Durant la Guerra Civil Russa (1917-1923) els Protocols dels savis de Sió s’escamparen pel món. A causa d’aquell conflicte s’afegí un altre element al complot jueu: el bolxevisme. El fet que alguns dirigents comunistes com Trotski o Zinóviev fossin d’ascendència hebrea era utilitzat pels antisemites com a prova de la suposada conxorxa judeo-comunista. No tenien en compte però que aquests mateixos líders bolxevics no en volien saber res dels jueus. Per exemple, quan una delegació jueva va anar a visitar a Trotski, aquest els va contestar que ell no es considerava jueu i que li era indiferent el destí d’aquell poble.

El 24 de juny de 1922 uns joves estudiants van assassinar a Berlín al Ministre d’Exteriors alemany Walther Rathenau. El motiu? Segons afirmaren els assassins al judici posterior, Rathenau – d’origen jueu- era ni més ni menys que un dels savis de Sió.

Als antisemites això els hi era igual. Alguns russos blancs es van emportar còpies dels Protocols a Occident amb la idea de convèncer els governs de la necessitat d’acabar amb els bolxevics. No dubtaren ni un moment a utilitzar aquella enganyifa com a mostra del perill judeo-comunista.

Els Protocols a Alemanys

Foren exiliats russos blancs els qui van portar els Protocols a Alemanya. Piotr N. Xabelski-Bork i Fiódor V. Vinberg eren dos oficials antisemites que a principis de 1919 van entrar en contacte amb publicistes alemanys que editaven pamflets antijueus. Per a la premsa antisemita els Protocols van ser una revelació i una forma d’enriquiment, ja que ara disposaven de material nou per a les seves publicacions. I és que a la convulsa Alemanya de la primera postguerra mundial l’antisemitisme no només era una moda sinó també una forma de viure.

En aquells anys a Alemanya hi havia fins a sis organitzacions i almenys una dotzena de diaris i revistes dedicades íntegrament a la propaganda antisemita. Era el brou de cultiu perfecte per al nacionalsocialisme.

Els Protocols van ser assumits com una veritat absoluta per tota l’extrema dreta alemanya. A causa d’això, es produí un magnicidi que demostra fins a quin punt aquella falsificació influí en la realitat política del moment. El magnicidi de Walther Rathenau i la condemna dels joves van fer que l’antisemitisme perdés força a Alemanya. Al cap de nou anys però, quan els nazis van arribar al poder, aquest va tornar amb força.

Els Protocols a Anglaterra

Robert Wilton, creador del mite dels libels de sang contemporanis contra els jueus. Fins i tot va ajudar els antijueus russos a crear imatges falsificades. El 1918/19 havia publicat L’Agonia Russa, on afirmava que els bolxevics no eren ni russos.

Al Regne Unit foren els periodistes Robert Wilton i Victor Marsden qui van introduir la idea del complot jueu el 1920. Els dos havien estat corresponsals de diaris britànics a Rússia (Wilton del The Times i Marsden del Morning Post). Allà adoptaren la visió del món de l’extrema dreta russa.

Wilton fou autor d’un llibre, Els darrers dies dels Romànov, on afirmava que els bolxevics que havien assassinat al tsar i a la seva família eren agents dels jueus. Marsden, per la seva banda, traduí directament els Protocols del rus a l’anglès. No cal dir que el fet que fossin corresponsals de diaris de prestigi va influir en la por de la classe conservadora britànica al complot judeo-bolxevic. La paranoia fou tal que fins i tot es va arribar a dir que les vagues de miners formaven part del complot jueu.

El salt al món dels Protocols de Sió

Als Estats Units la popularitat dels Protocols va venir donada a partir del 1920 gràcies al diari Dearborn Independent, publicat a Michigan pel magnat dels cotxes Henry Ford. Ford era un antisemita convençut i no dubtà a escampar la teoria del complot jueu des del seu propi rotatiu. El mateix Hitler tenia un retrat del milionari nord-americà al seu despatx i el considerava un aliat plenament fiable per a la introducció de les idees antisemites als Estats Units. Ford, però, va deixar de publicar literatura antisemita el 1927.

El franquisme també va utilitzar les idees del complot jueu. És ben coneguda l’obsessió amb el Complot judeo-maçònic amb el qual durant i després de la Guerra Civil Espanyola es va bombardejar a la població. Jueus, maçons, comunistes i “separatistes” foren acusats de tots els mals d’Espanya.

Els Protocols també es van traduir a l’àrab a mitjan anys vint. A causa del conflicte araboisraelià aquelles edicions encara són populars avui en dia en alguns països d’Orient Mitjà.

Fins i tot en llocs on els jueus eren gairebé desconeguts com al Japó els Protocols aconseguiren cert èxit a finals dels anys 30. Quan l’Imperi del Sol Naixent s’aproximà a l’Alemanya nazi.

La falsificació al descobert

El juny de 1933 el Front Nacional suís -un partit d’extrema dreta- organitzà una manifestació a Berna en el curs de la qual es distribuïren exemplars dels Protocols. Les associacions jueves del país protestaren als tribunals emparant-se en una llei que prohibia la distribució de literatura indecent. El Tribunal de la capital suïssa acceptà la demanda i l’any següent es va organitzar un judici que tingué força repercussió internacional. I és que en el transcurs d’aquest sortiren moltes veritats a la llum.

L’Alemanya nazi tenia un servei propagandístic, el Weltdienst (Servei mundial), encarregat d’exportar els Protocols i altres textos antisemites a tot el món. Durant el Judici de Berna aquesta agència aportà molts fons econòmics al Front Nacional suís per ajudar als acusats i intentar demostrar la realitat dels Protocols.

Els acusats de distribuir el pamflet foren dos membres del Front Nacional suís: el publicista Theodor Fischer i el músic Silvio Schnell. Però el focus d’atenció no van ser ells sinó els mateixos Protocols. L’acusació aportà tot un seguit de testimonis que explicaren que aquests eren una falsificació basada en el Diàleg als inferns entre Maquiavel i Montesquieu del francès Maurice Joly. Els encarregats de desemmascarar la farsa foren -entre d’altres- russos blancs com el periodista Vladímir Burtsev o experts jueus com el polític Chaim Weizmann.

L’ajuda nazi no impedeix descobrir la veritat

Per part de la defensa els dos acusats foren ajudats pel líder del Front Nacional Ulrich von Roll i per un obscur personatge, Boris Toedtli. Aquest ciutadà suís nascut a Rússia era el representant a Europa del Partit Feixista Rus, creat per exiliats russos a la llunyana Manxúria ocupada pels japonesos.

Tant aquest partit com l’Alemanya nazi aportaren –mitjançant Von Roll i Toedtli- recursos per demostrar l’existència “real” dels Protocols. Les proves però no foren concloents. El 14 de maig de 1935 el tribunal dictaminà que els Protocols dels savis de Sió eren un plagi del llibre de Joly. Als acusats se’ls imposà una multa per distribució de literatura indecent i el pagament de les despeses de la defensa.

Amb el Judici de Berna quedava al descobert tota la farsa del complot jueu mundial. Tanmateix, al Tercer Reich aquests seguiren publicant-se i distribuint-se. Per a Hitler i els seus acòlits la decisió d’un tribunal suís importava ben poc, malauradament.


Més informació:

Protocols of the Elders of Zion: Timeline

The Protocols, supposedly the record of secret meetings of Jewish leaders, describes an alleged conspiracy to dominate the world. The conspiracy and its leaders, the so-called Elders of Zion, never existed. Although the Protocols has been proven a fraud on many occasions, it continues to inspire those who seek to spread hatred of Jews.

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here