“A l’antiga Grècia, s’entenia el cos humà com l’ideal de bellesa en el qual totes les parts han de guardar una proporció harmònica entre elles”.

L’art de l’antiga Grècia, a diferència d’altres èpoques, està fet “a la mesura de l’home”: la seva monumentalitat no està lligada a la divinitat, l’exaltació megalòmana del poder o el capritx d’un poderós, sinó que és un art per a gaudir-ne com a espectador i ciutadà de la polis. El cànon de bellesa que es deriva està subjecte a l’harmonia (proporció), a una escala humana i al naturalisme (veritat). Amb les formes plàstiques, l’artista intenta portar la matèria a la perfecció anomenada “Bellesa”. Cànon (Kanon) és el terme que s’aplica a partir de l’art clàssic al conjunt de proporcions ideals per a la representació perfecta de l’ésser humà. Hesíode, un poeta del segle VIII-VII aC, descrigué la primera dona creada simplement com Kalon kakon, “la cosa bella – malèvola”. Era malèvola perquè era bella i bella perquè era malèvola.

Per als grecs, un cos bonic era considerat l’evidència d’una ment bella. Fins i tot, tenien una paraula per això: kaloskagathos, que significava ser agradable a la vista i per tant, ser una bona persona. L’ideal estètic del món clàssic es va forjar en l’antiga Grècia a partir sobretot de l’escultura. La bellesa es concebia com el resultat de càlculs matemàtics, mesures, proporcions i cura per la simetria. S’entenia el cos humà com l’ideal de bellesa en el qual totes les parts havien de guardar una proporció harmònica entre elles. Un cos era considerat bell quan totes les seves parts estaven proporcionades a la figura sencera i tant en les dones com en els homes, la bellesa es basava en la simetria. És fins a cert punt lògic que aquest fenomen es donés a Grècia, ja que en aquest context és on també nasqueren disciplines com la filosofia, entesa com a coneixement del món, de l’ètica i de l’home per ser més feliç.

El Discòbol de Miró és una escultura realitzada per Miró d'Eleuteres cap al 455aC. Representa un atleta en el moment anterior a llançar un disc, i com a curiositat, aquest atleta recolza el pes a la cama contrària segons ho faria un atleta.
El Discòbol de Miró és una escultura realitzada per Miró d’Eleuteres cap al 455aC. Representa un atleta en el moment anterior a llançar un disc, i com a curiositat, aquest atleta recolza el pes a la cama contrària segons ho faria un atleta.

L’escola Pitagòrica va veure una forta connexió entre les matemàtiques i la bellesa i en particular, va notar que els objectes que posseïen simetria eren més cridaners. L’arquitectura grega clàssica esta basada en aquesta visió de la simetria i la proporció, i la investigació moderna també suggereix que les persones amb els trets facials simètrics i que posseeixen la proporció preferida són més atractives que aquelles els trets de les quals no ho són.

Aquest concepte de bellesa com conservació de les mesures i les proporcions ordenades fou mantingut pels filòsofs Plató i Aristòtil i s’allargaria durant tot el període romà. Així, Aristòtil en la seva Poètica del 145 aC, l’exposà: “Com la bellesa, sigui vivent o sigui una cosa qualsevol composta de parts, no només suposa que tingui ordenades tals parts, sinó també una mida que no ha de ser casual, ja que la bellesa està en el mida i l’ordre…”

L’ideal de bellesa femení grec era de membres petits, de cos prim però amb malucs amples i cuixes generosos, de cabell ondulat darrere el cap i ulls grans, nas afilat i boca, galtes i mentó ovalats, amb els pits petits i ben tornejats. En un dels seus llibres, Apol·loni de Heròfila explicava que “a Atenes no hi havia dones velles ni lletges”.

“L’ideal de bellesa masculí era atlètic i se li atribuïen qualitats com la voluntat, valor, equilibri i bellesa”.

Amb les conquestes d’Alexandre el Gran arribaria a l’antiga Grècia el maquillatge que seria usat, fonamentalment per les cortesanes i les dones de les families benestants de les polis. Aquestes s’acolorien la cara, utilitzaven pols d’or, blanc i vermell, es tenyien les celles i perllongaven les seves pestanyes i marcaven el contorn dels seus ulls. També s’aromatitzaven l’alè portant a la boca líquids o olis balsàmics. Les cortesanes gregues tenien preferència pels cabells rossos que denotaven una categoria social superior i un atractiu sexual; aconseguien el to mitjançant l’aplicació d’una pomada a base de pètals de flors grogues, pol·len i sals de potassi, perfumada amb poma. A la majoria dels grans herois grecs, Aquil·les, Menelau i Paris se’ls descriu com a posseïdors de rínxols de color clar, i els que no eren rossos naturals feien servir sabons i lleixius alcalins procedents de Fenícia. 

L’ideal de bellesa masculí era atlètic i se li atribuïen qualitats com la voluntat, valor, equilibri i bellesa.  L’home en canvi, era alt i musculós, de cames llargues amb molt de cabell i al cap, amb front i ulls amplis, nas i mandíbula poderoses i boca petita, elements que donaven un perfil perfecte. El cànon de  l’ideal de bellesa en el que totes les parts han de guardar una proporció harmònica establia que el cos humà, per ser perfecte, havia de mesurar set vegades el cap (Policlet, segle V aC), tot i que al segle IV aC, aquesta proporció passà de set a vuit caps. Com hem dit, aquests cànons de bellesa es demostren sobretot a través de l’escultura que pateix diferents evolucions a través dels tres períodes artístics grecs (Arcaic, Clàssic i Hel·lenístic).

Camille Cerf, miss França 2015, segueix repetint els patrons de bellesa de grecs i romans: harmonia, proporció i simetria. Fotografia: Paris Match
Camille Cerf, miss França 2015, segueix repetint els patrons de bellesa de grecs i romans: harmonia, proporció i simetria. (Fotografia: Paris Match)

L’ideal de bellesa artístic estava basat directament i exclusiva en atletes i gimnastes, ja que als atletes i als déus se’ls atribuïen qualitats comunes com l’equilibri, voluntat, valor, control o bellesa. Alguns d’aquests trets els podem trobar en escultures com el Dorífor de Policlet, L’Apol·lo de Belvedere i la Venus de Milo, que ens serveixen com a exemples de l’ideal artístic i de la concepció de la bellesa. Amb el pas del temps, s’observa que algunes d’aquestes escultures estan dotades d’un moviment excessiu (època hel·lenística) contra el hieratisme regnant de l’inici de l’imperi (època arcaica. A través d’aquesta representació del moviment s’observen també com els músculs d’aquestes escultures es marquen encara més, i comencen a observar-se figures amb els cabells més llarg i fins i tot amb barba i bigoti (el Laocoont) el que mostra que en aquest període algunes modes havien canviat.

“El cànon de bellesa grec serà adquirit de la mateixa manera a l’Imperi Romà durant quatre segles aproximadament”.

El cànon de bellesa grec serà adquirit de la mateixa manera en l’Imperi Romà durant quatre segles aproximadament, guardant les mateixes característiques bàsiques. De fet, moltes de les obres de cronologia romana s’hi inspiraven i en molts casos, els escultors romans feien simples còpies d’originals grecs. Les fundacions d’artistes, grecs i romans, també van subministrat l’estàndard per a la bellesa masculina per a la civilització occidental, i és que el romà ideal va ser definit com a alt, musculat, de cames llargues, amb un cap ple de pèl fort, el front alt i ample (signe d’intel·ligència) ulls de joc ampli, nas fort i de perfil perfecte, boca petita i mandíbula poderosa. Aquesta combinació de factors produiria “una magnífica” mirada impressionant de bella masculinitat. Així doncs, amb les excepcions notables de pes de cos i estils de moda, normes de bellesa s’han mantingut força constants amb el pas del temps i el lloc.

Les excentricitats d’Orient, les dones “rosses” de la Gàl·lia i el culte al cos

“Quan les romanes van veure a les captives rosses que va portar Juli César de les Gàlies les van voler imitar emprant un compost de sèu de cabra i cendra de faig”.

A partir de la meitat del segle I abans de Crist els soldats romans tornaven de les seves missions a l’Orient carregats de perfums indis i cosmètics i això feia que els homes i dones s’excedissin en l’ús de cosmètics. Els romans van utilitzar kohl per enfosquir les parpelles, coloret, elements depilatoris i pedra tosca per netejar les dents. La pell es blanquejaven amb una barreja feta a base de guix, farina de faves, guix i blanc de plom (carbonat càlcic de plom); les pestanyes s’ennegrien utilitzant una barreja d’ous de formigues i mosques picades. Quan les romanes van veure a les captives rosses que va portar Juli César de les Gàlies les van voler imitar emprant un compost de sèu de cabra i cendra de faig. El poeta Marcial, al segle I dC, criticava a una dama amiga, anomenada Galla, per alterar de cap a peus tota la seva aparença: “Mentre et quedes a casa, Galla, els teus cabells es troben a casa del perruquer; et treus les dents a la nit i dorms envoltada per un centenar de caixes de cosmètics… Ni tan sols la teva cara dorm amb tu”.

Falbala
“Falbalà”, del popular còmic Àsterix i Obèlix, representació gràfica idealitzada de la dona gal·la del segle I aC. (Imatge: La galère d’Obélix, 1996, p.17).

Per contra, els homes d’alt rang social (els patricis) optaven pels cabells enfosquits i fins i tot negres. Plini el Jove, va escriure sobre la importància dels tints foscos per als cabells un dels quals s’obtenia bullint closques de castanya i porros. Per evitar els primers cabells blancs, s’aconsellava als homes que preparessin una pasta que havien d’aplicar a la nit a base d’herbes i cucs de terra. El remei romà contra la calvície consistia en un ungüent de nabius triturats, amb greix d’ós.

Els romans van seguir copiant els grecs en la majoria dels casos, i eren partidaris de la naturalitat en l’aspecte i un ideal de virilitat i de tosquedat natural, van crear el concepte de l’estètica, el culte al cos, els exercicis físics, els massatges i els banys.


Llegeix més!

La depilació femenina

Més informació:

3. ROMA – HISTÒRIA DEL PENTINAT

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here