Imaginar l’honor i la glòria dels cavallers amb llances envestint contra els pesats tancs alemanys és molt romàntic. Però és una escena que no va passar mai. El fals episodi, que s’ha tramés amb èxit a través de les generacions, forma part dels mites polonesos. Uns mites com el que necessiten totes les nacions en guerra, especialment si són matxucades, com va ser el cas de Polònia a la Segona Guerra Mundial.

Com era la cavalleria polonesa?

El mite explica com la brigada Pomorska de cavalleria polonesa es va llançar amb el sabre i la llança contra els famosos Panzers alemanys. Malgrat saber que era una mort segura. Fins i tot l’heroisme s’ha anat engrandint, i s’assegura que un cavaller va aconseguir fer entrar una llança per l’anima del canó del tanc inutilitzar-lo. La realitat va ser que mai va haver càrrega contra els tancs alemanys. 

D’entrada, la cavalleria polonesa, tot i ser cert que encara era una part important de l’exèrcit polonès, ja no era la de les guerres napoleòniques. Estava en procés de modernització. Tot i que la mentalitat, sobretot dels oficials, era encara quasi medieval, amb la creença que les bales no els podien tocar, la realitat era que en aquests moments la brigada de cavalleria comptava amb canons i fusells antitancs d’ús individual.

La Blitzkrieg

Per tant, la imatge romàntica d’un genet galopant espasa en mà senyalament el tanc, és del tot falsa. En realitat, el que sí va passar és que la industrialització, especialment en l’aspecte militar, va passar de llarg a Polònia. I en alguns àmbits, ni tan sols havia arribat. Així, dues divisions d’infanteria, mal dotada, i una de cavalleria, van haver-se d’enfrontar a tot el IV exèrcit alemany: amb 4 divisions d’infanteria, 2 divisions motoritzades de transport, una divisió panzer, un cos de la Guàrdia de Fronteres, més dues divisions d’infanteria de reserva.

El nostre historiador, Gabriel Cardona, ja apuntava a que aquesta càrrega mai no es va produir. D’entrada, perquè en aquest moment els soldats de cavalleria combatien a peu.

L’historiador Steven J. Zaloga defensa que la superioritat alemanya no vol dir que l’exèrcit polonès no estigués ben armat. I posa la comparació de què l’exèrcit polonès tenia més carros de combat que els Estats Units a l’època. Clar, que els Estats Units no va necessitar mai carros. És com dir que els Estats Units tenien més vaixells de guerra que Àustria. Zaloga ha demostrat que aquesta càrrega mai va existir. El cas és que els polonesos es van poder mig defensar, i que els alemanys van patir força baixes, malgrat la “guerra llampec”.

La realitat de la brigada Pomorska

Un soldat ulà de cavalleria polonès. El mot possiblement d'origen turc feia referència als genets mercenaris tàtars. El seu armament era més gran que una simple espasa.
Un soldat ulà (ulanów) de cavalleria polonès. El mot possiblement d’origen turc feia referència als genets mercenaris tàtars. El seu armament era més gran que una simple espasa. I en campanya ja no portaven llança.

El mateix dia 1 de setmembre de 1939, el regiment 18 Pułk Ułanów es va quedar encarregat de protegir la retirada de la infanteria davant la 20ena Divisió motoritzada alemanya. Es van desplegar en llarg del riu Brda. Aquest dia, el comandant alemany es va veure obligat fins i tot a replegar-se, “per la pressió de la cavalleria”.

L’endemà, el 2 de setembre, la Pomorska lliuraria la “famosa batalla” que ha passat al mite. Segons ha documentat Zaloga, entusiasmat pel dia anterior, el cap del 18é regiment, el coronel K. Mastelarz, manà una ràtzia contra els alemanys. Van aconseguir, passant el riu, sorprendre a camp obert un batalló d’infanteria alemany. I van carregar amb el sabre.

La “batalla” es va acabar ràpidament. Un cop recuperats de la sorpresa inicial, els soldats alemanys van muntar les metralladores pesades. I aquí es va acabar la història. La carnisseria va ser èpica. I la carn picada estava servida. Els projectils de gran calibre travessaven els cavalls de dos en dos com si fossin de mantega. S’ho emportaven tot pel davant. Evidentment, els cavallers no van parar les bales.

No se sap si va ser una emboscada dels alemanys, o casualitat. Però el cert és que la cavalleria al descobert al pla, va ser un blanc fàcil. El mateix Mastalerz i el seu comandant Świeściak, hi van morir.

La construcció del mite

El culpable inicial va ser el corresponsal del Corriere della Sera, Indro Montanelli. En ser preguntats els polonesos per aquesta desfeta sobre el camp de batalla, aquests van veure una oportunitat de camuflar la seva vergonyant derrota sota l’heroisme. Van dir que sí havien lluitat contra tancs. A això és va afegir el testimoni interessat dels oficials alemanys que volien destacar la superioritat tecnològica ària. L’endemà de la batalla, quan Montanelli va anar a fer la crònica, ja hi havien tancs a la zona, però perquè acabaven d’arribar.

“A dia d’avui, la mentida de la falsa càrrega de cavalleria polonesa és força repetida”.

Monatelli va enviar cròniques amb la falsa batalla, amb la intenció de desacreditar els nazis. La premsa nazi s’apuntà a la mentida amb orgull. En les seves memòries (Soltanto un giornalista, conversa amb Tiziana Abate), Montanelli dilueix la llegenda, que inicialment també li havia anat bé en la seva lluita per desprestigiar el règim nazi. Montanelli va participar en la guerra civil espanyola on va fer-se republicà. Va haver de fugir d’Itàlia pel seu antifeixisme, i al llarg de la seva vida ha tingut molts problemes per mantenir la seva independència com a professional. Malauradament, a dia d’avui, la mentida de la falsa càrrega de cavalleria polonesa és força repetida.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI