Cap a finals de 1989 la Securitate romanesa tenia uns 15.000 membres oficials i entre 400.000 i 700.000 informants (per a una població total de 23 milions). En comparació, la temuda Stasi de l’antiga RDA comptava amb 90.000 membres i uns 174.000 informants (per a una població de 17 milions) i el SB polonès tenia 24.000 membres i uns 98.000 informants (per a una població de 37 milions). A que es devia aquestes xifres tan elevades?

“L’ús dels espies, talps, agents dobles i informadors es va intensificar als anys 70 i 80 de forma espectacular”.

Potser l’exemple més clar era el de la Securitate, tal i com s’explica a El socialismo de Estado: cultura y política. La policia secreta romanesa era una institució realment efectiva en obstaculitzar qualsevol revolta en contra de l’ordre polític, i va canviar el seu mètode quan de la repressió es va passar el “control” passiu: en comptes de terror i detencions la Securitate feia ús de la seva extensa xarxa d’informants per descobrir qualsevol intent de rebel·lió en el seu moment germinant. Per resumir, en el “comunisme desenvolupat” dels anys 70, la repressió i la mà dura ja no era necessària per controlar la població. L’ús dels espies, talps, agents dobles i informadors es va intensificar als anys 70 i 80 de forma espectacular, així com també la penetració de col·laboradors en ambients universitaris, intel·lectuals, esglésies o centres industrials, de qualsevol forma de reunió o associació que fugís de l’hermetisme comunista. Calia afinar molt be l’oïda i tenir personal destinat a informar de tota activitat “perillosa” pel règim. El temor de l’obliqüitat dels serveis secrets es feia cada cop més gran, ningú sabia qui podia ser un informador de la policia secreta.

markus wolf
El super espia de la Stasi Markus Wolf a Berlín (1995). Fotografia: Jan Bauer/Associated Press

Un dels casos més famosos d’infiltració d’espies fou el de la RDA, i el seu espia Guillaume, que actuava de secretari privat de Willy Brandt, canceller de la RFA. El descobriment d’aquest espia va causar el final de la carrera política de Brandt, que va dimitir el 1974 desprès d’una campanya duríssima de desprestigi dels mitjans de comunicació. El propi Brandt explicaria més tard, que va plantejar-se el suïcidi, incapaç d’aguantar aquest calvari. Un altre cas d’infiltració de la Stasi, dins del govern de la RFA, fou el de Gabriela Gast, assessora de Helmut Kohl, analista principal sobre la Unió Soviètica i Europa Oriental en els serveis d’intel·ligència.

Alguns d’aquests espies rebien diners, però, en la majoria dels casos, realitzaven la seva tasca per convicció i perquè Markus Wolf (conegut amb el sobrenom de Mischa, el cap de la de l’Stasi que espiava a l’estranger) i el seu servei els oferien una recompensa psicològica. Molts fins i tot, tenien la família vivint amb ells, en el país on se’ls havia encarregat espiar. De Markus Wolf, podem recuperar el que va publicar el llibre El hombre sin rostro. Autobiografía de Markus Wolf: “el que li oferíem era la possibilitat de barrejar idealisme amb compromís personal, cosa que no existeix en moltes societats modernes”. Ser membre d’una comunitat especial, un club minoritari i secret que lluitava per un ideal noble era el pagament a una tasca arriscada, però considerada un honor que molt pocs podien fer. 

Entrada a l'antiga Hohenschönhausen (presó central de la Stasi), a Berlín.
Entrada a l’antiga Hohenschönhausen (presó central de la Stasi), a Berlín.

Alemanya de l’Est: terror psicològic, l’arma perfecte de la Stasi

En els primers anys de funcionament de la Stasi, l’assassinat i la desaparició d’enemics potencials o individus que feien la guitza fou la trista tònica general. Calia aplicar mesures de control menys dràstiques i més humanes que l’assassinat dels enemics del socialisme. La psicologia del terror era més útil que l’assassinat de persones, doncs la seva desaparició aixecava un oceà de sospites. Per poder fer això es van crear moltes xarxes d’espies que arribarien a situacions ridícules o que fregaven la pura paranoia administrativa. L’assetjament psicològic, conegut com a Zersetzung, seria la seva arma preferida per combatre la dissidència interna i acabar amb tot intent d’evasió cap a Occident, també per obtenir informació o pressionar a moltes persones amb les idees pocs clares o confuses.

“La desorientació permanent i humiliació activa eren comuns per obtenir informació de la dissidència o convertir-los en un nou col·laborador de la organització”.

Les tècniques més clàssiques del Zersetzung foren l’acomiadament dels sospitosos del seus respectius llocs de feina, tractaments mèdics incorrectes, campanyes de difamació, misterioses trucades anònimes constants a casa, instal·lació d’equips electrònics i micròfons ocults o colar-se a les cases dels sospitosos per moure els mobles de lloc. Aquest últim, el dels mobles, es convertiria aviat en un tòpic generalitzat i molt estès entre la població. El pitjor temor el representaven les presons de la Stasi com la de Hohenschönhausen, per on es creu que van passar unes 7.000 persones que “posaven en risc” la seguretat del règim.

Estris d'ús "quotidià" a l'antiga presó central de la Stasi (Berlín)
Estris d’ús “quotidià” a l’antiga presó central de la Stasi (Berlín)

Quan el terror psicològic no servia, s’aplicava el manual de tota la vida per “fer cantar”, la tortura. Es practicaven tot tipus de tortura, des de cops, la “gota malaia” (mètode de tortura consistent en prémer, mitjançant un torniquet, un peu que s’introdueix en un aparell), mantenir els detinguts de peu durant hores i hores, aïllar els sospitosos en habitacions d’aigua o en habitacions tan reduïdes que era impossible estirar-se. La desorientació permanent i la humiliació activa eren comuns per obtenir informació de la dissidència o convertir-los en un nou col·laborador de la organització.

“Més de 150.000 informadors serien utilitzats per desxifrar la vida privada de molts alemanys de l’Est i fins i tot del mateix Oest”-

El treball de camp no era la seva principal arma, tot i que fou un dels recursos que més es va emprar. La tecnologia aviat seria vital pel bon funcionament del servei secret del país. La Stasi va desenvolupar microcàmeres que es podien amagar a tot arreu, des d’una bossa de mà, un aparell de ràdio o fins i tot en els geranis de casa l’àvia o a la làmpada del menjador. Moltes càmeres passaven hores, setmanes i mesos controlant tots els moviments d’entrada i sortida dels sospitosos a casa seva a la universitat i a la feina. Els registres de la Stasi tenien de tot, des d’arxius d’olors fins autèntics àlbums fotogràfics i milers d’enregistraments d’àudio i de vídeo dels subjectes espiats.

Sistema de grabació emprat per la Stasi, Hohenschönhausen Museum (Berlín)
Sistema de grabació emprat per la Stasi, Hohenschönhausen Museum (Berlín)

El poder de la Stasi no només era l’agent de camp, funcionari eficient o l’espia vestit amb un bigoti fals, sinó l’informador o col·laborador, els IM o Inofizielle Mitarbeiter. Els informadors, ocultats en els documents amb noms falsos, en moltes ocasions eren els germans, el cunyat díscol de torn, l’amic del barri, la novia de la universitat, el veí jubilat de l’escala o el company de feina. Tots feien tasques de l’organització aportant informació privada o de caràcter més quotidià del subjecte espiat. Els informadors no es coneixien entre si, creant el mite de la màquina perfecta d’espiar.

La majoria d’informadors col·laboraven a canvi de rebre contraprestacions com aconseguir esperar menys anys per adquirir un nou cotxe, un extra de diners que no venien gens malament o unes vacances pagades a les costes de Bulgària o Romania per gaudir del Mar Negre amb tota la família. Per contra, molts informadors que no feien els deures se’ls amenaçava que si no eren puntuals, discrets o deixaven de col·laborar serien castigats o el que feia més por encara a la RDA, el partit els hi faria la vida impossible fins al final de la seva existència.

Romania: el mercat negre dels vídeos i les prostitutes de Ceausescu

“El Mossad israelià tenia, segons van rebel·lar antics agents de la Securitate, tant interès com la mateixa OLP per les imatges d’actes homosexuals del líder palestí, Iàsser Arafat”.

La Securitate disposava d’una xarxa de prostitució de luxe per obtenir informació dels homes de negocis estrangers que s’allotjaven a la Romania comunista. Un servei eficaç que proporcionava una pila d’informació i que acabaria formant una gran col·lecció de material (majoritàriament) de caràcter pornogràfic. Podem posar un exemple pràctic: l’any 1990, els serveis secrets espanyols, el CESID, van ser víctimes d’un xantatge amb un vídeo pornogràfic on apareixia un polític espanyol amb les prostitutes de la xarxa que operava supervisada pels serveis secrets romanesos.

La Securitate no va tenir cap tipus de pudor en vendre material dels Ceausescu, com documentals, pel·lícules de propaganda i material classificat, trets clandestinament dels arxius secrets, escasses setmanes desprès del seu assassinat. Mentre el cadàver de Ceausescu (i la seva dona) era enterrat en un nínxol sense nom, els seus antics col·laboradors van començar a vendre’s tot el que podia ser d’interès per qualsevol persona, institució o fins i tot país. Es venia al millor postor, els diners a sobre la taula i sense fer preguntes incomodes, sovint a les televisions occidentals d’Alemanya, França i Holanda, que pagaven una bona suma de dòlars.

yasser arafat
Nicolae Ceausescu i Iasser Arafat, en una reunió (1972). Fotografia: Historia.ro

Després de la Revolució de 1989, Bucarest i altres ciutats de Romania (Iasi, Cluj o Brasov) van convertir-se en un enorme mercat en el qual els nombrosos serveis d’informació de diferents països pugnaven per vídeos i fotografies (les preferides eren les d’alt contingut sexual) que comprometien a polítics del seu propi país o d’altres, amics i enemics, material de gran valor que podia ser utilitzat per tot tipus de xantatge, amenaça i coacció. El Mossad israelià tenia, segons van rebel·lar antics agents de la Securitate, tant interès com la mateixa OLP per les imatges d’actes homosexuals del líder palestí, Iàsser Arafat.

Façana de l'edifici de l'antiga Securitate, a la Plaça de la Revolució de Bucarest. (c) Històries d'Europa
Façana de l’edifici de l’antiga Securitate, a la Plaça de la Revolució de Bucarest. © Històries d’Europa

Models, actrius, coristes i ballarines, però no prostitutes fitxades (la policia secreta no se’n refiava), eren reclutades i entrenades per aconseguir informació, sempre amb les armes del sexe, les drogues i l’alcohol, i posteriorment transmetre-la als seus enllaços de la Securitate. Les noies gaudien de la protecció per part de la Securitate i del mateix partit comunista romanès, i tenien una vida lliure de persecucions policials, fins i tot gaudien de productes exclusius (excepte els preservatius, prohibits pel règim) i serveis que la resta de la població només podia trobar al suculent mercat negre romanès.

Les noies de companyia de la Securitate passaven informació a les empreses romaneses sobre els plans i tàctiques dels estrangers abans de les trobades. Els contactes es realitzaven en els restaurants i halls dels hotels de Bucarest. L’objectiu de la noia era portar el(s) convidat(s) a les habitacions de l’hotel, que estaven carregades de micròfons ocults. El sistema de micròfons amagats per totes les habitacions d’hotels de la Romania comunista era un dels més grans del món. Aquestes noies van esdevenir una peça fonamental en el sistema d’espionatge de l’estat romanès a partir de la dècada dels anys 70 i sobretot als 80.

Loading Facebook Comments ...

2 COMENTARIS