A un quart de deu del vespre del 27 de febrer de l’any 1933, les mirades dels berlinesos que passejaven per la Porta de Brandenburg es dirigiren cap a l’edifici del Reichstag, un terrible incendi estava brotant del parlament amb una voracitat insaciable. Les flames es veien a quilòmetres de distància de la capital. Aquella fatídica nit el Reichstag va cremar fins als fonaments. Això proporcionà als nazis l’excusa perfecta per culpar de l’incendi els seus pitjors enemics: els comunistes. L’endemà el reichpräsident Hindenburg suspenia les garanties constitucionals de Weimar amb el conegut “Decret del foc del Reichstag”.

L’incendi del Reichstag del 27 de febrer va donar el pretext a Hitler i al partit nazi per practicar una brutal repressió contra les organitzacions i partits de l’esquerra.

Una “oportunitat” perfecta

El Partit Comunista Alemany, el KPD, així com tota la premsa obrera i marxista del país quedaven proscrits. La policia alemanya va detenir a l’interior del Reichstag a un jove comunista neerlandès anomenat Marinus van der Lubbe, i després al búlgar Georgi Dimitrov, dirigent de la Internacional Comunista, juntament amb d’altres militants d’esquerra. Però tot indica que van ser caps de turc. Van der Lubbe va ser jutjat i executat un any després; Dimitrov i els seus companys van aconseguir demostrar la seva innocència.

hitler
Adolf Hitler deixant l’Hotel Kaiserhof després d’assumir el càrrec de canceller. Berlín, Alemanya, 30 gener 1933. [Fotografia: Wide World Photo]

L’incendi del Reichstag va donar el pretext a Hitler i al partit nazi per practicar una brutal repressió contra les organitzacions i partits de l’esquerra. La premsa nazi, en especial el seu diari oficial el Völkischer Beobachter (l’Observador del Poble) amb Joseph Goebbels al capdavant, va divulgar la teoria que l’incendi era el senyal propiciatori per a una revolució comunista. A partir de l’incendi del Reichstag es van obrir els primers camps de concentració en territori alemany com el d’Oranienburg, a escassos 60 quilòmetres al nord de la ciutat de Berlín o el de Dachau, a pocs quilòmetres de Munic.

Les darreres eleccions amb pluripartidisme

Després de tota la repressió els nazis van aconseguir els seus millors resultats, però ni així obtingueren majoria absoluta a les urnes.

Amb un panorama restrictiu i una campanya política plena d’acusacions creuades entre nazis i comunistes, es van celebrar les eleccions del 5 de març del 1933. Les ultimes on participarien socialdemòcrates, comunistes i d’altres formacions polítiques. El triomf nazi fou exultant, amb més de 17 milions de vots i 288 escons dels 600 de què constava el parlament. Deu milions menys obtindrien els socialdemòcrates i només quatre milions els comunistes. Els nazis havien obtingut una victòria aclaparadora del 44%. Però no tenien la majoria parlamentaria, els caldria arribar a petits acords amb les forces conservadores.

En aquestes eleccions no hi varen concórrer molts membres del Partit Comunista d’Alemanya, el KPD. La majoria estaven arrestats per la policia, sota les ordres de Hermann Göering, que els havia acusat de provocar l’incendi del Reichstag. Per donar més raons per il·legalitzar el partit, Göering afirmava que havia descobert documents on es podia acusar al KPD de voler enverinar els subministraments de llet. Hitler va donar l’ordre de penjar a la forca els membres del KPD, però l’ordre fou vetada pel Hindenburg. Un altre fet que va conduir a la victòria aclaparadora del partit nazi va ser que la direcció del Partit Social Demòcrata Alemany va començar a témer per la seva vida i bona part de llurs dirigents van optar per abandonar el país abans de les eleccions, en direcció Praga.

Els alemanys residents a la ciutat de Barcelona, varen votar en unes urnes instal·lades al vaixell Halle atracat al port de la capital catalana. Els nazis van obtenir el 65% dels vots de la colònia alemanya que vivia a Catalunya, que en aquells moments estava formada per unes 10.000 persones.

