Una mentida molt estesa encara, malgrat les múltiples informacions parcials que la desmenteixen, fa referència a un gest romà que ha arribat fins als nostres dies. És el d’aixecar el dit gros cap amunt amb la resta del puny tancat, un senyal que ens ha arribat amb un sentit d’èxit, de cosa que va bé.

Suposadament, aquest gest el feia l’emperador romà al circ o a l’amfiteatre per determinar la sort d’un gladiador vençut, de manera que si posava el dit cap amunt, el gladiador vivia i si pel contrari el posava cap avall, el condemnava a morir. En general doncs, el dit cap avall ha pres una connotació de mort, de cosa que va de mal borràs o com a mínim, pel camí del pedregar. L’art, però sobretot el cinema i també molta literatura, crearen i segueixen fent créixer el mite d’aquest gest, colant-lo per històric, quan en realitat no es va produir mai, i molt menys amb aquest sentit.

Jean-Leon_Gerome_Pollice_Verso
Quadre de Jean-León Geróme pintat el 1872 i que duu per títol “Pollice verso”. El públic fa el gest demanat al gladiador la mort del vençut (font: wikimedia)

L’error es va iniciar per un quadre pintat per Jean-León Geróme el 1872 i amb l’aparició del cinema, es va seguir estenent fins a fer-lo un gest universal. El quadre en qüestió es titulava “Pollice verso”, expressió que significa “dit polze girat” i no pas “dit polze cap avall”, i s’hi mostra l’arena d’un amfiteatre, amb un gladiador victoriós que espera la indicació per tal d’executar o no el perdedor del combat. Mentre l’emperador encara no s’ha pronunciat, bona part del públic estén el braç amb el puny tancat i el polze cap avall, cosa que s’ha considerat com la condemna a mort del gladiador perdedor.

La realitat però era ben diferent, i és que el gest que demanava la mort dels gladiadors vençuts es feia amb el polze estès cap amunt o horitzontal i que representava l’espasa desembeinada, mentre que el gest que demanava perdonar-li la vida es feia amb el puny tancat i el polze ocult, que representava l’arma o espasa embeinada.

De fet, l’expressió llatina que defineix aquest gest del polze ocult és “pollice compresso favor iudicabatur” (la bona voluntat es decideix amb el polze comprimit).

Els gestos utilitzats al circ romà per a demanar el perdó (esquerra) o condemna (dreta) dels gladiadors vençuts.
Els gestos utilitzats al circ romà per a demanar el perdó (esquerra) o condemna (dreta) dels gladiadors vençuts.

Hi ha també una altra versió pel que fa a la demanda de mort, que es mostraria estenent tota la mà verticalment com a continuació del braç estès i en pendent cap avall, gest que també representaria l’espasa o arma caient sobre el perdedor. El perdedor del combat, si estava en condicions físiques de fer-ho, es posava de genolls i aixecava el braç amb el puny tancat, demanant clemència. L’ordre final la donaria l’Editor, el personatge que organitzava els jocs.

La mort d’un gladiador professional, però, seria molt rara, donat per una banda, que es tractava de personatges molt populars (sovint se’ls ha comparat amb els actuals jugadors de futbol) a qui el públic volia veure lluitar una vegada i una altra i a més, la inversió en la seva formació era altíssima, de manera que la seva mort seria una gran pèrdua econòmica per al propietari. Els combatents morts serien, en la majoria dels casos, presoners o condemnats que eren obligats a lluitar a l’arena, de manera que l’ “espectacle” no comportava despesa econòmica.

Les fonts romanes son parques en informacions sobre aquest gest, i són pocs els autors que en fan referència. Només Juvenal parla del “polze girat” i pel que fa a l’arqueologia, una medalla localitzada al sud de la Gàlia a finals dels 90 mostra el gest del puny tancat en un context de gladiadors.

No és el “pollice verso” la única falsedat gestual que ens ha arribat i que no correspon a la realitat, i és que també lligat al món dels gladiadors, tots tenim clar que la primera cerimònia que duien a terme només trepitjar l’arena era la famosa salutació, braç en alt, a l’emperador: “Ave cèsar, els qui van a morir et saluden”. Doncs bé també el cinema i la pintura han estès aquesta creença que fa aigües, tant pel que fa a la salutació verbal com física.

Anem a parts: la salutació amb el braç aixecat i la mà plana amb el palmell cap avall, tristament utilitzada al llarg del segle XX per feixistes varis arreu del món “civilitzat”, s’anomena comunament “salutació romana” tot i que aquesta condició no ha estat demostrada. Bona part dels arguments favorables es basen en el fet que hi ha representacions de l’època en les que s’hi veuen soldats amb el braç dret aixecat, però moltes d’aquestes representacions simplement mostren això, un personatge amb el braç aixecat en una postura que no és necessàriament una salutació. En trobem exemples a la columna trajana (tres personatges dacis saluden als romans amb un gest vagament semblant que no és respost per cap romà) o una colla d’estàtues de cos sencers de diferents emperadors, cap d’ells concloent per a demostrar res mentre que les fonts literàries (Flavi Josep i Tàcit), quan parlen del fet que els soldats “saluden” als superiors o emperadors, en cap moment defineixen si és una salutació física o verbal.

És altra vegada una pintura del segle XVIII que mostra explícitament i sistemàtica la salutació romana i que esdevé un tòpic fins al punt que el concepte “salutació romana” apareix en aquest període, concepte que, de fet, és fals.

Per acabar de desmitificar la imatge que ens ha arribat sobre els gladiadors i la seva parafernàlia, resulta que tampoc hi ha constatació que la salutació que dirigien aquests a l’emperador fos la que Hollywood ha fet arribar fins a l’actualitat. De fet, Suetoni, al segle II DC, esmenta la frase següent:

“Have imperator, morituri te salutant”

Cal notar que la referència a Cèsar ha desaparegut, i és que no es dirigia a Juli Cèsar, sinó a Claudi. I de fet, tampoc es verbalitzat per gladiadors, sinó per condemnats a mort que havien estat obligats a participar en una reconstrucció d’una batalla naval, cosa que els deixava poques probabilitats de sobreviure i que per aquesta raó, interpel·laren l’emperador que per resposta, deixà anar un lacònic: “o no…”.

jean_leon_gerome_morituri
Quadre de Jean-León Geróme pintat el 1859 i que duu per títol “Ave Cesar morituri te saludant”. Fotografia: Wikimedia

En tot cas, també fou un quadre de Jean-León Geróme pintat el 1859 que portava per títol “Ave Caesar Morituri te Salutant”, que obrí la porta a aquest nou equívoc.

Per acabar-ho d’adobar i sense moure’ns de l’amfiteatre, tampoc hi ha cap constància històrica que a l’amfiteatre Flavi (més conegut com a Coliseum) s’hi sacrifiqués cap cristià, però això ho deixem per una altra entrada.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here