Els déus grecs, com a creació a imatge i semblança dels humans, actuaven com uns autèntics pinxos. Sense anar més lluny, la principal característica de Zeus era ésser un faldiller. Una forma que tenia Zeus per embolicar-se era el “rapte”, una forma light d’anomenar un abús sexual. Precisament. Un dia a les costes de Fenícia, Zeus va enamorar-se perdudament d’una noia.

Alguns del embolics de Zeus van ser Leto (de la qual van néixer els bessons: Apol·lo i Àrtemis), Demèter (fill: Persèfone), Sèmele (fill: Dionís), Metis (filla: Atena), Mnemòsine (filles, en plural: les muses), Alcmena (fill: Heracles)… i podríem seguir amb un llarg llistat de deesses, nimfes com Maia o vulgars humanes. A més a més, tan li era carn o peix, en un nou reflex dels grecs, es va encapritxar també del jove Ganimedes al qual també va raptar.

Perquè la noia se li acostés, Zeus va transformar-se en un gran brau blanc que de seguida va cridar l’atenció de la xicota, que va acostar-s’hi a posar-li flors i el muntà. Quan la noia era sobre el llom, el brau (Zeus) va aixecar el vol i se la va endur cap al continent. Aquesta noia es deia: Europa.

Els Déus grecs

Una de les característiques dels déus grecs era la forma d’interactuar entre ells i de rebot de les seves activitats, que afectaven el món dels humans. Tenien un comportament completament humà, exactament com un culebrot. Tothom es posava les banyes amb tothom, uns conspiraven contra els altres, patien gelosia o enveja i actuaven per pura revenja. El principal déu era Zeus, pare de la resta de divinitats i senyor del llamp, un autèntic JR de l’Olimp en comptes de Dallas.

Abans de simplificar els mecanismes religiosos a un sol déu, el panteó grec de deïtats que habitaven el mont sagrat de l’Olimp s’ocupaven, en parcel·les de responsabilitat, d’absolutament tots els àmbits de la vida i la mort. Eren uns déus de forma humana però immortals, i garantien un control social i l’existència d’una experiència mística individual amb ritus diversos aixó com la promesa d’un més enllà Dionisíac amb festasses de vi, que brollava de la mateixa terra.

D’aquesta manera comença la història mitològica del nostre continent, amb el rapte d’Europa, provinent de l’actual zona del Líban, que li donà nom. Zeus i Europa van anar a parar a Creta i tingueren tres fills, de noms també fàcils de recordar: Radamantis, Sarpèdon i el més conegut Minos. Minos aporta el nom amb el que coneixem la primera civilització europea coneguda, la minoica, que es desenvolupà a l’illa de Creta entre el 2700 aC i el 1200 aC. Minos, sempre segons la mitologia, va ser-ne el primer rei i es va casar amb Pasífae, la qual li posà les banyes de rigor, evidentment i novament, amb un brau. El fill conseqüent va ser el famós minotaure, que Dèdal va fer tancar al laberint i fou vençut per Teseu.

Mont Olimp des del jaciment de Dion (Pireia, Grècia)
Mont Olimp des del jaciment de Dion (Pireia, Grècia)

A tot això, mentre Zeus creava la civilització minoica portant-hi Europa, cal saber que tenia la seva dona oficial, que no era cap de les esmentades, sinó la deessa Hera. Hera era el reflex social de la sacrificada dona grega que passava tot el dia conspirant per eliminar les competidores, és a dir, les amants de Zeus. Hera representava la gelosia i el paper de l’abnegada esposa que passeja les banyes per tot l’Olimp. De fet és la deessa del matrimoni.

La mitologia grega, doncs, aportava el model masclista (Zeus) i el complementari passiu (Hera) a la qual ja atorga els elements de tòpic conspiratius que l’acompanyaren en la posterior història europea fins l’actualitat.

Europa: Història o mitologia?

Mosaic que representa el rapte d'Europa per Zeus.Casa Europa de l'Acròpolis de Kos (Dodecanès, Grècia).
Mosaic que representa el rapte d’Europa per Zeus.Casa Europa de l’Acròpolis de Kos (Dodecanès, Grècia).

Els noms dels déus de la primera generació sonen familiars a tothom. Zeus va arribar al poder gràcies a una revolta contra els titans (oncles seus), després d’haver estat salvat per la seva mare, Rea, de ser devorat pel seu propi pare, Cronos (cronologia). Cronos  i Rea, els papis, eren alhora germans, juntament amb Oceà (oceans) i els tres cíclops, entre d’altres. Els avis de Zeus, Gea (geografia) i Urà havien creat  la terra i el cel respectivament tot bandejant el Caos. Cronos ja havia arribat al poder tot tallant-li els genitals al seu tirànic pare, Urà. En llançar-los sobre la terra, de la seva sang sorgiren la Fúria i els gegants (els mals i la venjança) i a partir de l’escuma generada del que va caure al mar,  Afrodita (la del vici desenfrenat, no encara la de l’amor).

Segons la mitologia, Europa era una nimfa filla d’Oceà i Tetis, germana d’Àsia (l’origen del nom del continent). Per tant i segons això, Zeus s’ho hauria muntat amb la seva neboda. L’historiador grec Heròdot, per contra, situà Europa en la línia reial fenícia, ja que s’estilava de cercar un origen diví a les monarquies. D’aquí que es digui que era filla d’Agenor, el rei de Tir. Per intentar treure l’entrellat de tanta mitologia, caldria recórrer a l’etimologia de la paraula.

Hi ha una etimologia popular (per similitud fonètica) provinent del grec que li aportava el significat d’”Ulls Grans”, potser en referència a aquesta característica de la noia. Però la teoria més acceptada avui en dia és l’origen semític del mot “Europa”. Tindria el significat d’”Occident”, la mateixa paraula hauria evolucionat en les llengües semítiques com l’acadi cap a topònims descendents de l’àrab com Algarve (el més a l’occident). També trobem topònims molts semblats i amb el mateix significat a les llengües anatòliques, que van tenir contacte directe amb el grec. En tot cas, sembla que els noms d’Europa i Àsia eren preexistents en format de topònim abans de passar a la mitologia. Amb posterioritat, serien rescatats per passar un altre cop a la geografia, segurament per a referir-se a les terres gregues situades a l’Occident, és a dir, a Europa.

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...