Theodor Herzl va néixer el 2 de maig de 1860 a Budapest en un ambient burgès i acomodat, al que era llavors el Regne d’Hongria durant els temps de l’Imperi Austrohongarès, en el si d’una família jueva germanoparlant originària de la ciutat de Zemun, del districte de Belgrad, la capital de Sèrbia.

“Mentre va ser estudiant, envoltat d’un clima d’antisemitisme i prejudicis nacionalistes, no va deixar de sentir-se humiliat”

Theodor Herzl va estudiar fins als deu anys en una escola jueva, després en una escola laica que hauria d’abandonar a causa de l’ambient antisemita que hi regnava i finalment, en una escola protestant. En morir la seva germana Paulina l’any 1878, la seva família es va traslladar a Viena, on realitzà el doctorat de Dret. Theodor va dedicar-se a la professió jurídica, que alternava amb la seva pertinença a l’associació “Burschenschaft” per la unificació alemanya amb la que Herzl demostrava ser fill de la seva època, en què els jueus alemanys i d’altres països es sentien nacionals i només aspiraven a ser el millor dels patriotes. El lema de la Burschenschaft era “Ehre, Freiheit, Vaterland” (Honor, Llibertat, Pàtria).

Els pogroms del darrer terç del segle XIX van canviar radicalment a molts jueus europeus. La majoria van deixar de creure en l’humanisme per derrotar l’antisemitisme.

Aferrat infantilment a la seva mare i subjecte a crisis d’entusiasme i malenconia, sentia per la seva sexualitat una mena de repulsió que es traduïa en odi vers el seu penis circumcís i en vergonya per la seva condició jueva. Mentre va ser estudiant, envoltat d’un clima d’antisemitisme i prejudicis nacionalistes, no va deixar de sentir-se humiliat tot fent seus els arguments dels seus enemics: admirava l’ideal wagnerià, l’individu idealitzat per la pàtria amant dels joves esperits i el pangermanisme “ari”. Com dirà l’escriptor austríac Stefan Zweig anys més tard: “impuls inconscient d’emancipar-se de tot el que s’havia tornat estret: el judaisme, l’exclusivista i fred afany de guanyar diners”.

“Antisemitisme”: significació del prejudici racial i polarització de l’ús

Adolf Stoecker va apoderar-se del concepte antisemitisme i el convertí en leitmotiv del seu programa polític: “una nació dins una altra nació, un Estat dins un altre Estat i d’una raça enmig d’una altra raça”

La paraula “antisemitisme” es va escoltar per primera vegada el 1879 de la boca del periodista alemany Wilhelm Marr (curiosament fill d’un jueu que havia abraçat entusiasmat la Revolució Alemanya de 1848) que més endavant fundaria la “Lliga antisemita”, la primera associació alemanya que refusava la conversió cristiana dels jueus i en demanava l’expulsió del país. Segons Marr, els jueus, més que uns individus que professaven una religió no cristiana, eren els responsables de la hostilitat a la nació alemanya.

Adolf Stoecker, pare del antisemitisme contemporani. Fou el primer en avisar del "perill de la raça jueva"
Adolf Stoecker, pare de l’antisemitisme contemporani europeu. Va tergiversar el concepte filològic de semitisme i el va convertir en un concepte “racial” al darrer terç del segle XIX.

Al segle XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els pioners en parlar de nacions “semítiques” com a grup filològic, on es descrivia els jueus com a poble semita (dins el mateix camp que l’àrab, l’etíop i l’arameu) i per tant, no descendent dels aris. A principis del segle XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller revisaria i actualitzaria per llengües àries. El pastor luterà Adolf Stoecker, fundador el 1878 del Partit Socialcristià dels Treballadors, va apoderar-se del concepte antisemitisme i el convertí en leitmotiv del seu programa polític, per tal d’acabar amb “una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i d’una raça enmig d’una altra raça”. Tot i que tenia un vessant religiós de l’antisemitisme més clàssic, segons el qual els jueus eren els amos dels grans bancs internacionals i de les transaccions borsàries, Stoecker fou el primer en anar més enllà afirmant que els jueus eren una “raça” i que per tant, la seva conversió al cristianisme no era el final del seu poder econòmic.

Treball de periodista: corresponsal a París i canvi d’actitud

Herzl-fills
Theodor Herzl al seu despatx amb els seus tres fills.

La primera ocupació de Herzl va ser com a empleat no assalariat dels tribunals de Viena i Salzburg, encara que ell aspirava a convertir-se en jutge malgrat la seva condició de jueu no ho permetia. Karl Lueger era l’alcalde de Viena en aquells temps. Era un antisemita ferotge i les seves prèdiques contra els jueus van omplir molts diaris durant anys, seguint els patrons de Georg von Schönerer. Un tal Adolf Hitler, un pintor fracassat de províncies a la Viena de principis del segle XX, va considerar a Lueger “el millor alcalde alemany de tots els temps”.

Herzl va combinar la pràctica professional amb la seva activitat com a escriptor i periodista. Va escriure comèdies gairebé totes relacionades d’alguna manera amb la qüestió jueva. Entre els títols més coneguts figuren: Seine Hoheit (Sa Altesa), Der Flüchtling (El refugiat), Das neue Ghetto (El nou ghetto), Solon in Lydien (Soló en Lidia), Unser Katchen (La nostra Catalina), Grethel, Prinzen aus Genieland (Prínceps del país dels genis), per a ser representades als teatres Wallner Theater de Berlin i al vienès Hofburgtheater. Aquestes comèdies, en el seu temps celebrades per un sector del públic vienès i berlinès, van obtenir un èxit discret, demostrant, que el teatre no era el veritable camp de treball per a Herzl, com tampoc la poesia, que a estones conreava lliurement. La seva vocació era el periodisme i va abandonar la jurisprudència dedicant-se exclusivament a les lletres.

Hannah Arendt va definir a Theodor Herzl com un intel·lectual típic i únic, exponent de la nova era en la qual els jueus, produirien desproporcionadament pensadors que es llançaven a millorar el món.

El 1891 va assumir la corresponsalia a París del diari Neue Freie Presse, un important mitjà de referència a l’Imperi Austrohongarès representant de les corrents més liberals vieneses. A la capital francesa va analitzar el creixement continu de l’antisemitisme i va començar a implicar-se emocionalment en el “problema jueu”, al que fins aleshores no li havia prestat massa atenció. Al principi, va mantenir la tesi assimilacionista, que defensava la conversió religiosa al cristianisme (catòlic o protestant) i aplicació de les tesis del socialisme, com feien els jueus russos. Ell mateix però va rebutjar aquestes solucions quan l’any 1894 va ser testimoni del famós episodi d’antisemitisme conegut com el “cas Dreyfus”, que involucrava un oficial militar francès jueu assimilat, acusat falsament de traïció per espiar a favor de l’Imperi Alemany. Als periodistes “jueus” se’ls va prohibir taxativament l’entrada a les sessions del judici contra el militar francès, així com també als periodistes acreditats de mitjans alemanys, per por a que poguessin destruir o crear falses pistes. Herzl, que no era alemany sinó austríac, va poder accedir al judici i recollir tot el que s’hi va dir.

En aquest lapse de temps, va mantenir una agra polèmica amb l’Associació per Combatre l’Antisemitisme d’Àustria. Va escriure que la judeofòbia no havia enfrontar-se amb mitjans apologètics ni filantròpics, sinó amb una activitat social perseverant i abraçadora. Al cas de França li va dedicar un altre article (“Antisemitisme francès”) en el qual contrastava la violència antijueva d’Europa Central amb “el sentit comú i amor per la justícia al poble francès” (Com va poder proliferar el antisemitisme al país de la igualtat, la llibertat i la fraternitat?) que va suposar eren garantia de la fugacitat del fenomen.

“Moses Hess, un camarada de Karl Marx i Friedrich Engels, havia pronosticat al seu llibre ‘Rom und Jerusalem’ una societat socialista jueva a Palestina, que el nacionalisme més radical portaria a l’antisemitisme racial”

Immers en el seu projecte de transformar l’antisemitisme com a força motriu, Herzl, encara que no es va comprometre en el cas Dreyfus, va decidir el 1895, arran d’una “il·luminació”, posar en pràctica un vast programa d’evacuació dels jueus europeus cap a altres territoris: Argentina, Uganda i finalment Palestina. Anys abans, el 1882, a la ciutat russa d’Odessa, el metge jueu Leon Pinsker, havia publicat un assaig titulat Autoemancipació, advertint sobre la vulnerabilitat dels jueus en no tenir un país i no disposar d’un govern propi. Si ens remuntem encara més anys enrere, al 1836, un rabí asquenazí de Prússia, Zvi Hirsch Kalischer, havia acudit als Rothschild i als Montefiore (grans patricis jueus de la city de Londres) amb una proposta per finançar una nació jueva, i escriuria més tard el seu llibre Buscant a Sió. Per altra banda, Yehuda Hai Alchelai, un rabí sefardita de Sarajevo, havia proposat que els jueus del món islàmic triessin als seus líders i compressin terres a Palestina. El 1862, l’alemany Moses Hess, un camarada de Karl Marx i Friedrich Engels, havia pronosticat al seu llibre Rom und Jerusalem: Die letzte Nationalitätenfrage: Briefe und notin (“Roma i Jerusalem: l’última qüestió nacional”), una societat socialista jueva a Palestina, que el nacionalisme més radical portaria a l’antisemitisme racial. Per cert, Hess havia introduït a Marx i Engels al comunisme i va tenir un paper destacat en la teoria de la dialèctica de la història i del materialisme històric de Marx. 

Herzl era un progressista amb idees igualitàries i laïcistes molt avançades per al seu temps.

El més insòlit d’aquesta història és que al principi, Herzl va aconseguir convèncer les potències colonials -l’imperi otomà, els estats europeus- i després a milers de jueus de la diàspora, de que el seu projecte era factible. Era una idea romàntica, construir un estat nou per a un poble que s’havia dispersat pels cinc continents. Una aventura semblant als precursors romàntics francesos i britànics (Lord Byron) quan van recuperar “la vella Grècia” a principis de 1830, proclamant un nou estat hel·lènic i expulsant els otomans d’Atenes. Succeiria el mateix amb els jueus?

La construcció d’una llar nacional jueva: entre el kàiser i el sultà

Jud_zionist-congresses-bd16-kol-1169-1170-rede-rassist-Herzl-Basel-1898
Celebració del segon Congrés Sionista a Basilea (1898).

Tot just dos anys desprès del cas Dreyfus, Theodor Herzl es bolcà el seu nou ideal sionista en una obra, Der Judenstaat: Versuch einer modernen Lösung der Judenfrage (L’Estat jueu: assaig d’una solució moderna de la qüestió jueva) que publicà en idioma alemany (cosa que s’ignora moltes vegades) el 1896 i en la qual proposa la creació d’un estat modern per a tots els jueus del món. Contràriament al que es podria esperar, el llibre no és ben acollit entre els jueus, sobretot entre els més ben instal·lats a les elits i les corrents d’opinió més influents, com és el cas de la família Rothschild, més interessats en assimilar-se amb els seus connacionals mitjançant els negocis al més alt nivell que en exaltar la seva condició de jueus.

“A Basilea vaig fundar l’Estat jueu. Això no ho puc dir en públic perquè es riuran de mi”. (Theodor Herzl)

Un any després, funda a Viena Die Welt (“El Món”), el primer òrgan sionista oficial, i organitzà el Primer Congrés Sionista, que tingué lloc a la ciutat de Basilea, a la neutral i pacífica Suïssa, en el que s’hi pregueren diverses resolucions entre les quals, l’adopció d’un Himne Nacional, la Hatikva, i una bandera; la compra de terres i la formació dels famosos “kibutz”; el trasllat de jueus cap a Palestina, i l’elecció d’Herzl com el seu president, càrrec que no abandonarà fins a la seva mort. Acabat el Primer Congrés Sionista, Herzl va escriure al seu diari: “A Basilea vaig fundar l’Estat jueu. Això no ho puc dir en públic perquè es riuran de mi. Encara que es posseeixi un territori, l’Estat és sempre una cosa abstracte i invisible per a la majoria”Herzl va esdevenir una nova espècie de polític i publicista, recorrent tot Europa amb tren per convèncer reis, emperadors, ministres i magnats de la premsa. La seva inesgotable energia va agreujar un cor feble que amenaçava amb provocar-li un ensurt en qualsevol moment.

Herzl va desenvolupar la idea del sionisme i va intentar aconseguir el suport dels grans filantrops jueus de l’època, els barons Hirsch i Montefiore.

Herzl inicia una intensa activitat diplomàtica que el portà a visitar el soldà otomà a Istambul, el papa a Roma, el kàiser a Alemanya i altres mandataris, o assistir a la conferència de Pau de l’Haia l’any 1899, en la que es reglamentà la guerra, es creà un tribunal internacional d’arbitratge i es realitzà un intent de limitació dels armaments. Fins i tot, Theodor Herzl es va cartejar amb l’alcalde àrab de Jerusalem, Yusuf Dia al-Khalidi, que el va instar de forma molt cordial i amable a trobar una llar nacional per als jueus en un altre part del món. Herzl també va ser convidat a testificar davant la Reial Comissió Britànica sobre la immigració estrangera.

Els Rothschild, com hem dit abans, van menysprear el sionisme i a Herzl, però no sir Francis Montefiore. Francis Montefiore pertanyia a nova generació de jueus i no va dubtar en presenciar els primers congressos sionistes de Basilea. Herzl, més que suports necessitava “bons contactes”, així com un potentat que intervingués davant el sultà otomà, doncs Palestina seguia essent encara una província del Imperi Otomà que no havia caigut en mans de cap potència europea, i ni francesos ni britànics tenien aparentment intencions de “pispar” la regió als turcs. Herzl va decidir que el seu estat jueu havia de parlar alemany, així que va acudir a l’autèntic model de monarca modern, el kàiser alemany Guillem II, que d’altra banda era el gran valedor d’un Imperi otomà en decadència. El soldà turc necessitava els diners alemanys per reformar l’imperi i al mateix temps, evitar que francesos i anglesos es fessin amb el control de les províncies més llunyanes com Mesopotàmia, Síria, Cirenaica (annexionada a l’imperi colonial italià el 1912) o Palestina. 

Uganda
La colònia britànica d’Uganda (Kenya, en l’actualitat) fou la única proposta en ferm que van oferir els europeus per “crear” un estat jueu. (Fotografia: Ed Wright, Wikimedia Commons)

El kàiser Guillem II era un defensor de la causa jueva una mica insòlit i del tot controvertit. Quan es va assabentar que alguns jueus s’estaven instal·lant a l’Argentina, va exclamar: “Ah! Si jo pogués enviar-hi també als meus”, i en sentir parlar del sionisme d’Herzl va declarar: “Estic molt a favor que els jueus marxin a Palestina. Com més aviat s’aclareixin, millor!”. Per cert, anys més tard, ja com a kàiser deposat, Guillem II proposaria l’exterminació en massa dels jueus utilitzant el gas. Tot i així, Herzl va alertar perillosament que “els antisemites s’estan convertint en els amics en què més podem confiar”.

Herzl també es reunia amb regularitat amb els industrials jueus d’Alemanya i va fer amistat amb l’armador jueu Albert Ballin, un antisemita acèrrim. En una reunió privada, Ballin es despatxaria a gust contra els jueus alemanys: “paràsits del meu imperi” que, “deformaven i corrompien Alemanya”.

El soldà Abdul-Hamid II (que el 1909 seria derrocat pels Joves Turcs), va rebutjar amb fermesa el pla de Herzl i la seves intencions de disposar de terres a la costa de Palestina. En una carta dirigida a la seva filla el 1898 va escriure: “Els jueus poden estalviar-se els seus milions, quan el meu imperi estigui dividit potser aconsegueixin Palestina sense pagar res, però només el nostre cadàver podrà ser dividit”.

L’escriptor libanès Najib Azouri havia observat l’evolució simultània de les aspiracions jueves i àrabs, i també que estaven destinades a xocar

Fem ara un petit salt en el temps en la història de Herzl i anem a l’any 1909. En una ostentació d’entusiasme amb tints medievals, Albert Antebi, un ric empresari jueu conegut pels seus admiradors com “el Pachá jueu” i pels seus detractors com “el Petit Herodes”, va llançar tres-centes barres de pa a la multitud congregada a la Porta de Jaffa de Jerusalem, per celebrar el derrocament del soldà d’Istambul. Per la seva part, els àrabs celebraven que amb el nou govern dels Joves Turcs, la repressió, les practiques cruels de la policia secreta del soldà, la censura i els impostos abusius deixarien de ser un problema. Els àrabs creien que quedarien per fi alliberats del despotisme otomà i van triar als notables Uthman al-Husseini i al nebot de Yusuf Khalidi (alcalde de Jerusalem de 1899 a 1907), Ruhi Khalidi, un escriptor, polític i home de món per representar-los al Parlament otomà. A Istanbul, Ruhi Khalidi es va convertir en el vicepresident del Parlament i va utilitzar la seva posició per fer campanya contra el sionisme i les compres de terres per part dels jueus.

Els primers nacionalistes àrabs no estaven segurs de si volien un regne centrat a l’Aràbia o a la Magna Síria (“Gran Síria”), però ja l’escriptor libanès Najib Azouri havia observat l’evolució simultània de les aspiracions jueves i àrabs i també que estaven destinades a xocar. El sionisme de Herzl era un moviment sòlidament establert, amb un amic poderós a Gran Bretanya. A l’iniciar-lo el 1895, va donar al sionisme una davantera de gairebé vint anys sobre el seu equivalent nacionalista àrab, i aquest fet seria absolutament decisiu. De totes maneres, quan Herzl va morir a principis del segle XX, el sionisme encara era només una tendència minoritària dins de les grans corrents religiosos i seculars de l’evolució jueva.

En general, els fundadors del sionisme van ser no només occidentals, sinó (als ulls dels jueus ortodoxos) també ateus

Fins a la Primera Guerra Mundial, la gran majoria dels rabins del món, reformats, conservadors o ortodoxos, s’oposaven enèrgicament al sionisme secular. A Occident, els rabins coincidien amb els jueus seculars i assimilats (com era el cas dels jueus de la city de Londres), que ho veien com una amenaça a la seva posició establerta, perquè suscitava dubtes sobre la seva fidelitat com a ciutadans mentre que a Orient i per descomptat a Rússia, d’on vindrien la majoria dels partidaris del sionisme, l’oposició religiosa era enèrgica i fins i tot fanàtica. Aquest fet tindria conseqüències importants per al futur estat israelià. En general, els fundadors del sionisme no van ser només occidentals, sinó (als ulls dels ortodoxos) també ateus. Sense anar més lluny, quan Herzl va assistir al servei del sàbat, en vigílies del Primer Congrés Sionista de Basilea, era la primera vegada que tornava a aquesta pràctica des de la infantesa, i va ser necessari que se’l instruís sobre les benediccions.

La idea que el sionisme religiós i el secular eren dues cares de la mateixa moneda és errònia. Per als jueus religiosos, el retorn a Sió (d’aquí pren el nom el “sionisme”) era una etapa en el pla diví d’usar als jueus com a precursors de la humanitat sencera. Res tenia a veure amb el sionisme, que era la solució d’un problema humà (que no s’acceptava als jueus i que aquests no tenien una llar) amb mitjans humans (la creació d’un estat secular).

Un nou estat a Uganda, Xipre o Palestina?

“Al tombant de segle XIX al XX Jerusalem ja era sense cap dubte el centre jueu a Palestina: dels seus 45.300 habitants, 28.000 eren ara jueus”

Herzl somiava que “si Jerusalem és nostra algun dia, trauré tot el que no és sagrat i destruiré les brutes rateres”, conservant la Ciutat Vella com a patrimoni heretat, igual que Lourdes pels catòlics o la Meca pels musulmans. “Construiria una ciutat completament nova al voltant dels Sants Llocs, buidada, còmoda i amb clavegueram adequat”. Herzl decidiria més tard que Jerusalem hauria de ser compartida: “organitzarem el territori de Jerusalem per fer d’ella una ciutat que pertanyi a tots i a ningú, i els Sants Llocs siguin possessió conjunta de tots els creients”. Al tombant de segle XIX al XX la ciutat de Jerusalem ja era sense cap dubte el centre jueu a Palestina: dels seus 45.300 habitants, 28.000 eren jueus.

L’any 1883, molt abans de la publicació del llibre de Herzl sobre el futur estat jueu, arribava a Palestina la primera gran onada d’immigració, “aliyá” (retorn), 25.000 jueus, la majoria d’ells procedents de terres russes.

Vint anys abans dels somnis de Herzl i la nova Jerusalem, el 1878, els jueus palestins havien fundat la ciutat de Petah Tikvah (La Porta de l’esperança) a la costa, fins i tot els Rothschild, que havien abraçat per fi el sionisme i representats pel baró francès Edmond, van començar a finançar pobles agrícoles (precursors dels kibbutz), com ara Rishon-li-Zion (El primer a Sió) per a immigrants russos. En total, Edmond donaria la generosa suma de 6,6 milions de lliures esterlines, una fortuna en aquell temps i igual que Montefiore, va intentar comprar el Mur de Jerusalem. El 1887, el muftí de Jerusalem, Mustafà al-Husseini, va acceptar una oferta, però la compravenda no es va tancar. Quan els Rothschild van tornar a intentar-ho el 1897, al-Haram, el xeic de la família Husseini, va bloquejar tota la transacció.

“Els otomans utilitzarien el sionisme com arma política per frenar un, encara, incipient nacionalisme àrab a la zona de Palestina”

L’abril de 1903, el pogrom de Kishinev (Chișinău, capital de l’actual República de Moldàvia), amb el suport del ministre de l’Interior del tsar, Viacheslav von Plehve, va desencadenar una onada de matances i terror antisemita pertot Rússia. Herzl, pres del pànic, va viatjar a la capital Sant Petersburg a fi de negociar amb el propi Plehve, però no va aconseguir res de res, com tampoc del kàiser ni del soldà, tot i que desprès els otomans utilitzarien el sionisme com arma política per frenar un encara incipient nacionalisme àrab a la zona de Palestina. Va començar a buscar un territori provisional fora de Terra Santa. Herzl necessitava un nou patrocinador i per això va proposar una pàtria jueva a Xipre o al voltant de l’Arish, al Sinaí, part del Egipte britànic, ambdós llocs propers a Palestina.

“Durant els anys 1902 i 1903 Herzl va visitar Eretz Israel (‘la terra d’Israel’) per primera i única vegada en la seva vida”

El mateix any dels pogroms de Kishinev, el primer lord Rothschild, li va presentar a Theodor Herzl Joseph Chamberlain, el ministre britànic per a les colònies, que governava Xipre que va acceptar prendre en consideració la proposta de l’Arish. Herzl va contractar a un advocat perquè redactés un esborrany d’una escriptura de constitució de l’assentament jueu. L’advocat era el polític liberal David Lloyd George, de quaranta anys. La proposta va ser rebutjada, davant la gran decepció de Herzl. Chamberlain i el primer ministre Arthur Balfour li van proposar un altre territori, Uganda, o més aviat una part de Kenya, com a pàtria per als jueus. A falta d’altres alternatives, Herzl va acceptar de forma provisional l’establiment d’una pàtria jueva “transitòria”, però al setè Congrés Sionista (1905), el pla d’Uganda fou refusat.

Theodor Herzl al vaixell que el portaria a Egipte, 1903.
Theodor Herzl al vaixell que el portaria a Egipte, 1903. Fotografia: Walter Anton / Wikimedia

Durant els anys 1902-1903 Herzl va visitar Eretz Israel (“la terra d’Israel”) per primera i única vegada en la seva vida, i al seu retorn va escriure la seva novel·la utòpica Altneuland (“La Vella Nova Terra”), en la qual descriu com seria l’Estat jueu: un país modern, democràtic i pròsper. Herzl va presidir els següents cinc congressos sionistes, en els quals va informar de les gestions diplomàtiques que realitzava i es van decidir aspectes relacionats amb la marxa del moviment; entre altres, la fundació d’un banc, el Jewish Colonial Trust, amb seu a Londres, i del Fons Nacional Jueu (Keren Kayemet Israel). Els continuats viatges (a principi del segle XX, el mitjà de llarg recorregut era el vaixell i els grans transatlàntics) van deteriorar la delicada salut de Herzl, que va morir el dia 3 de juliol de 1904 (20 de Tamuz de 5664, segons el calendari hebreu), a Edlach la baixa Àustria, als 44 anys.

Un jove anomenat David Grün lamentaria la mort del seu heroi Herzl. Els pogroms van incitar a David Grün, membre del partit socialista Poalei Zion (Treballadors de Sió), a embarcar-se en un dels vaixells de pelegrins (destinats per a russos ortodoxos) que salpaven des Odessa i dirigir-se a Terra Santa. El noi de Płońsk (ciutat polonesa sota domini rus) era un cas típic de la segona aliyá (retorn), una onada de pioners laics, molts d’ells socialistes, que opinaven que Jerusalem era un niu de supersticions medievals entre àrabs, britànics i otomans. El 1909, aquests colonitzadors van fundar la ciutat de Tel Aviv a les arenoses dunes de l’antic port de Jaffa. Per cert, David Grün és el nom del primer president d’Israel, David Ben-Gurion.


Resum:

TimelineJS Embed

TimelineJS Embed


Més informació:

Theodor Herzl – Wikisource
Herzl by Shlomo Avineri, review

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here