La coalició sobiranista Pe a Corsica ha guanyat per primer cop les eleccions regionals a l’illa per davant dels partits d’obediència francesa. Aquest resultat sorprenent porta Còrsega pel camí d’un major autogovern i de la recuperació de la seva identitat, erosionada pel centralisme francès. En aquest article repassem  la història de Còrsega fins a la seva cessió a França per entendre perquè aquesta illa, pionera de les llibertats, es torna a reivindicar com a nació.

“L’any 1077, en el context del conflicte per la primacia entre papes i emperadors, els corsos es declaren subjectes a Roma”.

Al Mediterrani central, just davant de la costa lígur i de les rutes marítimes que connectaven Provença amb la península Itàlica, Còrsega ha estat sempre estratègica i anhelada. Dividida per una carena muntanyosa que la travessa, l’illa ha sofert nombroses tensions internes que sovint han vehiculat interessos exteriors. En aquest sentit, la seva orografia accidentada, així com una estructura familiar clànica, han afavorit fenomens com les lluites de bàndols i la desunió política, dificultant, a més, un control efectiu de l’illa per part dels seus dominadors.

Imatge per satèlit de Còrsega
Imatge per satèl·lit de Còrsega

L’any 1077, en el context del conflicte per la primacia entre papes i emperadors, els corsos es declaren subjectes a Roma, que confiarà l’administració de Còrsega a l’arquebisbe de Pisa. A partir d’aquest moment, la República de Pisa s’infiltra en els afers polítics i econòmics de l’illa, consolidant el seu domini gràcies a les jurisdiccions i beneficis que es concedeixen a la seva catedral. L’any 1138 els conflictes creixents entre Pisa i Gènova porten al papa Innocenci II a dividir la jurisdicció eclesiàstica de l’illa entre els respectius arquebisbes per aconseguir l’equilibri entre les dues parts. Tot i així, la guerra entre Pisa i Gènova per Còrsega continua i culmina amb la batalla de Meloria (1284), que consolida el domini genovès sobre el territori.

Posteriorment, per atenuar el conflicte entre la Corona d’Aragó i el regne de França per Sicília, el papa Bonifaci VIII institueix el “Regne de Còrsega i Sardenya”, que cedeix al rei catalano-aragonès amb una llicència d’invasió (1297). Centrats en la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420) els reis de la Corona d’Aragó deixaran l’illa  en un segon pla però promouran una facció filo-catalana que posarà en escac el domini genovès sobre Còrsega amb diversos aixecaments, com el d’Arrigo della Rocca (1372) o el de Vincentello d’Istria (1407).

Port de Gènova
Vista del port de Gènova (aquarel·la d’Ambroise Louise Garneray, c.1810). Arxiu: Wikipedia Commons

Tot i així, Gènova i els seus partidaris no seran mai derrotats i el conflicte s’enquistarà entre intrigues i temptatives d’invasió per Alfons el Magnànim, que acaba jugant Còrsega com a carta diplomàtica per a les seves ambicions italianes. La segona meitat del s.XV veurà una turbulenta pugna entre diverses famílies corses i Gènova, que reprimirà aquelles que s’havien significat en favor de la corona catalano-aragonesa, fet pel qual moltes s’exiliaren a Sardenya.

Quan Gènova aconseguí afermar el seu domini sobre Còrsega (1511) delegà definitivament l’administració en el Banco di San Giorgio, que aplica una política colonial caracteritzada per una forta fiscalitat. Així, entre la pobresa i la manca de promoció dels notables corsos, l’illa acabà sumida en el bandolerisme. A banda, les pestes i els atacs dels pirates barbarescos, dels quals les torres de guaita a la costa no sempre podien protegir, delmaven la població i acreixien el malestar de la societat corsa en relació al govern de la República de Gènova.

En el context internacional, França s’alia amb els antagònics otomans per enfrontar-se a la monarquia hispànica de Felip II, que tenia Gènova com a aliada. Així, donades les pretensions franceses sobre el nord d’Itàlia, la presa de Còrsega suposaria un dur cop als banquers i a la poderosa flota de Gènova. Per fer-ho, França se serví del mercenari cors Sampiero Corso, que conquerí l’illa per a la coalició franco-otomana el 1556 i hi establí un domini suau. Però la pau de Cateau-Cambrésis (1559) restitueix Còrsega al Banco di San Giorgio genovès, que torna a aplicar elevats impostos per recuperar-se de les pèrdues dels anys anteriors. Sampiero Corso, que s’havia hagut d’exiliar tot i haver adquirit una gran fama a l’illa, desembarca altre cop a Còrsega i organitza una revolta contra els genovesos (1564) però mor assassinat poc després.

La tour génoise de Porto, commune d'Ota, Corse-du-Sud, France
La torre de Porto, a Ota.

Durant el s.XVII, el centre de gravetat de la política internacional s’haurà traslladat a l’Europa continental i atlàntica. En aquest context, Gènova viurà una època de bonança gràcies als préstecs que els seus banquers fan als Àustries, implicats en la lluita per l’hegemonia europea. Còrsega, per la seva banda, viu una fase de calma en què les autoritats genoveses regulen el dret i l’administració de l’illa amb els Estatuts Civils i Militars. Així, a les comunitats locals sorgirà la figura dels Principales, que les representaran i acabaran per constituir la “classe dirigent” de l’illa juntament amb la burgesia que prosperava en ciutats costaneres com Calvi, Bastia i Bonifacio, que gaudien de certs privilegis i on una part de la població era d’origen lígur.

Quan la plata deixà d’arribar amb la fluïdesa d’abans, durant la segona meitat del s.XVII, la crisi de la monarquia hispànica afecta també a Gènova, que entra en una decadència lenta però definitiva. En aquesta situació, el rerepaís cors torna a bullir, empobrit per la disminució de les terres comunals en favor dels terratinents, el despoblament per l’emigració cap a la terra ferma  i la manca de llibertats dels habitants de Còrsega.

El malestar de la població corsa creix fins que el 1729 esclata una revolta en la que els genovesos perden el control sobre l’illa. Els Principales l’encapçalen i organitzen consultes (assembles) per governar-la, obtenint el suport del baix clergat i defensant Còrsega amb la tàctica de la guerrilla. Així, no serà fins al 1733 que, per mediació de l’emperador Carles VI, s’aconsegueixi trobar una solució negociada al conflicte, consistent en el retorn de l’illa al domini genovès a canvi d’un programa de reformes i l’amnistia pels cabdills revoltats.

Vista de Corte, Còrsega
Vista de Corte, Còrsega

Un any després, Gènova no ha complert amb les seves promeses i la revolta torna a esclatar, aquest cop de la mà del notable illenca Giacinto Paoli. Ara, els revoltats es reuneixen a Corte i aproven una declaració constitucional que institueix l’estat de Còrsega (1735) i el posa sota la protecció de la Verge Maria. Amb aquesta jugada es pretén buscar un candidat per a la corona de l’illa, dignitat que recau en el noble alemany Theodor von Neuhoff, que havia desembarcat a l’illa amb un contingent de mercenaris, armes i diners (1736). Malgrat aconseguir la lleialtat de la població i derrotar els genovesos, el nou rei marxa a buscar suports internacionals arreu d’Europa i acaba empresonat pels seus creditors. En aquest moment, Gènova compra l’ajuda militar de França per recuperar Còrsega, fet pel qual hi arriben contingents francesos que la pacifiquen i envien la noblesa corsa revoltada a l’exili (1739). L’any 1745 els rebels es reorganitzen amb el suport de Savoia, Gran Bretanya i Àustria però no aconsegueixen doblegar la situació i el conflicte segueix estancat.

“L’any 1768 Gènova no pot pagar el deute per l’ajuda militar concedida per França, que havia allargat el conflicte intencionadament, i li ven l’illa”.

L’any 1755 Pasquale Paoli desembarca a l’illa com a nou general de Còrsega i reprèn la revolució. Fill de l’exiliat Giacinto, s’havia format en els ambients il·lustrats de Nàpols, on s’impregna de les idees que aplicarà a la nova constitució corsa, promulgada a la consulta de Corte del mateix any. El text constitucional, redactat en italià, establia la figura del General de la Nació com a cap d’estat, que seria assistit per un Consell format pels representants de les comunitats locals, al seu torn escollits amb sufragi universal masculí. La justícia, severa en relació a les bandositats que afectaven l’illa, l’administrarien tribunals d’àmbit local i només els casos greus arribarien al tribunal nacional. Paoli, a més, va fundar la universitat de Corte (1765) i va oficialitzar com a bandera el Cap de Moro, símbol que derivaria, probablement, de les faccions que havien defensat la vinculació de l’illa a la corona catalano-aragonesa. La nova república de Còrsega causà una gran admiració en els cercles intel·lectuals d’Europa, especialment entre pensadors com Rosseau, que s’interessà per la seva constitució.

[Pasquale Paoli]
Pasquale Paoli-

L’any 1768 Gènova no pot pagar el deute per l’ajuda militar concedida per França, que havia allargat el conflicte intencionadament, i li ven l’illa. Els francesos, que havien perdut les seves colònies americanes, veuen l’ocasió per afermar altre cop el seu domini al Mediterrani. Així, després de la derrota contra els corsos a Borgo, França reforça el seu exèrcit amb milers d’homes i artilleria i es dirigeix directament cap al cor de Còrsega per prendre Corte, la capital de la jove república. Paoli intenta bloquejar-ne l’arribada concentrant les seves milícies i un destacament de mercenaris prussians al pont sobre el riu Golo, conegut com a Ponte Novu, però els francesos, superiors en nombre d’efectius, l’aconsegueixen doblegar després d’una duríssima batalla (1769) per la qual l’illa queda sotmesa a França.

Bandera de Còrsega
Bandera de Còrsega

Amb la derrota, Paoli s’exilia a Londres i a l’illa comença la repressió dels resistents i la supressió de les institucions que havia creat la república de Còrsega. Així, s’aplica el model absolutista i centralista francès, acabant amb les assemblees locals, portant juristes i administradors francesos i sotmetent el territori de l’illa al patrimoni reial. L’any 1790, amb l’esclat de la Revolució francesa, es concedeix una amnistia als exiliats corsos i Paoli, famós per la seva defensa de la llibertat i la democràcia, torna a l’illa, on serà acollit triomfalment i designat president del departament de Còrsega. Poc després, el suport de Paoli a la facció revolucionària dels girondins francesos, moderats i federalistes, fa que els jacobins, més radicals i centralistes, l’acusin de traïdor quan es fan amb el poder (1793).

“L’any 1796 els francesos tornaven a prendre Còrsega, que esdevingué definitivament un département de França”.

En aquesta situació, el “pare” de la nació corsa reuneix els seus partidaris, inicia la revolta i reclama l’ajuda de la Gran Bretanya, que pren els ports de l’illa i ofereix suport militar. Així, aprovat en consulta es constitueix el Regne Anglo-Cors (1794), que funciona com un protectorat i garanteix una base segura pels vaixells de la flota britànica enmig del Mediterrani. La nova constitució reconeixerà la monarquia parlamentària, el sufragi censatari masculí, un Consell d’Estat i un parlament representatiu de les comunitats locals. Tot i la disconformitat de Paoli pel paper secundari que li havia reservat la corona britànica a l’illa, accepta retirar-se a Londres en favor de l’estabilitat del regne (1795). L’any 1796 els francesos tornaven a prendre Còrsega, que esdevingué definitivament un département de França.

Per saber-ne més:

  • SORGIA, G. (1968) Sardenya i Còrsega des de la infeudació fins a Alfons “el Magnànim” Barcelona: Rafael Dalmau
  • JUNQUERAS, O; OLLÉ, J. (2011) “Per què Còrsega és francesa? La llarga disputa per la sobirania de l’illa” Sàpiens, n.101; pp. 52-55.

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...