La Conca de Barberà va viure un auge del comerç del vi, que substituí la tradicional fabricació de licori, durant la segona meitat del segle XIX. Una mini febre d’or que no impedí que la situació al camp català a finals de segle, amb l’arribada de la fil·loxera, fos econòmicament ruïnosa. Des de 1860, que la plaga de la fil·loxera arribà a les vinyes franceses, el negoci de la vinya s’havia tornat sobtadament molt productiu. L’extensió de plantacions de vinyes va esdevenir quasi monocultiu a bona part del territori català, també a la Conca. Però el territori estava sotmès a una altra plaga més pregona encara i més difícil d’eradicar: els impostos injustos procedents de les diferents administracions espanyoles. Una sagnia que empobria la població, impedia prendre sovint determinades mesures i impulsava els més desfavorits a actes límit.

Molts pagesos van ser reticents a prendre mesures dràstiques que haurien aturat la plaga de la fil·loxera, com la talla massiva preventiva.

El camp català

Lluny de les interpretacions que pretenen fer-nos creure que eren uns pagerols que no hi veien el perill, hauríem d’analitzar-ne el context. En moments d’ofec econòmic per part de les administracions, quan es trobava una font d’ingressos semblant era massa demanar que un pagès pauperitzat renunciés a aquesta mini època de la febre d’or del vi. Organismes com la “Junta de Defensa Contra la Fil·loxera” creada el 1887 i formada per burgesia agrària, va ser vista com a partidista. Ningú volia ser el primer a cedir les seves vinyes per tallar-les. Però al final la fil·loxera va arribar, provocant una catàstrofe anunciada, mentre es seguia imposant impostos, que anàven en augment. El resultat de tot plegat van ser  l’endeutament fiscal i la despossessió a la pagesia, especialment, la baixa. ii

A la Conca de Barberà, a l'arribada de la fil·loxera el juny de 1893, gairebé la meitat de tot el terreny de cultiu es destinava a la vinya, majorment per exportació.
A la Conca de Barberà, a l’arribada de la fil·loxera el juny de 1893, gairebé la meitat de tot el terreny de cultiu es destinava a la vinya, majorment per exportació

Malgrat que des del 1891 havia finalitzat el tractat que permetia el lliure accés dels vins procedents de Catalunya cap a França, el que havia reduït el marge de beneficis de moltes famílies, els oficis estaven pràcticament tots dedicats, directament o indirecta, a la producció del vi. Quan la fil·loxera es va detectar, ja es va anunciar una partida de Montblanc i el dia 21 del mateix mes també es detectava a l’Espluga de Francolí.iii

La gran sagnia: L’impost dels consums

Amb el creixement del treball a l’entorn al vi s’havia, temporalment i en aparença, amagat el gran enemic del camp català i el descontentament que provocava: l’impost dels consums. Al moment de l’esclat de la crisi, l’evidència d’aquesta injustícia i els seus efectes devastadors sobre el territori es van fer sentir. Evidentment, la resistència a la injustícia també.

Alejandro Mon, va ser ministre d'hicenda durant diverses temporades entre 1837 i 1858. Finalment va ser president del consell de ministres el 1864 i senador vitalici 1876. Està considerat un personatge dels més influnts i importants de la història "d'Espanya", però com passa sovint per a Catalunya va ser un desastre. Va ser l'inici d'un llarg espoli, en que les arques espanyoles es nodrien bàsicament de l'esforç català
Alejandro Mon, va ser ministre d’hicenda durant diverses temporades entre 1837 i 1858. Finalment va ser president del consell de ministres el 1864 i senador vitalici 1876. Està considerat un personatge dels més influnts i importants de la història “d’Espanya”, però com passa sovint per a Catalunya va ser un desastre. Va ser l’inici d’un llarg espoli, en que les arques espanyoles es nodrien bàsicament de l’esforç català

L’impost anomenat popularment “dels consums” va ser creat en la reforma financera d’Alejandro Mon el 1845iv com a “Contribució sobre immobles, cultiu i ramaderia”, que s’aplicava territorialment i era la principal font d’ingressos de l’estat. Cada província havia de satisfer una quota assignada, anomenada “el cupo”. La província distribuïa la quantitat entre els municipis i cada municipi era responsable de repartir entre els seus vilatans la quantitat pertinent, i cobrar-la.

