L’ambient era altament desmoralitzant el 1989. L’emigració cap a l’oest aviat va tornar a ser una realitat, si es volia fugir de la presó en què s’havia convertit la decrèpita DDR. Dins d’aquest panorama van començar a aparèixer moviments cívics pacifistes i ecologistes com la “Iniciativa per la Pau i els Drets Humans” creada el 1985 per Gerd Poppe i Wolfgang Templin o la “Biblioteca del Medi Ambient” de l’any següent. Aquestes organitzacions eren vigilades per les autoritats. La majoria d’ocasions la vigilància consistia en infiltrar un gran nombre d’agents de la Stasi o col·laboradors per rebentar-les per dintre o pel contrari passar-ne informació per avançar-se sempre a les seves accions i reunions, reprimint-les a temps abans que augmentessin perillosament.

Una situació insostenible

Durant el bienni 1988-1989 el SED no donava cap símptoma de canvi o de relativa tolerància ni comprensió davant una societat que els exigia una nova forma de socialisme de tall més democràtic. Les reformes de Gorbatxov a la Unió Soviètica eren vistes amb mals ulls per la majoria dels quadres del partit. Honecker seguia afirmant que el mur no cauria mai i que res ni ningú aturaria la marxa del socialisme al país. El govern de la DDR estava moralment ferit, quan a principis de 1989 el gran germà de Moscou va decidir tancar l’aixeta i deixar de patrocinar econòmicament el país. A partir d’aquell moment els estats socialistes europeus haurien d’espavilar-se solets.

La primera resposta de la DDR, atrapada per una situació que els deixava en evidència a tot els informatius del món, va ser treure’s de la màniga la paraula “expulsió”. La DDR expulsava els seus ciutadans fugitius a condició que els trens que anessin a occident passessin pel seu territori, així podrien humiliar-los i tractar-los de traïdors.

La DDR va passar a actuar a la defensiva quan l’estiu de 1989 va iniciar-se el gran èxode d’alemanys orientals per les fronteres d’Hongria i Àustria aprofitant que els seus germans socialistes començaven a desmantellar els seus propis règims comunistes. Aviat 400.000 persones abandonarien la DDR durant aquell any, cansades d’esperar reformes, passar llargues hores detinguts i veure com els seus fills s’ofegaven en un règim que no donava cap tipus d’indici de rebrotament democràtic.

La roda de premsa clau, enmig dels disturbis a Leipzig

Schabowski en plena roda de conferencia el dia 9 de novembre de 1989
Schabowski en plena roda de conferencia el dia 9 de novembre de 1989

El dia 9 de novembre el politburó del SED es va reunir de nou. La sessió va ser llarga i va acabar a la nit. Tot i això encara quedaven molts periodistes vinguts de tot el món, esperant la roda de premsa del govern, on explicaria quins punts havien acordat. La DDR refractaria a parlar davant el món occidental, havia començat a fer conferències de premsa periòdiques als mitjans internacionals des de feina ben poc. A un membre del politburó, que ni havia anat a la reunió, li va tocar donar la cara, era el bonifaci d’en Günter Schabowski. El pobre Schabowski va començar a parlar sense molt entusiasme i amb cara de “jo estic aquí obligat”. Quan portava ja més d’una hora, de sobte li van passar una nota sobre la decisió que havia pres el politburó aquella mateixa nit. La decisió sobre el tema calent havia estat només que en un futur (sense precisar) seria més fàcil viatjar.

La cúpula del SED va tirar la tovallola quan als carrers la gent ja no els aturava res. Conscients de que una repressió desproporcionada els trauria els pocs mèrits que els quedaven, van fer un canvi de rumb per intentar salvar tot el que es podia. El partit va decidir despendre’s d’Erich Honecker el 17 d’octubre, una setmana després de l’inici de les grans protestes de Leipzig.

Schabowski narrarà la reunió del Comitè Central amb l’habitual to gris, gèlid i monòton dels portaveus comunistes. Feia pinta de ser una roda de premsa avorrida i pesada, però un periodista alçava la mà amb insistència, era Ricardo Ehrman de l’Agència italiana ANSA. Després de mantenir una bona estona la mà alçada, Schabowski finalment li concedí la paraula, cosa poc habitual en les rodes de premsa comunistes on es llegien notes oficials i tothom marxava a casa. El periodista italià va preguntar:

Senyor Schabowski, creu vostè que va ser un error introduir la Llei de viatges fa uns dies?

