Poca gent sap que el popular refresc va ser un invent alemany que triomfà durant la dictadura nazi. Va ser una conseqüència de les restriccions alimentàries de la Segona Guerra Mundial. La Fanta, contràriament al seu propietari actual, no prové d’Amèrica, sinó que és una marca patentada a Europa. Concretament a Essen.

La Cola-Cola i la Fanta

Max Kaith va guanyar-se la confiança de la central americana de Coca-Cola gràcies a un impresionant desplegamentpropagandístic durant les olimpíades nazis de 1936.
Max Keith va guanyar-se la confiança de la central americana de Coca-Cola gràcies a un impressionant desplegament propagandístic durant les olimpíades nazis de 1936.

Curiosament, als anys 30 la Coca-Cola es venia a Alemanya com si fos un producte local. D’aquesta manera tenia més acceptació. Les limitacions en la importació del xarop necessari per fer la Coca-Cola, conseqüència de l’entrada en guerra (finalment) dels Estats Units, va ser el que va impulsar la creació d’una alternativa a partir de 1942.

Fins aquest moment, els americans no havien tingut cap recança en abastir als seus socis alemanys del producte. Malgrat es tractés de fer negoci amb el règim nazi. l el negoci havia anat de meravella.

Max Keith era el propietari dels drets d’importació de Coca-Cola a Alemanya, i director de la companyia des del 1938. Va ser l’encarregat pel règim nazi de portar el beuratge negre a tot els territoris ocupats. En aquells moments, volia dir quasi tot el continent. Així va arribar Coca-Cola a Europa.

Durant la guerra Max Keith no va parar de maquinar com podia saltar-se les restriccions dels nazis per importar el xarop. Subornant funcionaris o a través del contraban via Suïssa o maquinant plans estrafolaris per aconseguir els ingredients. Com la idea de construir una canalització de forma il·legal que portés ingredients des de la Mar Negra fins Alemanya.

La primera Fanta no arribaria fins el 1940, per aprofitar materials reciclats. Finalment, Max Keith encarregà al seu químic, el doctor Scheteling, una alternativa al cada vegada més escàs refresc de cola, amb les poques coses de les que disposaven. I així va néixer una innovadora barreja de sèrum amb restes de poma, fruit abundant a Alemanya. La innovació era que per primer cop, un suc contenia gas. Cosa que als alemanys els encanta.

El nom “Fanta” és una abreviació amb dues paraules: “Fantastisch i “Fantasie” (fantàstic o fantasia en alemany). Va ser conseqüència d’una pluja d’idees del directiu Joe Knipp.

Una beguda nazi?

El tema el milió és: era Fanta una beguda de nazis? Doncs durant força temps gent d’esquerres va intentat evitar consumir-ne, pel seu fosc origen. No està gens clar que el seu creador fos nazi, ni molt menys que combregués amb les seves idees. Va ser un empresari que s’esforçà per sobreviure en unes condicions adverses, creant alguna cosa que millorés les penúries dels seus conciutadans.

La veguda es venia com a "refresc". En algunes zones d'Alemanya no havia problema pel fred, però per la majoria es tractava d'un producte que es venia en establiments on tinguessin neveres. Llavors un producte no generalitzat.
La beguda es venia com a “refresc”. En algunes zones d’Alemanya no hi havia problema pel fred, però per a la majoria es tractava d’un producte que es venia en establiments on tinguessin neveres. Llavors un producte no generalitzat.

Però sí que sembla clar que en els seus inicis va ser una “beguda ària”, o almenys va triomfar en aquest context de la dictadura nazi. Fanta, com tants d’altres productes, primer van fer servei a l’exèrcit. Si al començament de la guerra alguns soldats alemanys portaven una ampolla de Coca-Cola, després la portarien de Fanta. No falten les acusacions de fer servir mà d’obra esclava al final de la guerra a les fàbriques i els magatzems, instal·lades ja en coves o refugis antiaeris.

El cineasta Michael Moore va expressar aquest convenciment quan va afirmar que: “When you drink Fanta, that’s the nazi drink. (Quan veus Fanta, això és una beguda nazi).

La Fanta va ser comercialitzada sota el nom de “GmbH” durant la guerra, com la Coca-Cola, per donar una sensació de continuïtat. Quan en realitat no tenia permís. Cosa, per cert, que va anar després molt bé a la companyia americana per  tal d’apropiar-se’n. Per tant, alguns estiren encara més el fil per estendre el nazisme fins la Coca-Cola.

Al final de la guerra, no quedava cap de les 43 fàbriques que la companyia tenia abans. Totes van ser bombardejades. La central de Coca-Cola a Atlanta, en el marc de l’ocupació aliada, va voler recuperar el bon negoci d’abans de l’entrada dels Estats Units a la guerra. El Pla Marshall era un bon instrument. Cola-Cola es va marcar l’objectiu d’apropiar-se de la marca “Fanta”.

Una raresa és que no s’hagi trobat la  filiació al partit nazi de Max Keith, cosa que el convertiria en l’únic empresari del Tercer Reich que s’hauria lliurat. Alhora, sembla demostrat que va utilitzar els camions de distribució de la companyia per bastir d’aigua la població durant la guerra. Col·laboració o sentit humanitari?

La Fanta que coneixem avui

Max Keith va morir el 1948. Durant el període d’ocupació militar les autoritats aliades es van fer càrrec de tot l’abastiment. Després de la formació dels dos nous estats alemanys el 1949, calia consolidar l’autogovern pels propis alemanys. Calia cercar autòctons que fessin la feina. Max Schmeling, el campió mundial de boxa, seria el nou encarregat de la distribució de Coca-Cola a Alemanya a partir de 1954. Era una persona coneguda i admirada per tothom, pel que va ser la cara idònia per vendre el producte. Com a propietari d’una embotelladora, es va fer immensament ric. El seu contacte era una antiga amistat de la boxa, James Farley, qui llavors estava encarregat de l’exportació de Coca-Cola.

Fanta model de 1941. Ja una recepta millorada amb gust a llimona per dissimular les restes de tot el que es trobava per fer la base. En alemany, , de fet, quan es demana un refresc, per defecte és de llimona, no de taronja com aquí
Fanta model de 1941,”La beguda refrescant”. Ja una recepta millorada amb gust a llimona per dissimular les restes utilitzades de tot el que es trobava per fer la base. En alemany, de fet, quan es demana un refresc, per defecte és de llimona, no de taronja com aquí

El 1955, Coca-Cola va recuperar i impulsar la marca Fanta. Quatre anys després, un embotellador de Nàpols produiria el refresc de taronja. Per tant, el gust de taronja que coneixem actualment, és Itàlia. De moment el seu mercat seria l’europeu. El 1960, Coca-Cola va “comprar” la companyia Fanta i començà la seva internacionalització. En els anys 50, el dissenyador francès Raymond Loewy va crear l’ampolla de vidre característica amb anells horitzontals i cristall fosc per tal de protegir els ingredients de la llum. Al mercat alemany, la Fanta de taronja encara trigaria a arribar, fins al 1964. El canceller Konrad Adenauer anava al Busdeshaus de Bonn amb un carro de Fanta per oferir a la premsa i convidats polítics.

Desconeixement mutu i ignorància

Americans refugiats després de la guerra als Estats Units se sorprenien de que allà tinguessin “també” Coca-Cola. Una marca que creien “alemanya”. Els americans, encara avui, fan publicitat on donen a entendre que els alemanys desconeixien la Coca-Cola. El gran escàndol va arribar amb el 75è aniversari de la marca Fanta el 2015. La companyia va crear un eslògan per parlar “dels bons temps”, referint-se als inicis de la marca.

Vídeo promoció dels feliços anys nazis

Més informació:

Amerikanische Populärkultur in Deutschland

Navegueu per la botiga de llibres electrònics més gran del món i comenceu a llegir avui mateix al web, a la tauleta, al telèfon o al lector electrònic.

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI