Avinyó era una ciutat i terme que va pertànyer als estats pontificis des del 1348 fins al 1791. La massacre de la Glacière va ser un episodi de violència dins la disputa per aquest territori entre profrancesos, prorevolucionaris, occitans i propapistes. Aquests fets s’esdevingueren al mateix palau dels papes d’Avinyó la nit del 16 al 17 d’octubre de 1791. Alguns han volgut veure-hi una prèvia del període del terror. Però el conflicte sobre el territori del comtat de Venaissin, del qual Avinyó n’era la capital, feia temps que durava. I va ser la principal causa dels enfrontaments, especialment per interessos mercantils.

El comtat de Venaissin. Va ser finalment ocupat pels francesos els anys 1663, 1668, 1768 i 1774 definitivament, deixant Avinyó aïllada. Finalment el 1790, en plena revolució, farien un plebiscit d'adhesió.
El comtat de Venaissin. Va ser finalment ocupat pels francesos els anys 1663, 1668, 1768 i 1774 definitivament, deixant Avinyó aïllada. Finalment el 1790, en plena revolució, farien un plebiscit d’adhesió. Foto: Viquipedia Commons

Una situació curiosa la d’Avinyó

Avinyó i el seu territori eren ciutat papal, la dels papes d’Avinyó, des de 1309 i ho va ser fins 1378. Llavors es va plantejar l’anomenat Cisma d’Occident (1378-1417). Encara dos antipapes més van intentar governar des d’Avinyó fins el 1403, quan Benet XIII va ser expulsat. Però malgrat el retorn dels papes a Roma, la ciutat va romandre com a propietat papal. Els papes nomenaven un governador per als territoris que s’encarregava de cobrar els tributs corresponents.

L’existència d’Avinyó sota mans papals va ser constantment amenaçada. Les tropes franceses eren just a l’altra banda del Roina, ben visibles. Avinyó era una ciutat clau, especialment pel seu pont, a la frontera occidental de Provença. La ciutat vivia malament la relació entre la burgesia comercial, que controlaven els càrrecs civils, i els càrrecs eclesiàstics.

El primer plebiscit de l’època contemporània

El 18 d’agost de 1791, en plena efervescència revolucionària amb l’aprovació de la primera constitució, els profrancesos d’Avinyó van celebrar un plebiscit per annexionar-se a França. El primer plebiscit de la història contemporània. A França, l’agost de l’any anterior, s’havien abolit els drets feudals i proclamat els drets de l’home i del ciutadà.

Façana de l'església de Sant Llorenç a Bédarrides on es va realitzar el pleviscit d'annexió d'Avinyó a França el 18 d'agost de 1791. Foto: Viquipedia Commons
Façana de l’església de Sant Llorenç a Bédarrides on es va realitzar el plebiscit d’annexió d’Avinyó a França el 18 d’agost de 1791. Foto: Viquipedia Commons

Els “patriotes” d’Avinyó (partidaris de França) i el seu comtat es van reunir el 18 d’agost de 1791 a l’església de Sant Llorenç de Bédarrides per votar la seva annexió a França. Aquesta opció va guanyar aclaparadorament amb 101.046 vots a favor, d’un total de 152.919.

A Avinyó, van ser majoria els partidaris de l’annexió, però a Carpentras i les ruralies va guanyar l’opció papal.  Així, si l’any anterior l’Assemblea Nacional s’havia negat a proclamar unilateralment l’annexió d’Avinyó, per no guanyar-se més enemics, ara era diferent.

Els estats pontificis no van reconèixer formalment l’adhesió d’aquests territoris a França fins al 1814, amb el Congrés de Viena

El 14 de setembre, davant del fet consumat, l’Assemblea Constituent francesa va declarar que els estats d’Avinyó i comtat serien “part de l’Imperi Francès”. El resultat va ser la creació el 23 de setembre de dos districtes diferents davant la resistència de Carpentras. El de Louvèze, amb l’antiga capital del comtat com a capital. I el de la Vaucluse, construït al departament del delta del Roine amb Avinyó com a capital. Vaucluse no seria oficialment un nou departament  fins al 1793.

Una situació insostenible a Avinyó

Curiosament, per evitar ser empresonats pels profrancesos, els representants d’Avinyó van haver de refugiar-se a l’illa de Barthelasse, un petit territori francès a tocar, enmig del Roina

Durant la setmana següent al plebiscit, els profrancesos intentaren prendre Carpentras sense èxit. I entraren a la força a Avinyó fent fora als representants. Amb l’ajut de Jean Duprat, qui va estar també involucrat en la matança de la Glacière, es va triar un nou govern municipal, afí als interessos profrancesos El setembre va ser de terror a Avinyó. Autoproclamats en govern provisional, els profrancesos van nomenar a Mathieu Jouve Jourdan, alies “talla caps” (es ventava d’haver tallat el cap del comandant de la Bastilla) comandant militar de la plaça. La burgesia comerciant de la ciutat era la més interessada en l’adhesió a França, bàsicament per l’eliminació de les taxes frontereres. Entre els representants, hi havia més implicats en la matança, com Agricol Minvielle.

