Elegància, sobrietat i modernitat. Aquest són els valors que caracteritzen avui en dia Hugo Boss, una de les marques de moda internacional més importants del segle XXI. Però el passat més obscur d’aquesta marca va sortir a la llum al 2011 quan Roman Koester, professor d’Història Militar a la Universitat de Mònaco, va publicar el llibre Hugo Boss, 1924-1945. Efectivament, tal i com explica Koester, Hugo Ferdinand Boss va ser un fervent membre i predicador del partit nazi, i va proveir-lo de bona part dels uniformes militars i material bèl·lic durant la II Guerra Mundial. Aquests són els motius que li han fet guanyar l’àlies de “el sastre de Hitler”. Però, com s’ho va fer? 

Primers contactes amb el partit nazi

Hugo Ferdinand Boss va néixer el 8 de juliol de 1885 a Metzingen, un poblet de Suàbia, al sud d’Alemanya. Allà hi va obrir un petit taller al 1924, on confeccionava els vestits que li encarregaven els veïns del poble. Però venien temps difícils pels alemanys, uns temps d’inestabilitat política, econòmica i social i el seu negoci no seria una excepció… si més no als inicis. A principis dels anys 30, les conseqüències de la Gran Depressió i les dures condicions econòmiques que havien estat imposades a Alemanya després de sortir vençuda de la I Guerra Mundial, provocaren que moltes empreses alemanyes entressin en bancarrota.

Segons l’historiador Jesús Hernández, el màxim de vestits que podia arribar a tenir cada soldat eren vuit: el de campanya, el de servei, el de guàrdia, el de parada, el de presentació, el de passeig, el de treball, l’esportiu i el de societat.

Hugo F. Boss, es va afiliar al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) el 1931, a l’edat de 46 anys. A partir d’aquell dia, les dificultats que el seu negoci patia van acabar gràcies a noves línies de crèdit i a una gran quantitat de nous encàrrecs. Amb l’auge del partit nazi, materialitzat amb el nomenament de Hitler com a canceller l’any 1933, Hugo F. Boss va veure clar que el futur del seu petit taller passava per fer negocis amb els nazis. Així doncs, a mitjans dels anys 30 ja confeccionava uniformes de les SA –una organització paramilitar del partit nazi-, les Waffen-SS -els cossos de combat d’elit de les SS-, i les Juventuts Hitlerianes.

Retrat d'Hugo Boss
Retrat d’Hugo Boss fet per a la filiació al partit nazi

Els increïbles avanços dels nazis, que amenaçaven i atemorien tota Europa, van anar de la mà amb el salt d’Hugo Boss de simple modista del sud d’Alemanya a ser una de les empreses més importants de la maquinària nazi. Per una banda, hem de tenir en compte que l’esclat de la II Guerra Mundial va fer incrementar el nombre de soldats i, conseqüentment, la necessitat immediata d’uniformes. Per altra banda, la voluntat expansionista del Tercer Reich, que es va començar a materialitzar el 1939 amb la invasió de Polònia, va provocar un gran moviment dins les tropes de l’exèrcit alemany. Segons Hernández, Hugo Boss es convertiria en la segona empresa tèxtil més important d’Alemanya durant la II Guerra Mundial.

Les infàmies d’Hugo Boss: presoners de guerra i camps de treball durant la II Guerra Mundial

Però, com va aconseguir Hugo Boss arribar a produir aquesta quantitat d’uniformes? La resposta és tant òbvia com cruel: gràcies a l’explotació de presoners de guerra. L’obra de Koester afirma que el modista de Metzingen va explotar un total de 140 treballadors –la gran majoria dels quals eren dones de la recent envaïda Polònia- a més de 40 presoners francesos, que hi van treballar entre octubre de 1940 i abril de 1941. El gruix de la mà d’obra forçada es va incorporar l’any 1940, període durant el qual moltes empreses del sud-est d’Alemanya aglutinaven treballadors de Bilesko (Polònia), caldo de cultiu de la mà d’obra esclava.

Publicitat d'HUgo Boss on destaca qui són els seus clients.
Publicitat d’Hugo Boss on destaca qui són els seus clients: els paramilitars de les SA i les SS.

Es van fabricar unes casetes senzilles però amb unes bones condicions higièniques per a què els homes visquessin prop de les fàbriques, mentre les dones vivien amb famílies locals. A partir de 1943 però, les coses van empitjorar per als esclaus, ja que els empresaris del sud d’Alemanya es van organitzar per crear un camp de treball, en el que Hugo Boss no va dubtar a participar-hi. L’objectiu del camp no era l’extermini, sinó portar-hi presoners per a què hi fabriquessin els uniformes dels soldats que estaven ocupant el seu país. Homes i dones van ser tancats en aquests camps en llargues jornades de treball i en inclements condicions humanes.

El debat històric sobre les condicions de vida dels treballadors de Hugo Boss està marcat per la manca d’informació. De fet, els pocs documents que existeixen, i en els quals s’ha basat Koester, són els que van escriure els mateixos presoners. L’autor del llibre explica la complexitat de jutjar l’actuació de l’empresari alemany. Per una banda, els seus treballadors forçats van rebre un tracte prou bo comparat amb el de la resta de presoners del camp de treball. Per exemple, a partir de 1944 les dones rebien una dieta especial per a millorar les seves condicions en una etapa en que l’escassetat d’aliments era molt crítica -tot i que la bona voluntat es camufla amb l’obvietat de que una millor alimentació augmenta la productivitat-. Per altra banda, la passivitat d’Hugo Boss al no denunciar ni evitar les injustícies que altres empresaris protagonitzaven respecte els seus presoners és igual de reprovable que l’actuació dels qui les van cometre.

Fugida cap a endavant 

Però l’etapa de bonança de l’empresa d’uniformes va acabar amb la victòria dels aliats, i Hugo Boss no va haver d’esperar gaire per ser jutjat per la República Federal Alemanya. Boss, que buscava el perdó del seu país, va declarar que quan es va afiliar al NSDAP ho va fer per intentar millorar les condicions econòmiques del seu país, però no perquè fos partícip dels mètodes racistes que posteriorment desembocarien en exterminis. Finalment va ser obligat a pagar 100.000 marcs –la segona indemnització més alta imposada per la per col·laboració amb el partit nazi- i se li va retirar el dret a vot. Els motius pels que la seva indemnització va ser tan alta foren la seva prematura afiliació al partit nazi, el fet que hagués obtingut finançament del mateix partit, i la seva amistat amb Georg Rath, ambaixador d’Alemanya a París fins al 1938.

Mentre passava tot això, l’activitat a les fàbriques mai no va parar. Eugen Holy va substituir Hugo Boss al capdavant de la companyia després de la mort d’aquest al 1948, i la marca es va expandir increïblement fins a finals de 1960. Al 1969, els germans Jochen i Eugen Holly van prendre el control de la companyia i van introduir una nova concepció de l’empresa, intentant ser la marca que vestís als joves triomfadors i als homes de negocis. Anys després, la marca va començar a patrocinar tot tipus d’esdeveniments esportius i a fabricar vestits per a personatges famosos, convertint-se en una peça clau de la modernitat internacional. Al 1985 l’empresa va començar a cotitzar en Borsa, i al 1991 Marzotto, el monstre empresarial de la moda italiana, va comprar el 50,4% de les seves accions.

Perspectiva històrica

Hugo Boss no és la única empresa important en el segle XXI que va col·laborar amb el partit nazi. Coco Chanel, Puma, Adidas, Porsche, Mercedes Benz, Fanta, IBM, Random House, Allianz o la farmacèutica Bayer van mantenir diferents relacions, vinculacions i col·laboracions amb el Tercer Reich. En els darrers anys, però, Hugo Boss ha fet passos endavant per desvincular-se del seu passat. Després de la publicació de Hugo Boss, 1924-1945, la direcció de l’empresa publicar a la seva web un article en el que demanaven perdó oficialment a totes les víctimes que la col·laboració del seu fundador amb el nazisme haguessin pogut ocasionar.

Tot i que aquesta demostració de penediment no és massa comuna en empreses amb passat nazi, moltes veus crítiques demanen quelcom més que paraules. Tanmateix, els dubtes històrics persisteixen. Fins a quin punt s’ha de vincular l’èxit actual de la marca amb el seu passat nazi? Per què els hereus de l’empresa no van canviar el seu nom? Com pot ser que hagin aconseguit que els inicis nazis de la marca hagin quedat amagats sota les ombres del segle XX?

Les respostes, subjectes a lliure interpretació, son molt diverses. Alguns historiadors creuen que l’etapa nazi no té res a veure amb l’èxit actual, ja que durant el Tercer Reich Hugo Boss no es dedicava a la moda com a tal, si no la fabricació d’uniformes de guerra. Però, per altra banda, qui sap si l’empresa hauria sobreviscut a la Gran Depressió de finals dels anys 20 i a les dures condicions econòmiques de principis dels 30 sense el suport del partit nazi. Els milers d’encàrrecs provinents del Tercer Reich, així com la mà d’obra esclava que els van fabricar, són una part indissociable del seu recorregut, i sembla lògic pensar que van contribuir a la bona situació econòmica que va permetre a Hugo Boss reorientar el seu negoci després de la II Guerra Mundial.

Sigui com sigui, l’assimilació voluntària de la ideologia nazi per part d’Hugo F. Boss i la seva afiliació i col·laboració amb l’NSDAP embruten encara avui els llibres de vendes d’una de les principals marques de moda del món. Seria un error criminalitzar l’activitat actual d’Hugo Boss per la col·laboració, afiliació i admiració del seu fundador cap a Hitler i el seu partit. Però no hem d’oblidar que el seu imperi es va fundar violant els drets humans de molta gent, i el preu que va haver de pagar va ser molt baix. Els fets s’han d’entendre com una peça mes de l’entramat de la II Guerra Mundial. Reconciliació, oblit, perdó, memòria històrica. Coses del segle passat.

Loading Facebook Comments ...

1 comentari