Aquesta tasca de repartir la realitzava una junta formada pels més grans contribuents, pel que l’arbitrarietat a l’hora d’adjudicar quotes personals, o el tràfic de favors, era el pa nostre de cada dia. Independentment dels ingressos, molts es van agafar el costum de pagar una quota fixa, que no es va actualitzar a les noves situacions dels mercats i l’economia. Si a aquesta situació, que creava molts greuges, se li afegeix el clientelisme i la corrupció, tindríem una instantània de la situació a l’Espluga al 1899. v

El període de la primera Restauració se singularitza pel caciquisme, l’arbitrarietat, l’alternança en el govern i la paràlisi social. Si en aquesta època, la industrialització de Catalunya la feia diferent en molts aspectes a l’estat, especialment a les ciutats, el camp català, encara força poblat, tot i que patint una greu pèrdua de població, era tota una altra història. Per exemple, l’ajuntament de l’Espluga de Francolí va estar durant aquests períodes pràcticament monopolitzat per la Comunió Tradicionalista, és a dir, els carlins.

Particularitats a la Conca de Barberà (Catalunya Nova)

L’existència de més propietaris, donà una afectació diferent respecte a d’altres territoris on hi havia pagesos de rabassa morta. Això es traduí en formes de resistència, especialment passiva, generalitzades, interpretades per les autoritats espanyoles com a “indolència a l’hora de pagar els impostos”. L’estat, sense tenir cap consideració estructural, a partir de la dècada del 1880 s’imposà severament de cobrar, com fos, com a única via per equilibrar balances.

La dècada de 1890 va ser la més dura de totes. S’acumulava un efecte pervers, en que els ajuntaments portaven anys sense aportar la part del cupo a la diputació provincial i molts morosos eren reincidents. Com que la Diputació no rebia, tampoc finançava els ajuntaments, i aquests al seu torn no podien fer front a les despeses corrents. El recompte fet per Ricard Garcia Orallo marca un total de 340 finques afectades només a l’Espluga de Francolí durant el període 1881-1901, sobre una població al voltant dels 3.700 habitants. Si fem uns comptes senzills, i multipliquem per una mitjana de només 4 membres familiar per casa, tindrem una idea de l’afectació d’aquestes mesures.

Com que la gent no podia pagar, tal com reconeixien fins i tot alguns executors, a causa de la misèria, el resultat va ser la confiscació massiva de propietats per impagaments. Aquestes romanien en possessió de l’estat, perquè ni tal sols trobaven compradors en subhasta. Així, els pagesos que havien patit la baixada de preus i la pèrdua dels conreus per culpa de la fil·loxera, finalment es trobaven llegint als anuncis que els havien expropiat les terres per impagament d’unes quotes que només els de l’ajuntament sabien com s’havien repartit.

I això no passava només les quotes del cupo, sinó que els demanaven interessos per demora i les despeses per gestió generades. Encara pitjor, quan el pobre pagès afectat no tenia propietats, el deute contret passava a formar part de la quota a satisfer per la resta de forma proporcional. Al final de tot el procés administratiu, l’estat es quedava unes finques i terres que, evidentment, tenien un valor molt superior a la quantitat reclamada.

Com en d’altres situacions, al capdavall l’estat era molt lluny, pel que molts pagesos amb les terres i el mas confiscat, el seguien treballant com si no hagués passat res. Com que les finques no trobaven compradors, era una forma de fer.

Quan l’estat va pressionar les diputacions, i aquestes al seu torn als ajuntaments, i es van començar a enviar inspectors per les poblacions per fer efectiu els desnonaments, van començar els problemes. Evidentment, aquests enviats no podien emportar-se la casa, però desposseïen els morosos de totes les propietats moble i s’ho enduien: roba, el matalàs, els animals de tir (sense els quals no es podia treballar el camp), mobles, eines…tot. I la població era conscient que això estava passant, en plena crisi del vi. Ja s’havien donat revoltes contra els desnonaments i les confiscacions de morosos a diferents poblacions de la Conca, i ara, amb una situació tensa que es podia tallar l’aire, tocava el torn a l’Espluga de Francolí.

