Tres han estat les causes exposades per explicar el triomf feixista a Itàlia: primera, les greus conseqüències de la guerra; segona, la feblesa dels seus sistemes polític i econòmic, i tercera, l’activitat dels grups revolucionaris d’esquerra.

El fascio littorio, símbol del feixisme italià
El fascio littorio, símbol del feixisme italià

El 15 de novembre de 1918 acaba la Gran Guerra per a Itàlia. Víctor Manuel III la hi havia fet entrar, sense el consentiment parlamentari, amb l’oposició d’una opinió pública no intervencionista i amb una clara manca de preparació militar. Itàlia perd al voltant de 600.000 homes i té un deute exterior de més de vint milions de lires-or. La pau constitueix una decepció per a les aspiracions italianes. Pel Pacte de Londres, el 1917, per a la seva entrada a la guerra, els aliats havien promès a Itàlia: Dalmàcia, Fiume (avui Rijeka, a Croàcia) i el Trentí. Llevat d’aquesta última rectificació de la frontera alpina, la resta de les promeses no són ateses.

El gran deute exterior desencadena una inflació creixent, que proletaritza la petita i mitjana burgesia, alhora que fa perdre molt poder adquisitiu dels sous de l’obrer industrial. Aquest sector és molt afectat per la reconversió necessària de la indústria desenvolupada durant la guerra, la qual cosa, unida a la desmobilització de l’exèrcit, genera un augment progressiu de la manca de treball.

L’espectre polític és configurat pels partits governamentals (liberal, moderat, radical), governants des de 1919 fins a 1922. El 1919 es crea el Partit Popular, que de la mà de Luigi Sturzo suscita l’interès d’una àmplia base de centre, i assenyala el retorn dels catòlics a la vida política. A l’esquerra es troba el Partit Socialista, abonat per la Confederació General del Treball, sindicat de classe amb més de dos milions d’afiliats el 1920.

El programa inicial dels feixistes és força radical i intenta d’aconseguir el favor dels treballadors: jornada de vuit hores, participació obrera en la direcció empresarial, política de pensions, escola laica i gratuïta, reforma fiscal, expropiació dels béns de l’Església, etc.

En aquests partits, la divisió interna és comuna, i es manifesta en corrents d’opinió, personalismes i, en menor grau, per diferències ideològiques. Durant tot l’any 1919, els grups polítics nacionalistes, antisocialistes i antiparlamentaris són unes forces absolutament minoritàries, però determinen l’evolució de la política italiana en els anys següents. El 23 de març de 1919, en el transcurs d’una concentració promoguda per Benito Mussolini a la plaça del Sant Sepulcre de Milà, amb la participació de prop de tres-centes persones es funden els Fasci Italiani di Combattimento. El terme fascio, especialment difós en aquella època en l’àmbit polític, significa “unió de forces fortament unides”.

El programa inicial dels feixistes és força radical i intenta d’aconseguir el favor dels treballadors: jornada de vuit hores, participació obrera en la direcció empresarial, política de pensions, escola laica i gratuïta, reforma fiscal, expropiació dels béns de l’Església, etc. L’uniforme dels militants feixistes és la camisa negra i les banderes i els gallardets són del mateix color. A més de Mussolini, formen els fasci altres exintervencionistes revolucionaris, membres dels arditi, excombatents i uns quants republicans i socialistes reformistes i fins i tot alguns anarquistes.

El 31 de desembre de 1919, hi havia 31 fasci amb un total de 870 socis. El fascio de Milà va resultar especialment actiu ja que el 15 d’abril, juntament amb altres grups antisocialistes, va participar en la destrucció de la seu de l’Avanti! El 6 de juny es publica el programa polític dels fasci: una síntesi entre el nacionalisme imperialista i les reivindicacions democràtiques. Hi són ben representades les contradiccions de la petita burgesia, revolucionària enfront del gran capital i reaccionària envers els socialistes. De fet, el programa no és gaire important. Per a Mussolini, en aquesta fase política el moviment feixista té una valor sobretot instrumental: li serveix per maniobrar políticament a l’interior dels grups nacionalistes.

Inscrit al Partit Socialista ja d’ençà de l’any 1900, Mussolini va aconseguir ben aviat posicions rellevants a l’interior del partit i es va distingir per un fort anticlericalisme i per assumir una posició revolucionària i intransigent. El seu socialisme no s’havia nodrit en els escrits de Marx, sinó més aviat en els de Blanqui, Nietzsche i Schopenhauer i s’havia inspirat especialment en el sindicalisme revolucionari de Georges Sorel, teòric de l’apologia de la violència per a l’edificació del socialisme.

La personalitat política de Mussolini es caracteritza, d’una banda, per una aguda intuïció política que li permet captar nítidament la importància històrica de la crisi del règim liberal i, de l’altra, per una forta voluntat d’intervenir personalment en l’evolució d’aquesta crisi. A finals de 1912 Mussolini és cridat a Milà per dirigir el diari socialista Avanti!. Fins a 1914, és el líder de la tendència intransigent del partit, anticolonialista i oposat a tot compromís amb el govern burgès. Quan esclata la guerra, d’antuvi és neutralista, després, assedegat d’acció i d’ambició personal, és partidari d’intervenir-hi. Expulsat del Partit Socialista, el novembre de 1914 funda Il Popolo d’Italia, amb l’ajut financer dels mitjans interessats en l’entrada en guerra d’Itàlia dins el bàndol aliat. És mobilitzat fins l’agost de 1915. El 1917 és ferit i reprèn el seu lloc a Il Popolo d’Italia, on el 1918 escriu:

“Nosaltres ens permetem el luxe de ser aristocràtics i democràtics, conservadors i progressistes, reaccionaris i revolucionaris, legals i il·legals segons les circumstàncies del temps, el lloc i l’ambient”.

Davant de l’hostilitat dels Aliats a les pretensions d’Itàlia a la costa adriàtica, el setembre de 1919, amb un audaç cop de mà, el poeta Gabriele d’Annunzio al front dels seus arditi ocupa Fiume (en disputa entre Iugoslàvia i Itàlia). Es proclama regent de la ciutat i li atorga una constitució autoritària redactada per ell mateix, la qual abasta “Fiume i les illes de seculars tradicions venecianes”. D’Annunzio multiplica les manifestacions retòriques, i Mussolini, que li assegura la seva solidaritat i el seu suport, l’enveja secretament. D’Annunzio donarà al feixisme un estil i un ritual (del qual prové el famós crit: A noi! Eia! Eia! Alalà!).

Les eleccions polítiques del 16 de desembre de 1919 adopten per primera vegada el sistema proporcional. Triomfen els partits de masses: el Partit Socialista i el Partit Popular conquereixen en conjunt més de la meitat dels diputats. Totes les altres llistes tenen una disminució de vots, començant pels liberals del govern. Els fasci di combattimento, que presenten una sola llista a Milà, són esclafats pels socialistes (170.000 vots contra 4.795) i no aconsegueixen de treure elegit ni un sol candidat.

El juny de 1920, l’ancià Giovanni Giolitti forma govern per darrera vegada. El seu ministeri durarà poc més d’un any. El 12 de novembre, Itàlia i Iugoslàvia signen el Tractat de Rapallo, que segella la conclusió definitiva de les negociacions sobre les fronteres. Itàlia aconsegueix tota la península d’Ístria, mentre Fiume és reconeguda com a ciutat-estat independent. La signatura d’aquest tractat marca la fi de l’aventura de D’Annunzio. Giolitti envia l’exèrcit a Fiume, i el 25 de desembre una nau de guerra obre foc contra el palau del govern de D’Annunzio. Al cap de pocs dies, els ocupants deixen la ciutat i molts acaben anant a parar als fasci di combattimento. La carrera política de D’Annunzio ha acabat: la seva herència política passarà al feixisme, que farà servir la seva popularitat durant els moments més difícils de la conquesta del poder, encara que, després, curull d’honors, el mantindrà curosament al marge.

Entre la fi de l’any 1920 i l’inici de 1921 es desencadenen les esquadres d’acció dels fasci di combattimento, de primer a l’Emília i, després, a tota la plana del Po i el centre d’Itàlia.

L’estiu del mateix any, la patronal fa el locaut als tallers d’Alfa Romeo. Al seu torn, el sindicat de la FIOM decideix l’ocupació de les fàbriques, com a resposta als intents patronals de fer el locaut i debilitar els sindicats. El moviment s’estén immediatament als tallers de Milà i als de Torí, i s’escampa per tota la regió on hi ha instal·lacions metal·lúrgiques i mecàniques. 500.000 obrers es tanquen a les fàbriques, fan anar endavant la producció i, tot i que són escassament armats, es preparen per a la defensa. Giolitti tria el camí de la mediació, mentre els industrials haurien volgut la intervenció de l’exèrcit. L’11 de setembre de 1920, els dirigents dels sindicats i del Partit Socialista es reuneixen a Milà. En el transcurs dels debats, a l’últim preval la línia dels sindicalistes reformistes, contraris a transformar l’acció reivindicativa en una revolució. Així acaba el moviment de masses que comunament s’ha anomenat el “bienni roig”.

Entre la fi de l’any 1920 i l’inici de 1921 es desencadenen les esquadres d’acció dels fasci di combattimento, de primer a l’Emília i, després, a tota la plana del Po i el centre d’Itàlia. L’objectiu és la destrucció de les cambres obreres, les cooperatives i totes les organitzacions socialistes, però també les dels populars. Del finançament de les esquadres feixistes se n’encarreguen els grans propietaris agraris, com els de l’Emília, que ben decidits a imposar noves condicions als jornalers troben aliats entre els petits propietaris i els comerciants. Es constitueixen nous fasci di combattimento. La violència desfermada al camp es manifesta gràcies a la complaença i el suport de les autoritats governamentals i militars. Sovint, els membres de les esquadres són proveïts d’armes i de mitjans de transport i acaben gaudint d’una àmplia impunitat, cosa que no es pot pas dir pel que fa les accions defensives realitzades pels socialistes, els comunistes i els anarquistes.

“La violència feixista s’imposa sobre tot Itàlia. El seu ús és l’aplicació d’una lògica que no pretén de convèncer el contrari, sinó d’eliminar-lo mitjançant qualsevol mètode”.

Subvencionat pels banquers, industrials i grans propietaris, i amb el suport moral de la petita burgesia que li forneix els quadres del seu exèrcit d’aventurers, Mussolini arriba a tenir a la seva disposició oficials de la reserva pagats per l’estat i posats al seu servei pel govern de Giolitti. Així, pot organitzar, a partir de l’estiu de 1920, “expedicions punitives”; grups de Camicie Nere, transportats en camions, entren a la nit en un poble, afusellen els dirigents esquerrans davant dels seus familiars i obliguen la població a canviar de municipi. Els feixistes destrueixen primer els cercles culturals eslovens d’Ístria, després, a l’alta Itàlia, cremen les Cases del poble i les borses de treball, i fan nombrosos assassinats, sense que la policia ni la justícia hi intervinguin.

La violència feixista s’imposa sobre tot Itàlia. El seu ús és l’aplicació d’una lògica que no pretén de convèncer el contrari, sinó d’eliminar-lo mitjançant qualsevol mètode. Entonant himnes com Giovinezza i guiats pels arditi -amb els seus punyals al cinyell, els seus uniformes i el seu ritual de companyonia-, els camise nere empren la porra –manganello-, la torxa encesa i l’oli de ricí contra milers de víctimes, biblioteques, cercles obrers, ateneus, mútues benèfiques, etc. Com a rèplica, les represàlies de l’esquerra cada cop es tornen més febles i més distanciades.

En el període comprès entre l’1 de gener i el 7 d’abril, hom pot comptar 102 morts, entre els quals hi ha 25 feixistes, 41 socialistes, 16 estrangers i 20 membres de les forces de l’ordre. Hi ha 388 ferits. Giolitti reacciona davant les esquadres feixistes igual com ho fan la major part dels liberals i de la burgesia. Pensen que podran utilitzar el feixisme com a mitjà de repressió del moviment socialista per tal de consolidar, a continuació, el règim liberal i que, en una segona fase, reabsorbiran el feixisme a l’interior del liberalisme.

En el transcurs de l’any 1920, Mussolini elimina dels fasci els elements d’esquerra que havien portat al moviment alguns intervencionistes democràtics i n’orienta l’acció cada vegada més amb una intenció antisocialista. Durant l’ocupació de les fàbriques, quan semblava possible una revolució, havia pensat d’aliar-se amb el moviment obrer. El gener de 1921, al Congrés de Liorna té lloc una escissió de l’extrema esquerra del Partit Socialista. Neix així el Partit Comunista, dirigit per Antonio Gramsci, Tasca i Palmiro Togliatti. El partit s’adhereix a la Tercera Internacional i propugna la “conquesta violenta del poder per part de tots els treballadors”. Els seus components estan convençuts que solament una mala direcció del partit impedeix que esclati una revolució i que ja ha arribat el moment de construir un partit que estigui en condicions de preparar-la. De fet, el projecte perdrà aviat les esperances, perquè les influències dels comunistes sobre el proletariat es mantindrà molt inferior a la que tenen els socialistes i els sindicats.

“El febrer de 1922 es constitueix la Confederació Nacional de les Corporacions Sindicals. L’obra organitzativa del feixisme efectua un important salt qualitatiu, especialment apreciat pels propietaris agraris i els industrials”.

El 15 de maig, tenen lloc noves eleccions polítiques, dutes a terme en un ambient de violència oberta. Giolitti crea el Bloc Nacional, unes llistes on convergeixen totes les forces antisocialistes, tret del Partit Popular. Els resultats dibuixen un país adreçat cap a la dreta; els del Bloc Nacional vencen i els feixistes aconsegueixen 35 diputats al Parlament, amb la qual cosa fracassen per segona volta en la consecució del poder per mitjans democràtics. Giolitti presenta la dimissió. El seu lloc l’ocupa Ivanoe Bonomi, el qual serà cap de la resistència antifeixista de 1942 a 1944 i arribarà a president del govern després de l’alliberament de Roma (1944-1945). L’executiu que forma no és substancialment diferent, perquè el componen liberals, populars i socialistes reformistes. Mentrestant, Mussolini, que ha esdevingut diputat, promou un pacte de pacificació amb els socialistes i la CGL. De fet, tem una reacció contra la violència de les esquadres. Li preocupa especialment la formació dels Arditi del Popolo, un grup organitzat militarment on conflueixen les diverses tendències de l’esquerra, sovint en acció contra els de camisa negra.

Gabriele D'Annunzio (1863-1938).
Gabriele D’Annunzio (1863-1938).

El 21 de juliol, una columna feixista cau sota el foc dels carrabiners: moren divuit feixistes. És la demostració del fet que la força pública està disposada a sufocar la violència de les esquadres. Aquest esdeveniment fa témer a Mussolini un canvi d’actitud del govern quant al seu moviment. D’aquí prové la seva intenció d’arribar a una treva amb els socialistes. La signatura del pacte té lloc el 3 d’agost, però el rebuig dels feixistes de l’Emília-Romanya, que refusen d’acceptar-lo el fa fracassar. La tensió amb els dirigents de les esquadres arriba fins al punt que el 18 d’agost Mussolini anuncia la seva dimissió de la comissió executiva dels feixistes. Alguns ras reaccionen establint contactes amb D’Annunzio, amb l’esperança que el poeta assumeixi la direcció del moviment. Finalment, preval l’esperit de conciliació i la dimissió de Mussolini és refusada pel Consell Nacional Feixista.

La lluita pel poder

En el congrés que té lloc a Roma entre el 7 i l’11 de novembre de 1921, el moviment feixista, una força de 2.200 militants i 300.000 inscrits, es transforma en el Partit Nacional Feixista. Ara es mostra amb tota l’evidència, l’empremta nacionalista assumida pel feixisme i la seva presentació en l’àmbit programàtic com una força de la dreta.

El febrer de 1922 es constitueix la Confederació Nacional de les Corporacions Sindicals. L’obra organitzativa del feixisme efectua un important salt qualitatiu, especialment apreciat pels propietaris agraris i els industrials. Per a Mussolini, el control dels treballadors és un factor decisiu en la lluita política i també perquè significa prendre espai i força a la influència dels socialistes. Mentrestant, el gabinet de Bonomi cau. L’hauria de substituir Giolitti, però el Partit Popular el veta. Ara és el torn de Luigi Facta, qui de tota manera està molt unit a l’estadista del Piemont.

Mussolini i el rei
Benito Mussolini saluda al rei d’Itàlia Vittorio Emanuele III el 30 d’octubre de 1922.

Davant l’agreujament de la situació social, el juliol de 1922 Facta ofereix algunes carteres als feixistes. Mussolini n’exigeix les principals. El 31 de juliol, l’Aliança del Treball, que aplega les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra proclama una vaga de la llibertat contra la violència feixista. Aquest vaga, definida com a legal, acaba fracassant. Els feixistes es preparen i ataquen les seus dels partits antifeixistes, de les cooperatives i de les cambres obreres. A Milà, els escombriaires nacionalistes i els feixistes boicoten la vaga. Els membres de les esquadres mantenen en funcionament els serveis de correus, trens i autobusos i amb la seva acció s’atreuen les simpaties de la classe mitjana. Els feixistes morts durant la “vaga legal” són objecte d’un funeral multitudinari.

Mentrestant, ha caigut el govern de Facta. Ara sembla possible la formació d’un executiu que tingui com a principal objectiu polític combatre la violència feixista. És un projecte que topa amb la desconfiança de molts amb les reunions amb els socialistes. D’altres tenen la preocupació que aquesta alteració pugui constituir l’avantcambra de la guerra civil. Per tot això, les gestions acaben fracassant. A la fi de juliol, novament Facta és l’encarregat de formar govern. Un cop més, s’ha ajornat la incorporació del Partit Socialista a l’executiu. És una circumstància que Mussolini vol aprofitar al màxim possible.

En una reunió del comandament general feixista, mantinguda el 16 d’octubre, Mussolini expressa la necessitat d’arribar al poder mitjançant un acte de força, signe del feixisme: la marxa de les columnes de les esquadres vers la capital. Vuit dies després té lloc a Nàpols una manifestació ingent: 40.000 Camise Nere es concentren a la ciutat. En el seu discurs, el futur Duce tranquil·litza la monarquia i l’exèrcit, però s’acomiada de la gentada enfervorida amb les paraules següents.

El dia 22 d’octubre de 1922 s’inicia la Marxa sobre Roma. Coincidint amb la dimissió del govern, els feixistes aprofiten l’ocasió per fer una demostració de força.

O ens donen el govern o els prendrem baixant a Roma. Ara, ja solament és una qüestió de dies o, potser, d’hores.

De fet, són els dirigents de les milícies els qui pensen que la marxa és l’única solució possible. Mussolini en coneix el caràcter perillós i per això decideix de no assumir la responsabilitat militar de l’operació. Un fracàs eventual no ha de recaure damunt seu sinó sobre el comandament general compost pels quadriumvire: Miquele Bianchi, Italo Balbo, Emilio De Bono i Cesare Maria de Vecchi. Amb aquesta intenció es refugia a Milà, on espera el desenvolupament dels fets. La tria del lloc és molt fàcil d’entendre: si resulta que els esdeveniments no van en la direcció convenient, des d’allà és possible d’arribar fàcilment a la frontera.

El 27 d’octubre, les esquadres feixistes inicien l’ocupació dels edificis públics i les centrals telefòniques. El mateix dia, el govern de Facta presenta la dimissió. Davant la mobilització feixista, al rei li pertoca esdevenir l’àrbitre de la situació. Les notícies que provenen de les prefectures són alarmants. El govern dimissionari convoca una reunió d’emergència i redacta una proclamació de l’estat de setge. A Roma, l’exèrcit ha ocupat els punts neuràlgics de la ciutat: 8.000 soldats es preparen per enfrontar-se a 30.000 Camises Negres poc i mal armats.

El 28 d’octubre, milers de feixistes arriben a Civitaveccia, Tívoli i Mentana. L’exèrcit els barra el pas. Per contra, a l’Itàlia central i septentrional, els Camise Nere s’apoderen de molts centres sense trobar ni la més mínima resistència. De tota manera, tots tenen l’ordre de mantenir-se a una certa distància de la capital, fent-ho compatible amb la necessitat que sigui versemblant la posada en escena de la marxa.

De fet, l’operació pseudomilitar es pot qualificar de matussera: hi ha manca de puntualitat general; els feixistes a penes disposen d’armes amb què poder fer efectiva l’ocupació dels edificis públics; els components desconeixen els fins operatius i, un cop assolits, els 30.000 feixistes (ampliats per la propaganda a 300.000) arriben exhausts.

El rei consulta els militars i aquests li aconsellen que no col·loqui l’exèrcit davant la prova d’haver de reprimir els fasci, ja que probablement bona part dels comandaments militars simpatitzen amb els feixistes. A més a més, Víctor Manuel III ha rebut veus que consideren que el quadriumvirat està preparat per posar al tron el seu cosí, el duc Manuel Filibert d’Aosta. A la matinada, el rei decideix de no signar l’estat de setge. Els camises negres han vençut fins i tot abans de baixar al camp militar.

El diumenge dia 29, arriba a Milà un telegrama per a Mussolini: el rei el convida a anar a Roma amb l’encàrrec de formar un nou govern. A les 8 del vespre, el futur Duce agafa el tren.

El 30 d’octubre, Mussolini presenta la llista dels seus ministres i concedeix a les columnes feixistes el permís d’entrar a Roma. Ara que el govern ja està format, és indispensable envoltar l’esdeveniment amb una aura d’heroisme. La Marxa, una mitjà perillós per a la conquesta del poder assumeix, per contra, un valor extraordinari per a consagrar-lo. L’arribada de les esquadres a Roma té lloc el 31 d’octubre. A la tarda donen origen a una gran concentració que assoleix el clímax a la desfilada sota les finestres del Quirinal, per tal de saludar el rei. Més enllà de l’aspecte escenogràfic, els jocs polítics ja s’han acabat: Benito Mussolini n’és el vencedor.

“M’he negat a guanyar més del que és necessari. M’he imposat límits. Podia convertir aquesta sala sorda i grisa en un bivac per als meus destacaments. Podia eliminar el parlament i constituir un govern format exclusivament per feixistes. Podia fer-ho, però no he volgut, almenys en aquesta primera etapa, portar-ho a terme”.

Igual que els governs que l’han precedit, també el primer govern que presideix Mussolini consisteix en una coalició. Juntament amb cinc ministres feixistes hi ha homes d’altres partits. Per exemple, populars i demòcrata-nacionalistes liberals independents. Mussolini manté, formalment, la vida parlamentària en tots els seus aspectes, i també la llibertat política i sindical, en un intent de conquerir l’estat “des de dins”.

El govern de Mussolini agafa confiança amb un èxit clar: 306 volts li són favorables i 116 contraris. Les primeres mesures del govern tendeixen a accentuar el caràcter autoritari de l’estat. Els grups parlamentaris reben el nou executiu amb una certa simpatia. El 16 de novembre Mussolini presenta el seu govern a la cambra, amb un discurs intimidador.

Continuar a la segona part:

El inicis del feixisme italià (II) – Històries d’Europa

Loading Facebook Comments ...