Les tropes franceses i els revolucionaris de torn, actuaren a Avinyó i voltants, amb suport de tropes franceses com els Dragons. La població d’Avinyó els relacionava amb les temudes tropes que amb l’excusa de lluitar contra els hugonots, arrasaren el territori del Llenguadoc, violant, saquejant i cremant les collites, durant el segle XVII.

El resultat va ser una guerra civil al comtat. Els assassinats anaven a l’ordre del dia. El llegat papal municipal Filippo Casoni va ser foragitat però al palau, les autoritats delegades papals, evidentment, s’oposaven a la nova administració amb l’ajut del territori.

L’any 1791 hi va haver una greu sequera. Es va decidir fondre els campanes per poder comprar aliments. La situació era crítica, especialment per les constants dificultats que, històricament, posaven els francesos a l’abastiment de la població occitana.

Enmig de rumors de que les verges ploraven, els partidaris papistes, liderats per l’exalcalde  Richard, van començar a estendre comentaris. Acusaven als nous administradors profrancesos de robar els tresors de l’església, de malversació i de voler endur-se les relíquies sagrades.

La Massacre de la Glacière

Jordan, mostrant orgullós les seves víctimes als seus companys d'atrocitats.
“Jordan, mostrant orgullós les seves víctimes als seus companys d’atrocitats. ” Foto: Viquipedia Commons

L’espurna de la matança va ser l’assassinat de l’administrador municipal profrancès, Nicolas Jean-Baptiste Lescuyer el 16 d’agost. Lescuyer havia fet de secretari dels “patriotes” locals que havien votat annexionar-se a França. Va ser assassinat per les sospites de què les autoritats locals volien confiscar les propietats papals. El fet que  les campanes ja s’haguessin fos per obtenir recursos reforçava aquesta percepció.

Va ser mort i mutilat a l’església dels Cordeliers. Es comentava que va ser patejat a la panxa mentre les dones li tallaven els llavis. Jean Duprat, l’alcalde destituït el mes de juny anterior, era sospitós d’haver participat en l’assassinat, junt amb una colla de catòlics, incloses les dones.

La matança de la Glacière venia precedida d’una altra semblant a Nimes de 300 persones. Els revolucionaris creien que era una “bona forma d’afiançar la revolució”. Tant que l’exemple va fer escola i al setembre es reproduïren actes semblants fins i tot a París

El fill de Lescuyer dirigí una operació per capturar “els culpables”, que es va convertir en una ràtzia indiscriminada contra “papistes”. Els detinguts van ser portats a la presó del palau, a la glacière, anomenada així perquè antigament havia servit de fresquera. Durant l’època papal era la latrina.

La nit del 16 al 17 d’octubre una turba de partidaris de la revolució va assaltar la torre del palau d’Avinyó. Allà hi havia empresonades unes 60 persones acusades, sovint sense proves, de l’assassinat. I van passant-los a ganivet a tots, dones (dues d’elles embarassades) i nens inclosos. Els van deixar al pou, i l’endemà hi llençaren calç.

Les conseqüències de la Glacière

L’escàndol per la matança indiscriminada va arribar a París. Mentre que amb l’excusa de l’assassinat, la revolució a Avinyó i el seu territori es va consolidar a sang i espasa. Però l’escàndol encara va pujar de grau quan els sospitosos de liderar aquest linxament van ser absolts en ser considerats “patriotes”.

Barharoux, diputat girondí, no va tenir cap recança a justificar la matança i lloar-la

Entre els absolts hi havia el conegut Mathieu Jouve Jourdan, “el talla caps”. Un mercenari, a la ratlla de la delinqüència, que havia anat a Avinyó a “fer neteja d’occitans” i “lluitar per la causa de la revolució” (tot i que li importés ben poc) per expiar les seves culpes. Cinisme de la història, seria condemnat a mort per d’altres atrocitats pel Tribunal Revolucionari. Va ser guillotinat el 27 de maig de 1794.

Agricol Minvielle i d’altres van ser inicialment empresonats al palau papal acusats d’organitzar i participar en la matança. Ell, amb Jourdan i d’altres, se n’havien anat a sopar com si res després de la matança. Al març del 1792 però serien posats tots en llibertat. És més, van ser premiats amb càrrecs.

Més cinismes de la història, com a girondí que era, Agricol acabaria també a la guillotina l’octubre de 1793.

Els fets de la Glacière van quedar gravats a la memòria popular de la regió, també entre els revolucionaris. Aquest actitud no era gens humanitària i encara menys, republicana. Fins i tot, el primer gran historiador de la revolució i en general de França, Jules Michelet, va renegar d’aquests fets. Michalet dedicaria dos capítols de la seva magna obra sobre la revolució francesa, exclusivament a parlar de les matances indiscriminades que es produïren contra la població. Jules Michelet va ser el creador del terme “renaixement”.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here