L’assassinat del cobrador

La història del que va passar és molt popular a la zona i s’ha tramès oralmentvi, essent recollida en diferent bibliografia. El 2014, Josep Maria Vallés Martí va topar per casualitat amb un filó: la transcripció al diari tarragoní “Diario del Comercio” d’un judici realitzat entre els dies 8 i 12 d’octubre de 1900 que aporta informació extra i fidedigna, una mica més de llum a uns fets que encara tenen punts molt foscos. El relat dels fets, a grans trets, són aquests, donat que les cròniques posteriors a la premsa i la tradició oral han afegit i tret esdeveniments que no constatastables i no consten a les instruccions del sumari.

La Presó del partit judicial a Montblanc. Anomenada "Presó nova". Inaugurada oportunament cap al 1876, va estar en funcionament fins 1976. Actualment és un museu, però es pot veure perfectament l'estructura de la presó a l'interior
La Presó del partit judicial a Montblanc. Anomenada “Presó nova”. Inaugurada oportunament cap al 1876, va estar en funcionament fins 1976. Actualment és un museu, però es pot veure perfectament l’estructura de la presó a l’interior

El matí del 3 d’agost de 1899 arribava en tren procedent de Tarragona l’agent executiu Josep Espina Virgili. A la tarda ho faria el seu ajudant Lluís Garrigosa Bertran, i encara més cap al tard arribaria amb una tartana Joan Torroja Freixa. La tartana que hauria de servir per endur-se tot el que s’expropiés. Tothom estava assabentat al poble de la seva arribada, i de què es produirien embargaments. I se’n parlava.

L’agent i els dos ajudants van anar a dormir a la fonda i ja de matinada s’hi començà a concentrar gent al davant, tan homes com dones i nens, mentre d’altres es dedicaven a evitar que els pagesos indiferents anessin a treballar, tallant les sortides del poble.

Quan l’agent Josep Espina, s’adonà de la gentada que tenia al carrer esperant-lo, envià l’amo de la fonda a avisar la Guàrdia Civil, especialment reforçada per a l’ocasió. La nit abans, el tinent havia sopat amb Josep Espina i de matinada, coincidint amb la concentració de gent, havien arribat reforços d’infanteria des de Montblanc, els quals es dirigiren cap a l’aquarterament sense fer res. Per tota resposta, el responsable de la Guàrdia Civil va dir que “considerava contraproduent la seva presència”. Al capdavall, sembla que com en tants altres episodis contemporanis de la nostra història, aplicaren allò de: mentre es matin entre catalans, cap problema.

Per la seva banda, l’alcalde “estava malalt” i els tinent d’alcalde “no tenien instruccions”. L’ajuntament era tancat i barrat. En mig de la gentada, una parella de la Guàrdia Civil anà cap a l’estació de tren a informar telegràficament del que estava passat, però com si res. Vist que no podia esperar cap ajuda, el cobrador decidí demanar de parlar amb una comissió de la gent aplegada per debatre i baixà al carrer per intentar negociar (el motiu pel qual acabà sortint de l’hotel és discutit).

Allà la gent l’increpà i li demanà els rebuts i expedients conforme s’havien pagat els deutes. El cobrador, enmig d’empentes i rodolons, va anar cap a l’ajuntament, pensant que seria obert, adduint que allà tenia els rebuts. En arribar-hi però, el sereno, que estava tancat a dins, li va dir que allà no hi havia res, cap rebut. Aquest fet fou interpretat com un intent d’engany per part dels concentrats, ja prou enfurismats, i mentre l’agent intentava fugir va ser apunyalat i apedregat al cap, quedant estès al mig del carrer (les tradicions orals parlen de llançaments per escales i defenestracions).

Quan les autoritats van arribar, l’agent cobrador reusenc Josep Espina era mort. Va ser enterrat allà mateix a l’Espluga, la tarda del mateix dia. Evidentment, no es va dur a terme cap expropiació aquell dia, per començar, perquè la tartana portada pel cobrador havia estat cremada públicament.vii

Un circ de judici

El mateix dia dels fets començà la instrucció del cas i es produïren les primeres detencions. Cap al 23 d’agost ja hi consten 48 detinguts. Això dóna indicis de que les institucions no sabien per on començar a buscar. Finalment, al mes de setembre 8 dels detinguts foren traslladats a Tarragona pel judici. Als interrogatoris, els ciutadans de la vila deien tots el mateix: “no hem vist res, no sabem res i no sospitem de ningú”. Dels 8 encausats, a 4 se’ls demanava la pena de mort, alhora que es declaren insolvents per pagar les indemnitzacions.

