“L’austrofeixisme no era antisemita, sinó que va incorporar a la burgesia jueva i, sobretot, no volia que Àustria fos absorbida per Alemanya”

Engelbert Dollfuß, cap del Govern d’Àustria des de 1932, era el líder del Partit Social Cristià i representant de la ideologia catòlica conservadora. El seu tradicional enemic eren els marxistes i va decidir que els combatria amb foc si era necessari. Per enfrontar-s’hi -ja que molt forts a Viena, on controlaven el Govern local-, es va aliar amb el príncep Ernst Rudiger von Starhemberg, un admirador confés de Mussolini que dirigia una organització paramilitar d’extrema dreta, l’Heimwehr, de caràcter ultranacionalista i amb un ideari molt similar al pangermanisme. El règim que va sortir d’aquesta aliança seria conegut amb el nom d’Austrofeixisme, però tenia grans diferències amb el nazisme. Entre d’altres coses, no era antisemita, sinó que va incorporar a la burgesia jueva i, sobretot, no volia que Àustria fos absorbida per Alemanya.

Dollfuss acompanyat per Starhemberg, cap de les milicies patriòtiques d'Austria
Engelbert Dollfuss acompanyat per Starhemberg, cap de les milícies patriòtiques d’Àustria: Heimwehr.

No obstant això, els partidaris de Hitler anaven creixent a Àustria com una pandèmia, i Dollfuß va imposar una dictadura perquè era conscient que si hi havia eleccions, els nacionalsocialistes les guanyarien com ja havia succeït a Alemanya. La dictadura austríaca va servir també per acabar amb la força del socialisme: va haver-hi una autèntica petita guerra civil (12-16 de febrer de 1934), amb centenars de morts i en la qual l’exèrcit, la policia i les forces lliures del Vaterländische Front van aixafar amb contundència les milícies obreres i milers de comunistes austríacs van anar a parar a les presons de tot el país. Per desgràcia per Dollfuß però, no va arribar a aplicar aquest tractament brutal a les milícies nazis, que com els comunistes, volien fer-se amb el poder.

Abans d’actuar, van ser els nazis qui van donar el primer cop. Ja se sap que el que pega el primer pega dos cops. El 25 de juliol de 1934, disfressats amb uniformes de l’organització del príncep Starhemberg, que formava part del règim, i de la policia, dos grups d’assalt van prendre Ràdio Viena i el palau de la Cancelleria. Van capturar Dollfuß i al ministre de Seguretat Pública i des de l’emissora, van anunciar la dimissió del canceller. Dollfuß, però, no s’havia plegat a les exigències nazis ni tenia cap intenció d’abandonar el poder. El canceller era un home tan esquifit que no el van admetre a l’exèrcit austríac per lluitar a la Gran Guerra de 1914, però tenia el coratge suficient per no deixar-se impressionar pels sicaris nazis. Va intentar escapar dels seus raptors, que li van disparar sense pietat mentre intentava escapar-se, i va morir dessagnat per falta d’atenció.

“Inesperadament, qui va salvar a la petita Àustria de l’amenaça nazi va ser Mussolini, i no cap democràcia europea”.

Els assaltants eren pocs i van ser reduïts per l’exèrcit nacional austríac, però no es tractava d’una acció suïcida, ja que comptaven amb estar poc temps detinguts, donat que el seu cop de força, teledirigit des de Berlín, era només el pròleg a l’Anschluss, l’annexió d’Àustria a Alemanya. Hitler sabia que la doctrina del “apaivagament”, imperant a Anglaterra i França, els faria empassar l’expansió del Tercer Reich a l’espai germànic abans que ficar-se en una estúpida guerra europea com 20 anys abans, de manera que tenia preparades les seves forces per entrar a Àustria i treure a coll de la presó els colpistes detinguts.

Inesperadament, qui va salvar a la petita Àustria de l’amenaça nazi va ser Benito Mussolini i no cap democràcia europea. Des de l’òptica actual i sabent com es va desenvolupar la recent història d’Europa, resulta paradoxal i del tot insòlit que un dictador com Mussolini li parés els peus a Hitler, ja que sempre els hem vist com una parella artística en què l’italià se supeditava completament a l’alemany. No obstant això, les coses eren diferents el 1934. Mussolini feia 12 anys que tenia el poder i era l’inventor del feixisme, de manera que per a ell Hitler era un aprenent, un nouvingut o fins i tot un simple imitador seu amb un ridícul bigoti. De fet, el Duce tenia molts imitadors a Europa, i podia triar a quin protegia, a quin promocionava o fins i tot a quin d’ells destruïa si era el cas.

“Mussolini desconfiava de Hitler i les seves excentricitats nacionalistes i pangermanistes”

El règim de Dollfuß estava ideològicament tan a prop del règim mussolinià com el nacionalsocialisme de Hitler, però Àustria estava més a prop d’Itàlia que no pas d’Alemanya. No només pel seu caràcter catòlic, sinó per la geografia. Mussolini somiava amb fer d’Àustria un satèl·lit, un protectorat, i un estat tap amb Alemanya. Benito Mussolini desconfiava de Hitler i sobretot de les seves excentricitats nacionalistes i pangermanistes, i demostraria així la seva grandesa d’estadista donant-li la volta a la Història, ja que feia menys d’un segle mig Itàlia es trobava sota ocupació austríaca dels Habsburg. De manera que el Duce va enviar quatre divisions al pas del Brennero, que separa Itàlia d’Àustria, a punt per entrar en auxili d’aquesta si a Hitler se li acudia travessar la frontera amb els seus homes. Una pseudo-declaració de guerra en tota regla. Hitler es va arronsar i va arrufar el nas quan va comprovar que els italians estaven disposats a entrar en guerra per protegir a l’estat austríac. Us imagineu dos estats feixistes enfrontant-se per culpa d’Àustria? Si les democràcies occidentals, França i Gran Bretanya, s’haguessin molestat a frenar i neutralitzar Hitler al principi del seu domini, quan s’arronsava davant un insignificant exèrcit italià equipat com si fos encara l’any 1914, no s’hauria convertit en un sangonera que xuclaria països sense parar.

L’intent de cop d’Estat (putsch) a Viena de 1934 anunciava clarament l’annexió d’Àustria, la de Txecoslovàquia, l’atac a Polònia el 1939, la invasió de països neutrals i pacífics com Dinamarca, Noruega o Holanda i fins i tot d’aliats com la Rússia de Stalin. Hitler no respectava ni allò que signava, i de fet costa de creure com és que tot tipus de polítics europeus van empassar-se les seves mentides. Mussolini va avisar a Europa, però no li van fer cas, perquè només un altre dictador té por a un dictador. Com un escorpí, el nazisme va agredir als que estaven al seu voltant. “Europa es troba davant un programa d’agressió, acuradament preparat i calculat al minut, que es ve executant etapa rere etapa”, avisarà Winston Churchill un temps després de l’assassinat de Dollfuss, un avís que fins i tot els propis britànics passarien per alt durant els propers anys.

El tripartit antinazi de 1935, objectiu comú: aturar Hitler

“A Stresa s’hi van reunir el ministre d’Afers Exteriors francès Pierre Laval, el primer ministre britànic Ramsay MacDonald i el ducce italià Benito Mussolini”.

El 16 de març de 1935, Adolf Hitler recuperava el servei militar obligatori a Alemanya, malgrat les protestes britàniques, franceses i italianes, guanyadors “oficials” de la Primera Guerra Mundial. La visita de l’ambaixador britànic a finals de mes no va aconseguir convèncer el dictador alemany de suprimir la mesura, i la negativa del govern nazi a retirar el servei militar obligatori a Alemanya va precipitar la reunió dels responsables polítics italià, francès i britànic a la ciutat balneari Piemontesa de Stresa entre l’11 i el 14 de abril de 1935. L’objectiu de la conferència tripartida era arribar a una posició comuna sobre les amenaces a la pau a Europa.

A Stresa s’hi van reunir el ministre d’Afers Exteriors francès Pierre Laval (més tard convertit en un trist col·laborador nazi a l’estat titella francès de Vichy), el primer ministre britànic Ramsay MacDonald i com no, el ducce italià Benito Mussolini, que venia amb l’aureola d’haver aturat a Hitler i salvar l’innocent Àustria. Es sorprenent veure a Mussolini reunint-se amb els dos principals estats democràtics de l’Europa d’entreguerres. L’objectiu de les tres potències europees era reafirmar els Tractats de Locarno de 1925 i declarar que la independència de la Primera República d’Àustria “seguiria inspirant la seva política comuna internacional”. Tanmateix es va acordar l’oposició a qualsevol intent d’Alemanya per tractar de canviar les condicions del Tractat de Versalles de 1919.

Els quatre punts del front de Stresa foren:

  • Primer: Les potències acorden seguir la línia comuna de conducta sobre el memoràndum francès a la Societat de Nacions.
  • Segon: La informació que elles van rebre confirma els seus punts de vista en el sentit que les negociacions han de desenvolupar-se en forma que constitueixin la seguretat de l’Europa de l’Est.
  • Tercer: Reafirmar la necessitat de mantenir la independència i integritat d’Àustria, que ha de continuar essent una aspiració de política comuna. Els representants dels Governs en el Pacte de Roma, també s’han de reunir en data pròxima per arribar a un acord central europeu.
  • Quart: Acorden continuar l’estudi d’un pacte aeri per a l’Europa de l’Oest i “d’acords bilaterals que puguin acompanyar-lo”.

El front de Stresa fou un autèntic fracàs a tots els nivells, una posada en escena i poca cosa mes. Dos mesos després, al juny de 1935, el Regne Unit i l’Alemanya nazi signaven un acord naval, que trepitjava tot el Tractat de Versalles, permetent a Alemanya l’increment de la seva força naval fins al 35% del de la Marina Reial Britànica, i la possibilitat de construir nous submarins. El front va arribar al final definitiu amb la invasió italiana d’Abissínia (Etiòpia era l’únic país africà que tenia el trist record de no ser cap colònia europea) i la condemna de França i el Regne Unit a la Societat de Nacions.

Stresa Conference (1935)

Item title reads – Stresa Conference. Important meeting of British, French and Italian ministers. Italy. L/S’s of lovely Island of Isola Bella on Lake Maggiore, M/S pan up an ornate building. M/S as French launch draws up for the Stresa conference to discuss Germany’s rearmament.


Més informació:

Stresa Conference

British Pathe, the world’s leading multimedia resource with a history stretching back over a century. The finest and most comprehensive archive of fabulous footage and stunning stills.

http://www.uib.cat/depart/deaweb/webpersonal/pepaguilo/archivos/2212PepAguiloDic09/COURSE_8622311_M/my_files/cuartacarpeta/Austria-Politica.htm

In 1934 Chancellor Dollfuss was assassinated by an Austrian Nazi

It began with a lie and ended in brutal murder. The lie was first broadcast over Austria’s radio one summer day in 1934, after a lilting waltz by Johann Strauss was interrupted without any warning and an announcer told millions of listening Austrians: “The Government of Dr Dollfuss has resigned.

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here