, al desconegut. Era l’espantall que els sectors burgesos feien servir per imposar les seves regles.

Però tot i les repressions contra els moviments comunistes i les crítiques al seu “igualitarisme de la pobresa”, la realitat és  que sense ells no s’entendrien els avenços socials del segle XX a Europa en aspectes tan centrals com els drets laborals o l’estat del benestar, per posar només dos exemples. Tot i que les medalles sovint se les hagin posat els moviments socialdemòcrates, més dòcils i domesticats.

Arguments a favor de la revolució

Tan obsessius com els detractors, són els defensors de la revolució. Deia Orwell, ho defensava Hobsbawm o Carr, que sense l’esforç que va fer Rússia el resultat de la Segona Guerra Mundial podria haver estat tot un altre. Que la gran potència americana es va inhibir del que passava, va ser una realitat. El nombre de víctimes russes va fer feredat, i segurament va condicionar tot el desenvolupament posterior.

En algunes coses (moltes), les pors a la Revolució Russa recorda a la seva àvia, la Revolució Francesa. La reacció llavors va ser el Congrés de Viena i la Santa Aliança. La reacció, després de la Segona Guerra Mundial va ser…quina? Un sistema econòmic amb voluntat d’hegemonia mundial, liderat pels Estats Units i el FMI potser?

També és cert, i no sempre s’ha reconegut, que l’època d’Stalin va guanyar a pols ser considerada una de les dictadures més sanguinàries i cruels de la història de la Humanitat. Purgues, pobles sencers exterminats, desaparicions, trasllats forçats, camps de treballs, manipulació interessada de la història… el llistat podria ser quilomètric. La pregunta és si això desacredita, com pretenen alguns, les idees socialistes.

La revolució “va dividir el món”. Cert. Tan cert com que hi van col·laborar ambdós bàndols. Fou una lluita per “l’espai vital” que va estar a punt de portar al col·lapse total la humanitat uns quants cops. Va ser la guerra freda una conseqüència del comunisme, o de les ànsies de poder de les elits d’ambdues bandes pel poder?

Finalment, es va vendre que uns havien “guanyat”. O millor, que uns altres havien “fracassat” en el seu intent (encara es ven avui aquesta idea) d’anar contra el que es considera una evolució gairebé “natural” de les coses. Antropòlegs i historiadors s’esforcen a lluitar contra aquesta idea. I és que aquest, l’actual, és només un dels molts sistemes que hem adoptat el humans al llarg de la Història per governar-nos. I no és cap idea ni fixa, ni única, ni molt menys obligada.

La commemoració d’enguany

Cal no confondre l’ideari socialista amb els partits polítics que avui encara s’anomenen “socialistes” per pura inèrcia. Tots aquests partits fa temps que van renegar del marxisme en qualsevol de les seves variants, i són només partits de caire lliberal (alguns ja ni això-almenys en el sentit econòmic) que fan el joc als conservadors i tenen les mateixes polítiques, els mateixos corruptes i els seus líders estan igualment forrats. Cap noi del Sucre, cap intel·lectual com Andreu Nin, cap persona d’acció com Trotski, i cap orador com Stalin. Un coletes, unes celles, i moltes dosis de populisme. Heus ací la famosa “crisi de l’esquerra”.

Potser no ha estat viable un estat governat segons idees socialistes, però cal recordar el munt de coses que el conjunt de la població va aconseguir gràcies a les idees comunistes que actualment estan tan defenestrades. La jornada laboral de 8 hores, les vacances pagades, la cobertura sanitària o educativa universal en són alguns dels exemples.

Per commemorar tot això, i parlar històricament sobre la revolució, es faran molts actes i es pot consultar molta informació on-line. Comencem per la Comissió del Centenari, on es pot consultar l’allau d’actes que es preveuen. Potser el primer seria la història sobre la revolució escrita en calent per Trotski.  El mateix Trotki va deixar inacabada una biografia d’Stalin que es pot consultar.

D’altra banda, aquí hi ha un bon article sobre la revolució de febrer, i també podeu llegir-hi el famós llibre de la revolució “10 dies que van commoure al món” escrit per un testimoni directe, John Reed. Pels qui no tingueu paciència, sempre podeu mirar la pel·lícula sobre la vida de l’autor.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here