A Catalunya també generem mentides històriques. La versió nostrada de vampir amb espardenya parla d’un noble del segle XII o XIII convertit en vampir. El “no mort” atemoria la gent del poble de Llers (Alt Empordà) i les seves contrades, tot això molt abans que nasqués a la segona meitat del segle XV el famós Vlad Tepes III, inspirador del mite de Dràcula. Aquest vampir es deia Guifré o Arnald Estruc, un suposat noble de l’època de Ramon Berenguer IV, i d’Alfons I d’Aragó el Cast. S’està venent com la “llegenda de vampirs més antiga d’Europa”. Aquestes coses, de ser els primers, agraden a tothom. Llàstima que tot és mentida.

La mentida és rebuscada, la trama de la novel·la parla de l’existència prèvia de la llegenda. De com l’Estruc fou rescatat de nou de l’oblit per Salvador Sáinz, qui va escriure la novel·la fantàstica Estruch (1991). En una època, la nostra, on recordar suposats fets històrics “amagats” per l’estat espanyol s’està convertint en esport nacional, ha colat fins i tot això.

La trama de la llegenda

S’explica que el comte era un home vell que va morir assassinat el 1173. A causa d’una maledicció va tornar a la vida convertit en un ésser  jove i formós que xuclava la sang a la gent d’aquell temps, seduïa a les noies joves i les deixava prenyades. Al cap de nou mesos, aquestes dones parien petits monstres que morien només néixer. Així, el nosferatu Estruc escampà el terror nocturn arreu de la Catalunya Vella, fins que una anciana monja trobà el seu lloc de descans i l’eliminà.

L’extensió per internet de la faula cada cop afegeix més elements: càtars, que va ser trobat amb l’ajuda de la càbala (que espereu-vos, d’aquí poc també serà catalana) i de pas sempre surt algun jueu, que fa més misteri encara. Es parla alegrement de “les cròniques“… però no és cosa només de webs. Es parla de què va anar a lluitar contra els francesos a Occitània, o que va ser un cavaller germànic, Wilfred Struch, que va venir a fer la creuada contra els moros… Fins i tot l’editorial Angle ha publicat un llibre d’històries de terror on s’hi inclou, és la número 11. Per suposat, l’escriptora del llibre no és cap historiadora, per tant, no deixa que la realitat li faci malbé un bon relat.

Més versions de la llegenda

Les versions es van escampant. Algunes diuen que va ser enviat a lluitar contra el paganisme als Pirineus, altres versions el situen al costat de Pere I d’Aragó a la batalla de Navas de Tolosa (1212) abans d’esdevenir un xuclasang, candidat a patró de la futura hisenda catalana. Com sempre en aquests casos, “la investigació del personatge és dificultosa” ja que “no hi ha gaire informació documental”.

Els relats parlen de l’època en que el rei Alfons II “el Cast” era un jove de disset anys. Des de la mort del seu predecessor Ramon Berenguer IV, la tutoria de les seves terres estava en mans del rei anglès Enric II de Plantagenet (pare de Ricard Cor de Lleó, el mateix de les creuades i les aventures de Robin Hood) i del Bisbe de Barcelona Monsenyor Guillem de Torroja. El rei català tenia com a enemic principal al rei Llop de Múrcia. Les incursions en la Tarraconense eren freqüents i alhora, hi havia les lluites frontereres del nord contra els francs en la disputa d’Occitània.

Aprenents de filòleg arriben a dir que del nom del personatge de la suposada llegenda prové  l’expressió: “mala malastrugança”, tot i que no tingui res a veure.  Prové de mal astre

Un vampir català?

La “llegenda” del vampir de Llers va sortir d’una novel·la, en el seu moment de poc èxit. Salvador Sáinz, va escriure la novel·la fantàstica Estruch (1991), on narrava la història del comte Guifred Estruch (un personatge del tot inventat). Partia, segons el relat, d’una versió d’una suposada llegenda vampírica del segle XII. Tot inventat, encara que ell sempre ha jugat la carta de no negar-ho ni afirmar-ho, amb clara visió de màrqueting.

Una altra “llegenda” catalana és la dels dips, nom que se’ls va donar a una mena de gossos vampirs que van existir suposadament en unes prades situades a uns quants quilòmetres al sud de Reus. S’arriba a assegurar que per aquesta raó hi ha un poble anomenat Pratdip, al Baix Camp, que per més casualitat, té un gos a l’escut. El nom és una unió de la paraula “Prat” i “dip”, d’origen incert. Casualment Salvador Sáinz és de Reus.

La novel·la parla anacrònicament de com els catalans del segle XII encara vivien aferrats als antics cultes ibers pagans, anteriors al Cristianisme. Per la qual cosa aquests eren un potencial aliat dels àrabs o, potser, dels francs.

No hi ha cap imatge, recull d’històries, gravat, res sobre aquesta suposada llegenda. Malgrat tot, la història s’ha anat expandint. D’on va treure la idea per aquesta història Salvador Sáinz?

L’origen de la faula

Embolica que fa fort. I aquí les nostres limitacions per investigar sobre el terreny queden al descobert. Una altra  trama s’entrellaça amb l’anterior. Segons una suposada apòcrifa documentació, Joan Amades i un amic seu amic feixista, van dinamitar el 1938 el castell de Llers. Amades hauria fet això per lliurar-se del vampir(!). Estava escandalitzat per les històries que es recollien sobre aspectes sòrdids del senyor del castell. Aquesta història beu de la sospitosa reconversió d’Amades sota el règim, sense cap problema. I d’una conspiració feixista empordanesa, amb escriptors com Pla al capdavant.

És a dir, segons això, veritat o no, la història del vampir català, de Llers o no, és més antiga que la novel·la de Salvador Sáinz. El que ens porta a fer-nos la pregunta: d’on va treure la idea o inspiració aquest senyor? Doncs de l’escriptor Joan Perucho. Perucho fou un escriptor de novel·les de gènere fantàstic. Entre aquestes, la de més èxit, Les històries Naturals, ja parla de vampirs catalans i bruixes en el marc de les guerres carlines. Sembla que el tema del vampir va ser una mena d’spin off de les llegendes més esteses de bruixes. Per aprofitar la tirada de la novel·la de Bram Stoker.

És d’aquí d’on surt el tema dip i la idea d’un cavaller vampir català, tot i que en aquest cas sota regnat de Jaume I. La novel·la va ser publicada el 1960. El protagonista era un “jove científic naturalista”, fàcilment confusible amb Amades.

La realitat de l’entorn

Diverses patologies inexplicables durant molt de temps han pogut contribuir al naixement de llegendes sobre vampirs.

Al mateix Llers, és un lloc on bufa amb gran força la Tramuntana del Canigó. Un vent fred i aspre que els antics habitants atribuïen a unes bruixes llegendàries. Les cèlebres bruixes de Llers que dominaven els aires. L’agut xiulet del vent, segons les creences populars, era motivat per la fúria d’aquestes dones. A Transsilvània (Romania) existia un mite semblant, les “Ieles” (com ara “les Elles”), el paral·lelisme és sorprenent. 

Castell de Llers
Imatge del Castell de Llers. Fotografia: aragirona.cat

Diverses patologies inexplicables durant molt de temps han pogut contribuir al naixement de llegendes sobre vampirs. La ràbia ha estat comparada amb el vampirisme per les fortes similituds en els símptomes i els comportaments. La tuberculosi té un mode de propagació similar a certs relats de vampirisme. Amb la xerodèrmia pigmentada (malaltia dels vampirs) els individus no es poden exposar al raigs solars per greus lesions a la pell. Altres són el lupus eritematós sistèmic, la catalèpsia o la porfíria. Una patologia rara anomenada vampirisme clínic és un comportament que consisteix en la ingestió de sang humana.

La ràbia ha estat comparada amb el vampirisme per les fortes similituds en els símptomes i els comportaments.

Hi ha hagut altres “vampirs” famosos

Alguns dels quals també tenen una dubtosa credibilitat pel que fa a la seva existència històrica. La comtessa francesa Deux-Forts (segle XII), que sacrificava infants per banyar-se en la seva sang per curar-se la lepra. L’escocès Swaney Beane (XV), cap d’una salvatge i incestuosa família de caníbals i vampirs que assolà la comarca de East Lothiam durant 25 anys. L’aristròcata francès Gilles de Rais (XV), que lluità a la Guerra dels Cent Anys al costat de Joana d’Arc, va torturar i matar uns 300 nens buscant en la sang el secret de la pedra filosofal. La comtessa txeca Elisabet Bathory (1560-1614), autora de la mort de 600 noies que desengrava per banyar-se amb la seva sang per intentar rejovenir. I el més famós de tots gràcies a la literatura, Vlad Tepes.

Quan es perd la pròpia història, comença la llegenda. Novel·les, interessos turístics, tradicions orals i fins i tot baralles personals acaben de desfigurar-ho tot. I no volem que això passi amb la nostra història, oi? Aprenem a separar fets històrics de ficció.

1 comentari

  1. Interessant el cas de la mitologia de l’edat mitjana a Catalunya. Havia sentit en un programa del circuit català de TVE que es deia “Catalunya Misteriosa” i que el duia Sebastià d’Arbó que el mite del vampir Estruc era una llegenda molt ampliada a l’Empordà, igual que la llegenda del comte Arnau per altres contrades

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...