La pregunta va incomodar al pobre Schabowski, doncs necessitava ulleres per llegir els documents i papers que tenia sobre la taula, finalment va treure de la jaqueta la nota que li havien passat, eren les 18:53, i llegí en veu alta:

“Per evitar incidents, els ciutadans de la DDR podran anar a l’oest, aquesta vegada sense passaport ni visat: només mostrant el carnet d’identitat o un document semblant”.

La pregunta del milió que va fer caure el mur

El bonifaci de Günter Schabowski. "No hi guipo", sembla dir, llegint el part oficial el 9 de novembre
El bonifaci de Günter Schabowski. “No hi guipo”, sembla dir, llegint el part oficial el 9 de novembre

De cop i volta la Sala de Premsa Internacional de Berlín est, una habitació claustrofòbica sense finestres, va tornar a omplir-se i els periodistes van preguntar sense mossegar-se la llengua. Què volia dir la resposta de Schabowski? Peter Brinkmann, un periodista de Bild Zeitung, va preguntar sense pèls a la llengua:

”Wann tritt das in Kraft?” (A partir de quan?)

Schabowski va tornar a consultar els papers, s’encongí d’espatlles, i sense mirar-li a la cara al periodista alemany -tenia prou feina en esbrinar quin document era el que havia de llegir-, va respondre:

per la informació que jo tinc… Ab sofort…unverzüglich” (Immediatament).

Ràpidament, els periodistes de tot el món, incrèduls amb la resposta de Schabowski, es feien ressò de la notícia. La informació també va córrer com la pólvora entre els alemanys de l’est, molts dels quals veien canals de televisió de Berlín Occidental, cansats de veure sempre el mateix a la programació de l’est. Els berlinesos van sortir massivament al carrer. Del costat oriental, la gent va començar a amuntegar-se prop del mur, ansiosa per passar a l’altre costat.

Desconcert entre la policia del mur

En el pas de Bornholmerstrasse, Harald Jäger, tinent coronel de la Stasi, que havia vist a la televisió la roda de premsa, va decidir obrir l’accés cansat de fer trucades als seus superiors i que aquests li donessin llargues. Jäger no havia rebut cap ordre del Govern. La pressió era insuportable i es temia que algun dels soldats que feien guàrdia obrís foc. Però ningú volia embrutar-se les mans de sang. I així, com qui no vol la cosa, va caure el mur, Schabowski mai ha aclarit del tot quina va ser la seva intenció (si és que en va tenir) en llegir la nota i donar la resposta, tot i que ha reconegut a posterioritat que no era conscient de les conseqüències.

A 2/4 de 12 de la nit del 9 de novembre de 1989 les barreres es van aixecar, hi havia massa gent i existia el risc, no de morir cosit a bales, sinó un del tot inesperat, ser esclafat per les allaus de gent que s’apilava als controls fronterers.

Els orientals començaven a creuar la frontera de forma massiva, la majoria caminant, d’altres amb el seu Trabant amb la família al complet i molts jubilats que feia un parell d’hores que dormien s’aixecaven del llit per creuar els punts de control pensant que la cosa seria qüestió d’hores i que tot tornaria a “la normalitat” quan tothom marxés cap a casa. A l’altra banda, els berlinesos occidentals els esperaven amb Sekt (cava) i un munt d’abraçades. Les televisions de tot el món van tallar les seves programacions habituals, per donar la noticia de l’obertura dels controls fronterers de Berlín.

L'endemà, desconcert monumental del SED i al gent ocupant el mur.
L’endemà, desconcert monumental del SED i al gent ocupant el mur.

El SED va perdre el control definitivament quan els berlinesos dels dos costats es van enfilar al mur, derrocant-lo amb qualsevol eina possible (pics, martells, ganivets…) fins i tot amb els punys si era necessari. Va ser el principi de la fi del bloc comunista. El violoncel Mstislav Rostropovitch, que s’havia hagut d’exiliar a l’oest, fou el primer “famós” que es va fotografiar al mur, animant a la gentada que es concentrava a banda i banda del mateix.

Els primers ciutadans que van tornar a casa van tornar amb llaunes de cervesa occidentals i souvenirs de l’oest de tot tipus. El mur ja era història. L’”error” de Günter Schabowski s’havia carregat el mur, per uns de la “vergonya” i per d’altres “antifeixista”.

Durant els primers quatre dies que van romandre les fronteres obertes uns 5,2 milions de ciutadans de la DDR visitaren la part occidental d’Alemanya. El 13 de juny de 1990 començaria la demolició oficial del mur amb més de 300 soldats de la DDR a la BernauerStraße.

Així donava la notícia l’avui conegut com actor humorista Queco Novell.

Les paules màgiques de Schabowski, les pronuncia al final d'aquest vídeo. Notis que no en té ni idea del que diu, pobre.

 

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI