Explica el mite que un gos de raça Skye Terrier va romandre junt a la tomba del seu amo, al cementiri d’Edimburg, durant 14 anys, entre 1858 i 1872. Fins que va morir. Va ser alimentat pels veïns, i va fer inútil qualsevol intent de que marxés. Li va ser fidel fins al final. Aquest gos, ja en vida, es va convertir en un mite. Milers de persones van anar a veure’l de tot arreu. Després de morir, se li va fer una estàtua. I encara avui representa un dels principals atractius turístics de la capital d’Escòcia. Lamentablement, per molt romàntica que sigui, la història d’aquest gos és mentida.  

Bondeson s’ha especialitzat en remenar el passat d’assessins anglesos i casos sense resoldre, fent servir els seus coneixements científics i la seva afició a la història.

Un mite inflat

Així ho demostra l’investigador d’origen suec Jam Bondeson, professor a l’universitat de Cardiff. Bondeson s’ha passat ni més ni menys que cinc anys investigant i documentant-se sobre el tema. La història del gos Greyfrias Bobby, “Bobby”, s’ha tramés durant gairebé 150 anys de forma oral. I ja sabem què passa amb la història oral, la memòria juga males passades. Ja ho deia Marc Bloch, que els testimonis no són gens fiables. I el pitjor, és quan se li suma el còpia i enganxa, bàsicament a la premsa escrita.

Tomba del gos Bobby Greyfirars Bobby, al cementiri d'on agafà el nom. Avui en dia segueix sent un actiu important. Hom pot visitar la seva estàtua, la seva tomba, i fins i tot el suposat plat on menjava, el seu collar
Tomba del gos Bobby Greyfirars, suposadament el segon, al cementiri d’on agafà el nom. Avui en dia segueix sent un actiu important. Hom pot visitar la seva estàtua, la seva tomba, i fins i tot el suposat plat on menjava, o el seu collar.

Per això tenim el mètode d’investigació històrica, i com en aquest cas, la simple lògica ja cridava l’atenció a l’observador atent. Simples matemàtiques bàsiques. El gos va estar-se segon el “relat oficial” 14 anys a la tomba, esperant que el seu amo tornés. Més els dos anys que va estar-se amb ell en vida, 16 anys. No comptarem que el gos segurament ja era gran quan es van conèixer,  perquè no sabem l’edat. Ho deixem en 16 anys. Un gos de la raça autòctona escocesa Skye Terrier viu entre 11 i, com a molt, moltíssim, 12 anys.

Un estrany cas de longevitat? Estrany, però donades les circumstàncies del pobre animal, era, com a mínim, a més, dubtós. El mite explica que el gos era propietat de John Grey, un vigilant nocturn, col·laborador de la policia, que va morir de tuberculosi el 1858.

El primer “Bobby” podria haver estat un d’entre les desenes de gossos que s’amuntegaven als voltants dels cementiris victorians per veure si aconseguien menjar alguna cosa

Dos gossos diferents

Abans i després de 1867, els retrats dels gossos canvien. Ja no són el mateix gos. El segon gos s’assembla bastant al que avui dia hi ha a l’estàtua de la font d’aigua. Bondeson va anar a les  actes de l’ajuntament, i allà va trobar que els regidors coneixien perfectament l’existència de com a mínim dos gossos diferents. Però van decidir ignorar-ho, perquè l’entrada de diners procedents de la gent que venia a veure el gos més fidel, era enorme. I s’ho van callar.

Retrat el primer Bobby, del 1865. Es troba a la Galeria Nacional Escocesa. Les diferències amb el de l'estàtua, i fins i tot amb d'altres retrats posteriors a 1867, és enorme.
Retrat el primer Bobby, del 1865. Es troba a la Galeria Nacional Escocesa. Les diferències amb el de l’estàtua, i fins i tot amb d’altres retrats posteriors a abril-juny de 1867, és enorme.

El primer gos voltava un hospital proper. Quan es va convertir en una molèstia, el jardiner de l’hospital el va deixar en els terrenys de l’església. Allà va ser adoptat per l’encarregat del cementiri, James Brown. El mateix 1867 es va aprovar una llei per la qual tots els gossos havien de tenir llicència a la ciutat. Sir William Chambers va pagar la llicència de Bobby, i li va fer posar el collaret de bronze amb la inscripció: “Greyfriars Bobby from the Lord Provost 1867 licensed“. Aquest és el collar que avui és pot veure al Museu d’Edimburg.

Un negoci rodó

Sempre segons Bondeson, la raó de l’origen de tot plegat podria haver estat molt mundana. Brown redirigia els turistes al bar propietat de John Traill. A canvi de menjar pel gos i per a ell. Quan va morir el primer gos, evidentment, van pensar que ningú notaria la diferència (era el 1867) i simplement van seguir el seu tracte agafant un altre gos que se li assemblés. Aquesta vegada sí, un Skye Terrier de pura raça. L’anterior semblava un simple gos petaner.

La premsa escocesa de l’època ja reconeixia que les visites al cementiri d’Edimburg havien augmentat unes 100 vegades. Cada dia, com si fos una versió còmica del canvi de guàrdia, una munió de gent s’aplegava al cementiri per veure “Bobby” anar a dinar i tornar al seu lloc. Un autèntic negoci per a Edimburg. Però per molt que es volgués estirar el negoci, el gos algun dia “havia de morir”.

Només morir, una altra prohom d’Edimburg, la baronessa Angelia Georgina Burdett-Coutts, presidenta del Comitè de Dames de la Societat Protectora d’Animals, va encarregar un monument al gos. La font actual. Va ser inaugurada al novembre de 1873, davant del cementiri de Greyfriars. La estàtua no ha estat tampoc exempta de controvèrsia, com girar-la, diuen les males llengües, perquè es veiés bé a les fotos el restaurant del seu darrere. Hi ha coses que no canvien.


Què llegir?

Greyfriars Bobby

Greyfriars Bobby has 10 ratings and 2 reviews. Susan said: A fine historical dog biographyI am a big fan of Eleanor Atkinson’ s Greyfriars Bobby, but I…

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...