Les primeres troballes relacionades amb la història antiga de la Península Ibèrica es produeixen durant la segona meitat del segle XIX, com les del Cerro de los Santos (1871), o la necròpolis ibera de Cabrera de Mar (1881). Però el veritable punt d’inflexió i el principi del creixent interès per la historiografia Ibèrica es produirà amb el descobriment el 1897 de la Dama d’Elx. Aquesta important peça fou adquirida pel professor Pierre París del museu del Louvre, i significaria l’entrada de la cultura i història de la Península Ibèrica als cercles arqueològics i històrics europeus. La recuperació d’aquesta peça per Franco l’any 1940, fou utilitzada com un fet fonamental de la necessària recomposició del patrimoni artístic nacional. A partir d’aquest moment, dues qüestiones són fonamentals: ¿Aquests descobriments són autòctons o procedeixen d’una cultura exterior a la Península? Si són autòctons: Qui eren els pobladors de la Península en aquells moments als que hem d’atribuir l’origen d’una cultura material?

Existeix un corrent liderat pel professor Pierre París que defensa un origen oriental de la cultura material trobada i l’associa amb el difusionisme de la cultura micènica (“La possible Tartessos?”). A la dècada dels 20, l’escola alemanya, amb Schulten com el personatge més destacat, atribueix un origen nord-africà als pobladors de la Península. Però la figura més important i que donarà un gir total a les teories desenvolupades fins el moment és Pere Bosch i Gimpera (1891-1974).

“El enemigo hay que despojarlo de ideas absurdas, y esa es la misión del maestro” – Francisco Franco, als mestres de Salamanca (6 de maig de 1937)

Les teories de Bosch i Gimpera recollides en la seva obra El problema de la ceràmica ibèrica, són les primeres que atribueixen un caràcter autòcton als descobriments, tot i que reconeix una important influencia grega. També divideix la Península Ibèrica en unes grans zones culturals i comença amb algunes datacions, sobretot en la zona meridional peninsular. La posició de Bosch i Gimpera es radicalitzarà sobretot durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923 – 1930) i, amb una forta influència catalanista i nacionalista, arribarà a afirmar que l’origen de la Península Ibèrica es produeix al nord-est peninsular i més tard cap a la resta del territori. Això ens permet demostrar un primer i tímid intent d’instrumentalització de la Història Ibèrica com a resposta a una centralització política de la dictadura de Primo de Rivera.

Dama_de_Elx
Policromia hipotètica de la Dama d’Elx, per Francisco Vives. (Wikipedia Commons)

Com a contraposició a les tesis de Bosch i Gimpera hi havia un corrent centralista encapçalat per Juan Cabré. Les seves tesis seran una incipient larva del radicalisme posterior que arribarà a afirmar l’origen castellà del món ibèric. Negarà l’existència de diferents àrees culturals que han estat exposades a diversos contactes exteriors que han contribuït a la seva diversitat. Però el que realment ens interessa és la recreació “patriotica y española” que dóna el franquisme a la historiografia antiga de la Península Ibèrica. Les tesis de Juan Cabré seran les que aplicarà el nou regim franquista sobre l’origen de la “raza”.

Després de la Guerra Civil ens trobem amb un panorama desolador. L’aïllament internacional que pateix Espanya priva el país dels avenços tecnològics i de l’evolució, i aquest desfasament no es recuperarà fins la dècada dels seixanta amb l’acceptació de l’estratigrafia com a tècnica important d’investigació i de datació a l’arqueologia. Estudiosos il·lustres com Pere Bosch i Gimpera han marxat a l’exili per motius polítics, i la postura introduïda per Cabré els anys anteriors tindran un mitjà idoni per desenvolupar-se degut a les condicions polítiques del moment, i fins i tot radicalitzant-se com veurem posteriorment.

El règim franquista estarà àvid de símbols que li permetin enaltir uns valors indispensables en el seu aparell propagandístic. Necessita poder trobar un origen històric que el permeti identificar amb la “raza” espanyola que durant segles ha estat protagonista de la Història de la Península Ibèrica i que desemboca en la figura del propi Generalísimo Francisco Franco. El règim trobarà en la Història Antiga de la Península Ibèrica una eina de fàcil manipulació degut bàsicament a la falta de fonts directes i fidedignes i alhora, un període que es pot identificar amb la gènesis d’una “raza” que tants episodis d’or protagonitzaria en el transcurs dels segles següents.

“El primer i fonamental punt que necessitava el règim, era poder establir un origen comú prou sòlid i  suficientment antic”.

Aquesta intromissió i manipulació intencionada de la Història Antiga no només es va limitar a la investigació històrica, havia d’identificar-se en unes bases el suficientment sòlides perquè aquestes idees fossin profundament acceptades per la societat. Així, aquestes idees formaran part d’un nou corpus educatiu, i també estaran presents en altres manifestacions com la pintura, la literatura i el cinema. Si comencem pel nou corpus educatiu que estarà vigent en l’educació espanyola durant dècades, hem de fer una obligada referència als estudis realitzats per Gonzalo Ruíz Zapatero, Jesús Álvarez-Sanchís i Alberto Prieto. Aquests autors analitzen en diferents treballs i articles com es van consolidar aquestes noves tendències en els textos escolars de la postguerra, i que ens van acompanyar durant quaranta llargs anys de dictadura franquista.

“La historiografia franquista no només es limità a escollir un poble, el celtiber, com el protagonista d’aquesta època sinó que li va conferir una unitat política i cultural com a peça clau de la resistència a les agressions externes”.

El primer i fonamental punt que necessitava el règim, era poder establir un origen comú prou sòlid i suficientment antic per tenir un punt de partida i poder desenvolupar a partir d’aquest una Historia de España. Aquest poble l’identifiquen amb els celtibers (celtiberos), però no només s’identificaven amb aquest poble com l’únic origen possible, sinó que el localitzaven geogràficament a la zona del que serà posteriorment el regne de Castella esborrant d’aquesta manera qualsevol protagonisme a altres zones de la península i conferint-li a aquesta zona un element aglutinador i de superioritat que serà fonamental en l’esdevenir de la Història d’Espanya. Com sabem, actualment els celtibers eren un dels nombrosos pobles que habitaven la península abans de l’arribada dels cartaginesos i posteriorment els romans. Per la seva situació geogràfica, és poc probable que els primers contactes amb fenicis, cartaginesos, grecs i romans fossin realitzats pels celtibers, ja que altres pobles es trobaven localitzats en el litoral mediterrani i foren els primers en entrar en contacte amb l’agent exterior.

“Un altre interpretació partidista, és relacionar la república romana amb la Segona República Espanyola que va acabar finalment amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936”.

La historiografia franquista no només es limità a escollir un poble, el celtiber, com el protagonista d’aquesta època sinó que li va conferir una unitat política i cultural com a peça clau de la resistència a les agressions externes. No existeix res tan allunyat de la realitat com la intenció de transmetre aquesta unitat. Els pobles indígenes que poblaven la península formaven unitats polítiques independents i fins i tot la seva resposta a les invasions exteriors eren diferents. Existeix una resposta diferent dels pobles del litoral, més inclinats a les relaciones comercials i predisposats a l’acceptació del estranger, que l’actitud més bèl·lica que mostraven els pobles del interior.

Les fonts clàssiques, majoritàriament descripcions etnogràfiques d’autors com Estrabó, Polibi o Diodor, són interpretades i utilitzades per intentar buscar una unitat politico-cultural i reclamar un caràcter comú de la població indígena. Aquest caràcter es lligava amb els conceptes tan de moda en l’Europa feixista dels anys trenta com el concepte de “raza”, això donarà veu a poder parlar d’una “raza” espanyola, única i peculiar, que protagonitzarà episodis gloriosos de la Història d’Espanya, sobretot a l’Alta Edat Mitjana amb els reis visigots, a la reconquesta dels Reis Catòlics i culminant amb la formació del Imperi espanyol sota el regnat dels reis Carles V i Felip II.

Aquest caràcter peculiar té uns trets i unes virtuts. Ramón Menéndez y Pidal a la seva obra “Los españoles en la historia” ens els enumera: la valentia, la decisió, la intrepidesa, la resistència, l’esperit militar, l’obediència cega als superiors, l’individualisme, la sobrietat, l’heroisme, i també la rebel·lió sempre que aquesta sigui per una causa justa.

Els primers “patriotes” de l’Antiga Espanya. (Edelvives 1941). Font: Fig. 4. Pàg. 46. España y los españoles hace dos mil años según el Bachillerato franquista (1936-1953).
Els primers “patriotes” de l’Antiga Espanya. (Edelvives 1941). Font: Fig. 4. Pàg. 46. España y los españoles hace dos mil años según el Bachillerato franquista (1936-1953).

Després de fixar aquestes característiques pròpies del caràcter espanyol, extrapolar-los i identificar-los amb episodis nacionals i personatges heroics esdevé una tasca fàcil. Així, es lògic que un règim militar com el franquista “pugi als altars” cabdills indígenes com Viriat, Indívil, Mandoni, Istolaci, Indortes i fins i tot a Sertori, que malgrat no tenir un origen peninsular se li va concedir la “nacionalitat” amb motiu de les seves lluites contra Roma. També episodis com la resistència de Sagunt o Numància seran considerades com batalles èpiques en contra de l’agressió exterior, en el primer cas cartaginès i en el segon romà. En definitiva, es tracta de formar artificialment una mitologia gloriosa com la de les dues grans civilitzacions mediterrànies: Roma i Grècia.

És singular i mereix més atenció la figura de Viriat. Aquest és l’exemple semblant a Sertori i, tot i tenir un origen lusità, això no impedeix que per la seva resistència al poder de Roma, sigui considerat com un paradigma d’estratega militar especialista en la guerra de guerrilles, arribant a identificar-lo per les seves habilitats militars amb el mateix Caudillo.

“El règim franquista tenia en el catolicisme i en l’Església, un altre dels puntals per sostenir la seva política, i aquesta cobra un excepcional protagonisme en l’anàlisi del passat”.

Com hem vist, es tracta d’intentar destacar el fals caràcter heroic i d’unió que es va produir primer contra els cartaginesos i més tard contra els romans. És curiós com s’arriba a interpretar el procés de romanització, negant que sigui un procés de transformació de les institucions indígenes sinó tot el contrari i només acceptant que Roma proporcionà a la Península una unitat política i lingüística. Aquesta superioritat de la “raça ibèrica” es demostra amb els personatges que més tard participaran en la vida política de Roma com els Balbos, Sèneca i com a màxims exponents, els emperadors Trajà, Adrià i Teodosi.

Un altre interpretació partidista, és relacionar la república romana amb la Segona República Espanyola que va acabar finalment amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. S’identifica erròniament els partits polítics de la Segona República amb les faccions que dominaven el Senat de Roma, i també s’identifica la corrupció i les lluites de poder que precipitaren l’arribada d’August, amb el clima polític que es vivia a Espanya abans del esclat de la Guerra Civil. Això desemboca en arribar a identificar a Franco amb Octavi August, que sorgeix com el líder polític i militar, que porta l’estabilitat i la tant necessitada pau al seu poble.

“També l’Església i el franquisme tenen una visió particular de la família com a nucli de convivència i no conceben l’home com un personatge aïllat”.

El règim franquista tenia en el catolicisme i en l’Església un altre dels puntals per sostenir la seva política, i aquesta cobra un excepcional protagonisme en l’anàlisi del passat. Tot allò que no es podia identificar clarament amb el cristianisme, se li buscava una explicació sota aquest prisma, de manera que la lectura del món antic es feia exageradament impregnada per aquest enfocament catòlic. D’aquesta manera, la institució indígena de la devotio, consistent en l’obligació del suïcidi quan moria un líder militar, es considerava com una forma precristiana d’actuar. També la interpretació de pensadors o autors de l’Antiguitat es feia sota aquests paràmetres, i així Plató, Sòcrates, Isidor de Sevilla o Sèneca, són considerats com autors precristians; mentre que els filòsofs presocràtics com Tales de Milet que podien donar una visió del origen del món que no encaixava amb la interpretació catòlica, entraven en l’oblit injustament.

Dels celtibers a Franco: “una unidad de destino en lo universal”. (Composició amb il•lustracions d’Edelvives 1941 i Fernández 1937.) Font: Fig. 5. Pàg. 48. España y los españoles hace dos mil años según el Bachillerato franquista (1936-1953).
Dels celtibers a Franco: “una unidad de destino en lo universal”. (Composició amb il•lustracions d’Edelvives 1941 i Fernández 1937.) Font: Fig. 5. Pàg. 48. España y los españoles hace dos mil años según el Bachillerato franquista (1936-1953).

També l’Església i el franquisme tenen una visió particular de la família com a nucli de convivència i no conceben l’home com un personatge aïllat. Aquest detall el portarà a identificar equivocadament amb la família romana, ja que el concepte de família en el dret romà era un concepte molt més ampli que incloïa altres elements com els esclaus i els clients. La visió de la dona serà en un pla inferior a la del home i el seu protagonisme en la història es quasi nul. La dona serà considerada com la companya fidel al home, serà la mestressa de casa i la responsable de l’atenció dels fills. Els protagonistes de la Història són masculins, i el rol de la dona patirà un deteriorament que l’acompanyarà durant molts anys.

Per últim i sense allunyar-nos del àmbit educatiu, hem de destacar com es va imposar al professorat docent una actitud diferent a la que existia en el sistema educatiu republicà. L’Església i el franquisme marquen clarament quins són els valors que s’han de transmetre i quines expectatives esperen aconseguir. Un exemple podien ser les paraules d’Agustín Serrano de Haro, autor de manuals de Història: “El profesor ha de proceder… seleccionando hechos… por su valor para la formación en este sentido patriótico nacional… Se trata de hacer españoles que sientan la historia y no de formar hombres que conozcan plenamente la historia”.

Fins aquí hem vist els principals canvis i modificacions voluntàries que el règim franquista va introduir al ensenyament escolar respecte amb la història d’Espanya. Però encara jugant un paper importantíssim en la manipulació de la formació de les noves generacions, no era suficient per arribar a la totalitat de la població. En aquests casos el règim utilitzà, tot i que no d’una forma exhaustiva, unes plataformes molt més populars i fàcils de penetrar en la societat: la iconografia, la literatura i la cinematografia.


Per saber-ne més:

  • LLIMARGAS, Jordi. Una imatge pot enganyar més que mil paraules. L’Avenç, Nº 179, pp. 66-68.
  • PRIETO, Alberto. El franquisme i l’Història Antiga. L’Avenç, Nº 18, pp. 75-77.
Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here