No és gaire conegut que dues illes minúscules enmig del mar Adriàtic, Goli Otok i Sveti Grgur, van ser utilitzades per les autoritats iugoslaves com a presidi. Hi van internar milers d’homes i dones acusats de mantenir posicionaments polítics considerats perillosos. Va ser l’únic autèntic gulag de la Iugoslàvia titista.

Cartell de benvinguda als visitants del presidi
Cartell de benvinguda als visitants del presidi. Les diverses guerres que van assolar la regió durant els anys noranta, ha fet que no es poguessin tirar endavant processos de rehabilitació fins fa poc.

És indiscutible que la Iugoslàvia de Tito va ser, sobretot a partir dels anys seixanta, molt més liberal que la resta de països autoanomenats socialistes. El nombre de represaliats polítics va ser molt menor, tant en nombres absoluts com en nombres relatius. Tot i això, no es poden oblidar algunes pàgines negres. Com  el tracte que van patir fugitius antipartisans repatriats d’Àustria o alguns camps de treball construïts durant els anys 1945-1946, tot i que van ser de curta durada. El camp de Goli Otok és un d’aquests punts vergonyants del Titisme.

Unes llles a mida

No cal dir que l’existència d’aquest presidi es va amagar tant com va ser possible, i que Tito i la Lliga Comunista Iugoslava -nom adoptat pel Partit Comunista després del trencament amb l’URSS- el van acceptar com una vergonya. Tito no va ni tan sols visitar-ne mai les instal·lacions. Els principals representants polítics que ho van fer van ser Alexànder Rankovic –principal, i temut, responsable de l’UDBA, la policía política- i Dobrica Cosic –que més endavant es distancià de Tito i evolucionà cap al nacionalisme serbi-.

Goli Otok (Illa nua en català) va estar en funcionament gairebé quaranta anys, entre 1949 i 1988, tot i que el gruix més nombrós de presos polítics es va concentrar entre 1949 i 1956.

Sempre havien estat deshabitades i només, esporàdicament, havien estat aprofitades  com a terres de pastura. Durant la Primera Guerra Mundial, els austríacs les van utilitzar per primera vegada com a presidi, quan hi van tancar presoners de guerra russos. Durant la Segona Guerra Mundial, també van ser utilitzades per a aquest ús macabre pels nazis.

Aquestes dues illes desèrtiques formen part de la miríada d’illes que hi ha en el mar Adriàtic, davant de la costa dàlmata.Tenen una superfície de poc més quatre quilòmetres quadrats, i estan situades l’una al costat de l’altra, entre les illes de Krk i Rab.
Aquestes dues illes desèrtiques formen part de la miríada d’illes que hi ha en el mar Adriàtic, davant de la costa dàlmata.Tenen una superfície de poc més quatre quilòmetres quadrats, i estan situades l’una al costat de l’altra, entre les illes de Krk i Rab.

Pocs anys després,  l’any 1949, es van convertir en presons secretes i camp de treball on eren tancats els dissidents polítics: a Goli Otok els homes i a Sveti Grgur les dones. El camp estava format  per quatre complexos penitenciaris: Prvi muški (camp gran per a homes), Drugi muški (camp petit per a homes), Etrova rupa i Ženski logor (camp per a dones).

Qui va omplir la presó?

La finalitat principal per a la qual es va construir aquesta presó d’alta seguretat era la de servir com a camp d’internament dels opositors estalinistes. Es va inaugurar el 9 de juny de 1949, poc menys d’un any després del trencament de relacions entre Iugoslàvia i l’URSS. La majoria dels reclusos eren militants del Partit Comunista, o simplement simpatitzants d’Stalin i l’URSS.

També hi van ser empresonats els que eren considerats com a anticomunistes -molts serbis, montenegrins i croats-, nacionalistes eslovens o albanesos, desertors…. Com que feia pocs anys del final de la Segona Guerra Mundial, entre els presos també hi havia ústaixes, els feixistes croats que, en col·laboració amb els nazis, havien constituït un estat croat independent, que va perseguir centenars de milers de serbis, jueus i roms, morts en autèntics camps d’extermini com el de Jasenovac, i també col·laboracionistes eslovens.

Desapareixien “per anar a treballar”

Els reclusos eren enviats a l’illa des del port de Bakar, moltes vegades sense cap judici ni cap procés judicial obert. A més, el fet d’haver estat tancats a Goli Otok n’implicava una total estigmatització, com ho demostren els divorcis exprés que es permetien fer a les dones dels presos. Als fills se’ls solia dir que els seus pares estaven en viatge de negocis, com reflecteix una de les pel·lícules més brillants d’Emir Kusturica, El pare en viatge de negocis, en què  a través  de la mirada de Malik -el nen protagonista– es retrata la vida de la Iugoslàvia dels anys cinquanta.

Fins l’any 1956, aquest penal fou d’ús exclusiu per a presos polítics. A partir de llavors, també hi arribaren presos comuns, acusats de delictes greus, com violacions i assassinats.

No se sap amb seguretat el nombre de persones que hi van estar tancades. A finals de l’any 2014 es va fer pública una llista on constaven 16.101 noms. L’historiador Vladimir Dedijer n’augmenta, però, el nombre fins a 32.000. El nombre de persones mortes oscil·la entre 400 i 600. Segons aquesta llista van ser 413, i van morir a causa de febres tifoidees, problemes cardíacs i suïcidis. Altres fonts, però, n’augmenten la xifra fins a quatre mil.

Segons la llista publicada l’any 2014, el 44% dels detinguts eren serbis, el 21,5% montenegrins,  el 16% croats, i el 5% macedonis. El nombre d’eslovens i albanesos era menor.

Camps de treball

A més de les funcions de centre de reclusió, també s’utilitzava com a camp de treball, per tal d’aconseguir la suposada rehabilitació dels interns. Havien de treballar en una pedrera propera al centre o fent tasques artesanals,o fins i tot construint carreteres que no duien enlloc. Tot això ho havien de fer sota dures condicions climàtiques, amb temperatures que a l’estiu podien superar els 35 graus centígrads i que durant l’hivern baixaven fàcilment per sota dels zero graus.

També hi ha constància de tortures i maltractaments per part dels guàrdies, i  enfrontaments entre els presos propiciats moltes vegades pels responsables del camp. Encara ara s’hi poden veure búnquers construïts per tal de vigilar l’illa i evitar-ne fugues. Com és fàcil d’imaginar, la navegació era prohibida en les aigües que les  envoltaven.

Després de sortir de Goli Otok, alguns dels interns van haver de treballar en diverses obres, sobretot mines i construcció de carreteres, durant uns quants anys. Un testimoni d’això és el lingüista eslovè Tine Logar.

Després que Iugoslàvia restablís relacions amb l’URSS, mort Stalin, el nombre d’internats va disminuir notablement, tot i que no va ser tancat fins al desembre de l’any 1988.

Només ha estat aquests darrers anys que aquesta qüestió s’ha fet present en el debat públic. Ara Sèrbia, Croàcia i Eslovènia han començat a rehabilitar els presos. Sèrbia va aprovar una indemnització de 700 dinars (uns 8€ aproximadament) per cada dia passat a Goli Otok. Fins ara, Sèrbia, on es calcula que en queden uns 300 supervivents, ha pagat cap a 60 milions de dinars en aquests conceptes a supervivents o hereus directes.

També s’han constituït algunes associacions d’expresos. Com l’Associació d’expresos polítics de Goli Otok (a Croàcia) i l’Associació Goli Otok (a Sèrbia).

Els testimonis

D’entre els presos que van passar per Goli Otok en podem destacar alguns de relleu. Com l’escriptor macedoni Venko Markovski, l’ultradretà croat Dobroslav Paraga, el pintor jueu croat Alfred Pal –acusat d’estalinista-, l’escriptor serbi Dragoslav Mihailovic, l’escriptor eslovè Igor Torkar –acusat de col·laboracionista-, el popular cantant rom Saban Bajramovic –acusat de desertor-, l’escriptor albanès Teki Dervishi o el lingüista eslovè Tine Logar – acusat d’estalinista-.

Una de les conseqüències  de la presència de diversos escriptors en el camp és que hi ha diverses obres que n’evoquen la vida. Com l’Illa de la Mort, de Venko Markovski, la novel·la De la nit al matí, de l’eslovè Branko Hofman, i també obres de teatre, com Goli Otok, l’illa de la llibertat  dels italians Renato Serti i Elio De Capitani.

Testimoni del pintor croat d’origen jueu Alfred Pal, empresonat entre els anys 1949 i 1953


Més informació:

Goli otok – zloglasna Titova kaznionica | Priča dana | DW | 13.07.2009

O samom Golom otoku još do kraja nije utvrđena povijesna istina. Kad su u pitanju mrtvi spominju se podaci od 400 do 4.000 žrtava, a kad je u pitanju broj zatvorenika govori se o njih 16.000 pa sve do 32.000 koliko ih je po nekim izvorima od 1949.

 

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here