Amb la fermesa de l’èxit electoral, el partit nazi obtingué de Paul von Hindendburg la dissolució del parlament el 21 de març. És el que es coneix com a Dia de Potsdamon entrà en vigor la Llei de Defensa del Poble i l’Estat, quan el Reichspräsident i el canceller es donaren la mà a l’església de Garnisonkirche a Potsdam. Dos dies més tard, el dia 23, amb el suport dels diputats del Zentrum, la Llei Habilitant o Ermächtigungsgesetz permetia al govern nazi aprovar qualsevol llei sense passar per pel parlament, ni pel propi cap d’estat. La democràcia parlamentaria estava liquidada definitivament i la única persona amb capacitat legal per aturar Hitler, l’ancià mariscal de 85 anys Paul Von Hindenburg, havia firmat el seu propi testament polític lliurant el país als nazis.

Cal tenir en compte que la constitució alemanya de Weimar de 1919 permetia l’establiment de poders dictatorials i la suspensió de la majoria d’articles de la pròpia constitució en cas d’emergència nacional, sense cap tipus de votació. Cosa impensable en la majoria de democràcies modernes. L’article 48 de la Constitució de Weimar permetia al Reichspräsident (cap d’estat), sota certes circumstàncies excepcionals, adoptar mesures d’emergència com suspendre els poders del Reichstag, elaboració i aprovació de lleis per decret (sense cap filtre parlamentari) i suspendre garanties essencials per una democràcia com les lleis d’associació, llibertat de premsa o reunió. Tot es feia per salvar el país i sempre “respectant la constitució”.

Eleccions i referèndums nazis: la prostitució del vot i la manca de llibertats

Es fa difícil de creure que a les eleccions de novembre de 1933  els presos de Dachau votessin pel partit nazi. Un 99,5% dels internats en aquell camp de concentració varen votar al Partit Nazi.

El mes de novembre de l’any 1933 Hitler anuncià un referèndum per al dia 12, on es preguntaria al poble alemany si volia seguir formant part de la Lliga de Nacions. L‘estat alemany en formava part des de l’any 1925. Un cop més la tupinada electoral va provocar un resultat que feia una terrible fortor a resclosit.

Propaganda electoral nazi: “Un poble, un Führer, un Sí”. Novembre de 1933. [Fotografia: Bundesarchiv]

El dia 12 de novembre era una data expressament escollida pels nazis, perquè era l’endemà de l’aniversari de l’armistici de 1918. Les emocions a flor de pell, que diuen. La participació fou d’un 96%, fregant la plena participació. El 95% dels votants va expressar l’aprovació de la política nazi: el Reich no pintava res en aquella organització internacional que havia escapçat Alemanya per tot arreu. Aprofitant que hi havia urnes, es van celebrar també unes noves eleccions pel Reichstag, però només amb un partit a les llistes, el nazis i l’NSDAP.

Més exemples d’eleccions nazis. Les del 29 de març de 1936 a Alemanya es van celebrar tres setmanes després de l’ocupació de la zona desmilitaritzada de Renània per les tropes alemanyes, i el resultat va ser d’un 99% de suport al Partit Nacional Socialista Alemany (NSDAP). Amb una dada sorprenent: en més de vint mil pobles no hi va haver ni un sol vot en contra de Hitler. El nou Reichstag, compost exclusivament per membres del Partit Nazi i simpatitzants escollits, va ser convocat per primera vegada el 30 gener 1937 per triar un Presídium encapçalat pel president del Reichstag, Hermann Göring.

stimmzettel-anschluss
Butlleta de les eleccions nazis desprès de l’annexió d’Austria, que van tenir un caràcter de referèndum. Pregunta: “Aprova vostè la reunificació d’Àustria amb el Reich alemany a terme el 13 de març 1938 i què vota per la llista del nostre Führer, Adolf Hitler?” Es pot observar en la imatge com el “Ja” (sí) és més gran que el “Nein” (No).

Àustria i les darreres eleccions nazis

El 10 d’abril de 1938 es va celebrar a Alemanya i a l’Àustria annexionada, gràcies a l’Anschluss,  les últimes eleccions al Reichstag que van organitzar els nazis. A partir d’aquest moment van deixar de jugar “a fer eleccions” per desviar l’atenció de l’opinió pública internacional.

Les darreres eleccions nazis van prendre la forma d’un referèndum d’una sola pregunta, clara i concisa. Si aprovaven una llista única de nazis i col·laboradors seus per al Reichstag, format per 813 membres, així com la recent annexió d’Àustria. La participació en les eleccions va ser de 99,59%, amb un 99,01% de vot “si” (Ja!). A Àustria, les xifres van afirmar que el 99,73% va votar a favor, amb una participació del 99,71%.


Més informació:

CHRONIK 1933-1934: DIE GLEICHSCHALTUNG

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here