El Spuckstein de Bremen, que literalment vol dir "pedra per escupir". No és l'única d'Alemanya, però sí de les més conegudes.
El Spuckstein de Bremen, que literalment vol dir “pedra per escopir”. No és l’única d’Alemanya, però sí de les més conegudes.

Curiosament, a les compilacions de dones assassines en sèrie de la història, sovint hi trobem a faltar una de les més famoses a Europa. Molts resums són plens d’americanes i gairebé sempre el llistat l’encapçala la transsilvana Elizabeth Báthory, la comtessa sanguinària, a qui les llegendes, sovint injustament, li atribueixen fins a 650 assassinats. A la ciutat hanseàtica de Bremen, per això, avui encara es recorda d’una manera molt especial a Gesche Gottfried, autora de fins a 15 assassinats.

Si algun cop passegeu pel costat sud de la catedral de Bremen (entre la catedral i la font de Neptú), potser veureu com algun alemany escup al terra. No s’han tornat mal educats de cop i volta, no. Escupen sobre una llamborda feta de basalt, amb una creu al mig, que recorda l’indret on va tenir lloc l’ajusticiament de Gesche Gottfried. Situada al terra, a 18 passes de la catedral (uns 20 metres), és una de les “atraccions” poc conegudes de la ciutat, que si no la coneixes passa completament desapercebuda.

Casa familiar de Gesche a Pelzerstraße 37, segons una litografia de 1831. Avui l'espai on havien aquestes cases l¡ocupa és el pàrquin del centre, al costat d'unes galeries comercials.
Casa familiar de Gesche a Pelzerstraße 37, segons una litografia de 1831. Avui, l’espai on hi havia aquestes cases és el pàrquing del centre, al costat d’unes galeries comercials.

Nascuda el 1785, Gesche va ser una nena desgraciada, de família pobre i extremadament religiosa. El seu pare era sastre, la seva mare cosidora i sempre va estar a l’ombra del seu germà bessó, el preferit dels pares. Als 21 anys, es va casar amb Johann Miltenberg, home de negocis que li va donar un cert estatus i seguretat econòmica, la primera dona del qual feia poc que havia mort.

Set anys després de casats, Johan seria la seva primera víctima ja que, farta de suportar maltractaments, el va enverinar. Li seguirien els seus pares, els seus tres fills, el nòvio d’una de les filles, un segon marit, la seva professora de música i amiga, el seu propi germà, el llogater, una parella que va tenir a banda dels marits, la seva serventa, la filla de la seva serventa, i un veí de Hannover, aquest darrer fou l’ única víctima de fora de Bremen. Li van ser reconeguts 15 assassinats entre 1813 i 1827, sense comptar dos fills que van morir en néixer, teòricament.

Es creu que Gesche Gottfried va patir la Síndrome de Münchhausen per poders, però el metge que va fixar aquest terme va perdre les credencials i s’han donat molts errors en el diagnòstic, inclosos falsos testimonis. Els motius pels quals Gesche va realitzar aquests crims no se sabran mai

Gesche Margarethe Timm (el cognom Gottfried l’adoptaria del segon marit) és especialment recordada per dos altres fets. Primer, per la seva sang freda i hipocresia, ja que feia veure que lamentava les morts i fins les anava a plorar. El 1815 va arribar a publicar una nota al diari per expressar el seu infinit dolor. La gent de Bremen li tenia llàstima, perquè tots els seus familiars emmalaltien i acabaven morint, mentre ella es passava el temps cuidant-los. Fins que es va descobrir la trama, era considerada un àngel pels seus conciutadans, d’aquí que se l’anomeni “l’àngel caigut”.

A l'inici del s XIX diverses "ciències" intentaven relacionar els trets facials i les mides i formes del cranis amb trets de la personalitat. Per això sovinet es feien màscades dels cadàvers de personatges "defectusos"i s'estudiaven amb la intenció d'aconseguir un fenotip model. Una còpia de la de Gesche Gottfried, feta després de la seva execució pel metge de la presó, es troba al Museu Focke. L'original és al Museu Winchester de Hampshire.
A l’inici del s XIX, diverses “ciències” com la frenologia intentaven relacionar els trets facials i les mides i formes del cranis amb trets de la personalitat. Per això, sovint es feien màscares dels cadàvers de personatges “defectuosos”i s’estudiaven amb la intenció d’aconseguir un fenotip model. Una còpia de la cara de Gesche Gottfried, feta després de la seva execució pel metge de la presó, es troba al Museu Focke. L’original és al Museu Winchester de Hampshire.

El segon motiu és perquè va ser l’última persona ajusticiada públicament a la ciutat. Havia estat detinguda el 6 de març de 1828, coincidint amb el dia del seu 43è aniversari, arran de la denúncia de la seva víctima número 12 (morta al desembre de 1826), la qual confessà al seu metge, el Dr Luce, que havia emmalaltit després de menjar un plat cuinat per Gesche que contenia unes partícules blanques.

Entre la primera sospita i la detenció, per tant, Gesche encara tingué temps de matar tres persones més. Un cop detinguda, fou traslladada a una presó adossada a l’ajuntament  on hi passà uns dies i després passà tres anys a la nova presó de la Torre de l’est, l’anomenat Centre de Detenció. El Centre era una presó moderna per l’època, amb cel·les construïdes de nou aprofitant una de les poques torres que havien quedat senceres després de l’ocupació napoleònica. Malauradament, no es coneix la cel·la exacta de Geshche, tot i que va quedar registrat que “era una cel·la del pis de dalt”.

Atenció als supersticiosos: trepitjar les llambordes o la pedra central amb la creu porta mala sort!

L’edifici encara existeix, és el centre de documentació estatal de Bremen, però l’antiga part de la presó està molt reformada, sobretot de l’època nazi, en que també va servir de centre d’internament. Durant els interrogatoris que es feien als soterranis, Gesche va confessar-ho tot. Va matar amb arsènic totes les seves víctimes. El Mäusebutter o “mantega per a les rates” era un producte que llavors es podia comprar tranquil·lament a qualsevol farmàcia, doncs es feia servir per moltes coses, des de matar rates fins a fabricar perfums, i el seu ingredient principal era l’arsènic. Molta gent en tenia a casa. Gesche va enverinar les seves víctimes barrejant aquest producte amb el menjar.

Els dos volums dels seus interrogatoris tenen una història a part. Van ser confiscats pels russos durant la Segona Guerra Mundial com molta altra documentació, “retornada” a la DDR (l’Alemanya de l’est) durant la dècada de 1950, i fins 1987 no van retornar a Bremen.

El 21 d’abril de 1831 a les 8 del matí, un cotxe amb un policia la va anar a recollir-la a la presó per fer la via dels condemnats a mort cap a la plaça de la catedral, davant de pràcticament tots els habitants de Bremen que mantenien un silenci sepulcral. A la plaça hi esperaven els jutges i la tarima amb tot vestit de negre per a l’ocasió. Se la lligà, se li llegí la sentència a mort, se li va oferir un darrer got de vi i se li va tallar el coll a espasa. Tal com manava l’antic dret hanseàtic de la ciutat de Lübeck.

El cos va ser dipositat directament en un caixa de fusta i transportat junt amb el cap un altre cop a la presó. El cap el van conservar en alcohol i fou exhibit a l’edifici de l’orfenat fins que va ser derruït el 1902 per ampliar la plaça del Domshof. El seu esquelet es va mantenir en un armari fins que el 1912 va anar a parar a l’Institut Patològic de l’hospital, i se sap que es va destruir durant la Segona Guerra Mundial. Es desconeix què va passar amb el cap, però és de creure que també va desaparèixer.

Retrat de Gesche Gottfried
Retrat de Gesche Gottfried. El lamentable espectacle del seu ajusticiament significà la fi de les penes de mort a Bremen. La població ja no tolerava aquests “espectacles”. De fet, segons testimonis, molta gent no va poder dinar aquell dia i passejaven sense rumb intentant oblidar la imatge del cap rodolant.

Pel que fa la nostra llamborda, encara quedava història. El 1931, enmig de batalles campals entre comunistes i nazis, un d’aquests últims, Johann Wiele, va transformar la pedra original marcant una esvàstica sobre la creu grega. La baralla política per “la pedra”, venia a raó del centenari de l’ajusticiament de Gesche. Els populistes deien que “amb cent anys n’hi havia prou” i que “calia substituir la pedra per una llamborda normal i corrent per evitar les constants ensopegades”, mentre que d’altres deien que “ja n’hi havia prou de que les dones del mercat escopissin al terra tota l’estona”.

El 2 de juny de 1931, les autoritats de Bremen decideixen retirar la pedra, convertida en camp de batalla polític. El director del Focke-Museum va fer diversos intents per reposar la pedra, apel·lant, curiosament, a les tradicions germàniques que tan agradaven als nazis, sense resultat. Al final ell mateix,  el 1936 i en secret, va reinstaurar la pedra, força malmesa. Després de la guerra el Focke-Museum de Bremen se la va tornar a endur per recuperar la seva forma original.

Ernst Grohne, director del Focke, va intentar prendre el pèl als nazis intentant colar l’escopinada a la pedra com “una tradició germànica”

L’indret de la pedra no s’ha escapat d’anècdotes. El 1977, uns escultors van intentar col·locar un bust de l’assassina al lloc de la pedra per a facilitar “les ofrenes”, immediatament es va presentar la policia per confiscar-los “l’obra” i se’ls imposà una multa de 60 marcs. Per tant, compte: escopir sí, altres coses no.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here