Al judici, l’advocat dels acusats va ser el senador per Tarragona del “Partit Liberal” i senador per la circumscripció de Valls- Montblanc, Joan Cañellas i Tomàs, que casualment havia patit també un embargament el 1899. Era, per tant, un home coneixedor de la problemàtica de primera ma. Joan Cañellas plantejà una defensa intel·ligent. D’entrada va jugar el paper de l’opinió pública, completament a favor dels acusats, el que comportava de rebot enfrontar-se a les autoritats de l’Espluga de Francolí, precisament enemics polítics seus.

La defensa es basava en dos pilars: un, que les declaracions (moltes d’elles inculpacions per venjances particulars) preses in situ, no tenien validesa, perquè els acusats no entenien el castellà, ni el jutge que les va prendre entenia les respostes en català. El guirigall de les transcripcions, fetes finalment en castellà, era de traca i mocador. El segon pilar de la defensa era aprofitar el desconcert de l’acció. Així, s’afirmava que cap dels acusats era allà al moment dels fets. Es tramà una teranyina de testimonis amb coartades a cada una més estrafolària, però que van seu útils. En llarg del procés, mig poble va passar a aportar testimoni.

Joan Cañellas aconseguí l’absolució de tots els acusats. Per aquest motiu, els dies posteriors al judici a l’Espluga de Francolí se li dedicà una gran festa de tres dies en la qual se li atorgà el títol de fill adoptiu de la vila i fins i tot un carrer que encara porta el seu nom. El Passeig de Cañellas. L’homenatge que es repetiria en anys successius.viii

El mateix dia de l’absolució havien arribat a l’Espluga de Francolí els 8 alliberats, acompanyats fins a casa seva en mig de gralles per una alegre gentada. El cas va tenir molt ressò a la premsa, sobretot la local de l’època. A l’Espluga de Francolí, si algú sabia qui havia estat el culpable, s’ho va callar per sempre. ix

L’inici de la sortida a la crisi agrària, si es pot dir així (perquè el tema s’arrossegaria fins a la II República) i com és força conegut, va ser la creació de cooperatives. I precisament, la més antiga de Catalunya és la de l’Espluga de Francolí, fundada el 1902, només 2 anys després de finalitzat el judici. El seu celler de 1913, una joia del modernisme dissenyada pel mateix Domenech i Muntaner, va ser qualificat per Àngel Guimerà com la “Catedral el vi”.

En resum, que la solució va ser la mateixa que per encobrir l’assassinat: “tots a una”, com a Fuenteovejuna. A dia d’avui, encara no se sap qui fou l’autor material de l’assassinat, si és que n’hi hagué, del cobrador… i és possible que no se sàpiga mai.


Més informació

  • ii Recasens Llort, Josep, L’impacte de la fil·loxera a la Conca de Barberà 1870-1905, Cossetània edicions, Roa Ramanyà-Valls, Juliol del 2013
  • v Garcia Orallo,Ricard, La crisi agrària de finals del segle XIX a Montblanc i la Conca de Barberà: endeutament fiscal i despossessió pagesa, Aplec de treballs 2012, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
  • vii La Vanguàrdia, dia 8 d’agost de 1899. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1899/08/06/pagina-3/33397533/pdf.html
  • viii Ferrando Romeu, Pere i Tares i Martí, Joan, Els altres Xiquets de Valls, l’exemple de l’Espluga de Francolí, Ed. Cosserània, Valls, 2003
  • ix Maria Vallés i Martí, Josep, Judici a un poble, Barcelona, Ed. Kit-book setembre 2014

[su_box title=”Entrada original:” radius=”2″]Article de Cèsar Sànchez del 2 de gener del 2016 a la desapareguda revista d’història “El Pincipat”[/su_box]

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI