Quan un grec vol maleir algú no recorre als seus morts o éssers infernals, sinó que crida: “Així et abast la venjança dels catalans!”. A Albània, la imatge del “Katallan”, una espècie de monstre assedegat de sang, s’utilitza per espantar als nens com si fos l’home del sac. A què es deu aquesta mala fama que van collir els catalans als Balcans? Doncs bàsicament a un exèrcit de mercenaris catalans denominat almogàvers que van arrasar Grècia i part d’Anatòlia a principis del segle XIV. La crueltat emprada va ajudar a construir el terrible mite dels catalans a la zona.

Portada del conte infantil albanès “El Català”
Portada del conte infantil albanès “El Català”

Convé dir que en l’època, quan parlaven de “catalans” no són catalans tal i com ho entenem avui en dia. El sorprenent per a molts catalans no és només el desconeixement d’aquestes expressions a la zona dels Balcans, sinó la imatge justament oposada que s’ha volgut atorgar als almogàvers. Tan sols hem de fer un repàs a algunes dels principals carrers del conegut Eixample de Barcelona, esquitxat de noms d’almogàvers il·lustres com Roger de Flor, Ramon Muntaner, Berenguer d’Entença o Bernat de Rocafort. La historiografia i el romanticisme català ha revestit sempre aquests mercenaris com idíl·lics conqueridors catalans. Però realment ,qui van ser els almogàvers?

A principis del segle XIV, quan va començar la campanya catalana a Orient (1302-1311), Europa estava dividida en innombrables regnes que batallaven entre si i que acostumaven a utilitzar companyies de mercenaris que solien cobrar el seu sou a força de saquejos. Els exèrcits regulars encara trigarien bastant a arribar. Per la seva banda, l’altre temps esplendorosa Bizanci llanguia entre la pressió dels pobles turcs, la invasió llatina de les seves terres, fossin venecians o genovesos, i l’expansió territorial de Sèrbia. Així doncs, l”Imperi Bizantí s’havia convertit en un constant esdevenir de guerres frontereres i les seves tropes estaven baixes de moral i esgotades del no parar.

Pel que fa als catalans, la tropa d’Almogàvers, ociosa després de la conquesta de Sicília, estava integrada per homes de tots els racons de la Corona d’Aragó. L’almogàver era un soldat d’infanteria, que lluitava amb armes lleugeres, vestia pobrament i les seves cabelleres i barbes s’assemblaven a les dels coneguts víkings. Però a part de la seva força i determinació, eren molt astuts i hàbils per adaptar-se a les diferents condicions d’una batalla. Alguns es defensaven amb petits escuts i tots solien portar una pedra de foc amb la qual colpejaven les seves armadures o escuts abans de la batalla per terroritzar l’enemic al crit de “desperta ferro!”. Sens dubte eren homes amb qui ningú es voldria trobar de nit en un carreró. Solien habitar en els boscos, vivint del saqueig en les seves incursions contra els sarraïns. La denominació “Almogàver” té el seu origen en la paraula àrab “Al-mugawir”, que vol dir “penetrar en territori enemic”.

“En el cas dels almogàvers, era una companyia de guerrers a sou més que durant les dècades anteriors havia tingut molta feina combatent els musulmans per als reis de la corona d’Aragó”.

El record de la presència catalana a l’àrea balcànica i grega, després de més de set-cents anys, encara és viva en expressions populars i frases fetes que reflecteixen una visió negativa dels catalans, com ara en la maledicció “Que et vegi sota l’espasa d’un català”. Des del “que la venjança dels catalans caigui sobre tu” grec, fins a expressions com “Català” o “fill de català” que a Bulgària signifiquen home malvat i torturador. A la petita Albània és molt popular un conte infantil anomenat “Qerosi dhe Katallani” (El calb i el català), en el qual un heroi local albanès (el calb) venç al català, que arriba des del mar escopint foc i matant tot el que troba. Un altre refrany, potser el més significatiu, és originari de la regió de Parnàs: “Fugir dels turcs per caure en els catalans”.

Així, un europeu de l’època, i especialment un bizantí, estava més que acostumat als saquejos dels mercenaris tant en setges estrangers, començant pels croats, com en els seus propis territoris, on mercenaris ociosos cometien infinitat de malifetes. En el cas dels almogàvers, era una companyia de guerrers a sou més que durant les dècades anteriors havia tingut molta feina combatent els musulmans per als reis de la corona d’Aragó. Van ser protagonistes destacats de les conquestes de Mallorca i València, on es van distingir per la seva agressivitat i habilitats militars al camp de batalla. Però també pels terribles saquejos que solien acompanyar a les seves victòries.

Desprès de la conquesta de Mallorca i València, van decidir posar rumb a Sicília on el nou rei Frederic II, també català, els va incorporar al seu exèrcit i on saltarien per primera vegada a la fama europea pel seu sadisme i crueltat. L’il·lustre florentí Dante Alighieri, es refereix als catalans en la Divina Commedia, com “l’avara povertà di Catalogna”, i el mateix pontífex Bonifaci VII parlava de “cathalanorum videlicet barbarorum”, equiparant la seva visió de la fe cristiana amb la dels bàrbars. Tot i aquesta poca simpatia, foren l’autèntica força de xoc que va evitar que els turcs penetressin pel sud d’Itàlia i per la zona dels Balcans durant un bon grapat d’anys.

La traïció de Bizanci

La terrible situació que van provocar els almogàvers a l’illa de Sicília va fer que el rei Frederic II els emplacés a viatjar a Grècia on l’emperador Andrònic II Paleòleg reclamava els seus serveis per lluitar contra els otomans que avançaven per Anatòlia any rere any fins al punt d’amenaçar la gran capital de l’Imperi. La decisió de l’emperador seria nefasta més endavant. Els almogàvers van arribar a Grècia comandats per Roger de Flor al front de 8.000 homes i 36 naus, i van ser rebuts pel mateix emperador que va oferir al capità català ni més ni menys que la mà de la princesa Maria Asanina, filla del tsar de Bulgària (regne vassall del Imperi Bizantí) Iván Asen III.

L’entrada de les Companyies Catalanes a Constantinoble no va ser molt ben vista pels genovesos, importants mercaders d’aquell temps i aliats dels bizantins que els havien ajudat a recuperar la capital de mans dels venecians. Els viatges dels genovesos anys desprès portarien una malaltia nefasta a Europa, la pesta negra. El conflicte no va trigar a esclatar amb un resultat cruent que iniciaria la carnisseria catalana en terres bizantines amb 3.000 morts genovesos, l’anomenada “Matança dels genovesos”. L’emperador aviat es va adonar que havia de manar com més aviat als catalans a complir la seva comesa: vèncer als otomans que amenaçaven les seves fronteres a Anatòlia i en acabar els seus serveis tornar per on havien vingut.

A la batalla del riu Cízic els catalans van continuar amb el seu sanguinari discurs, lluitant amb efectivitat contra els exèrcits dels turcs. Després de la batalla, Roger de Flor va decidir que era més interessant retrocedir i ocupar un dels pocs territoris que encara conservaven els bizantins a Anatòlia. Aquí van començar a guanyar mala fama entre els dirigents imperials de Constantinoble.

Els abusos i saquejos catalans van continuar sense parar, a l’igual que les victòries sobre els turcs, encara que sense significar grans avenços per als bizantins, ja que es tractava més aviat de ràtzies i incursions ràpides a la recerca de botí (joies, dones…) que mai acabaven d’assegurar les posicions bizantines. Els conflictes interns amb els aliats de la Companyia, i els seus propis integrants, que es disputaven les conquestes, els van fer presa fàcil d’uns bizantins que cada vegada els veien més com purs invasors sense escrúpols i sense cap tipus de respecte pels seus habitants. Calia expulsar als mercenaris catalans si no volien perdre el respecte de la seva pròpia població.

Entrada de Roger de Flor en Constantinopla. José Moreno Carbonero, 1888
Entrada de Roger de Flor a Constantinopla. Pintura de José Moreno Carbonero, 1888

La traïció bizantina es va servir al més pur estil òpera, amb un final del tot tràgic i evidentment amb morts. El fill de l’emperador, Miquel IX Paleòleg, va pactar amb els mercenaris alans l’assassinat de Roger de Flor i l’extermini de la Companyia a la ciutat d’Adrianòpolis, mentre assistien a un banquet preparat pel seu pare. Aquesta vegada la matança gairebé acaba amb els mateixos catalans, i les restes de la Companyia donarien un veritable significat al terme “català” a Grècia, Tràcia i Macedònia, que serien cruelment arrasades per les enfurismades hordes catalanes en els dos anys posteriors. Després de la venjança catalana per terres gregues, les disputes internes es van succeir alhora que poderosos mandataris europeus licitaven pels seus serveis. Frederic III de Sicília, Carles de Valois o Walter de Brienne, Duc d’Atenes, que va ser qui al final va tenir la sort, o la desgràcia, de quedar-se amb els seus serveis. Els almogàvers van netejar el ducat d’Atenes d’enemics en menys d’un any, però divergències en el pagament dels seus sous van acabar amb l’ocupació d’Atenes pels mercenaris catalans, com a penyora fins que el duc pagués el que els hi corresponia.

“Despertaferro”

Sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981

Més informació:

11 COMENTARIS

  1. Sobre la pedra foguera, vaig llegir que no era per atemorir els enemics sinó senzillament per esmolar el tall de les armes. D’ aquí el Desperta ferro.

     
  2. A cada país tenen el seu papu particular per atemorir la mainada. Als Països Baixos, i com a conseqüència dels crims i malifetes que hi van cometre els anomenats “tercios de Flandes” -és a dir, els espanyols- diuen als nens que “si no et menges la sopa vindrà el Duque de Alba”, que allà ve a ser com una mena d’home del sac.

     
  3. hola! gràcies per l’article. Existeixen llistes amb noms, o de pagament efectuats d’aquesta tropa ? Coneixeu el poblet anomenat katalonia a l’interior de grecia? potser té quelcom a veure amb els que van restar a aquelles terres?

     
    • Salutacions Carles, el filòleg Eusebi Ayensa va publicar ‘Els catalans a Grècia’ barreja d’assaig històric i guia de viatges, amb tots els castells i torres catalans de Grècia.

       
  4. Molt bo i aclaridor, però si m’ho permeteu discreparé de la afirmació que feu “Quan parlaven de “catalans” són catalans tal i com ho entenem avui en dia”. En aquella època es podia entendre per “catalans” tant als naturals del principat con a mallorquins o valencians. Això vindria donat pel terme “Nació Catalana”, “debajo de cuyo nombre” deia Zurita “se cohompendian todos los de la corona de Aragón”. Aixi podem trobar-nos que om es pot qualificar com de “Natione, catalanus; Patria, Valentinus”, “de nació catalana natural de Mallorca” o el ya conegut “cavaller valencià de nació català”.
    Escriu Gaspar Juan Escolano a la Dècada Primera De La Historia De La Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, que “… por más de trescientos años han pasado los deste reyno debaxo del nombre de catalanes, sin que las naciones estranjeras hicieran diferencia ninguna de catalanes y valencianos…” fins que “…se dio un gran inconveniente, que cuando se podia escribir de los nuestros en particular, y de sus jornadas, y hechos notables en guerras, salía a la luz debaxo del nombre de catalanes sin hacer mención de los valencianos en su propio nombre…”. Finalment, contant “cien años o poco mas” a partir de la unió dinàstica de Castella i la Corona d’Aragó, “cada una a tirado por su cabo (…) y tenidas por diferentes”.

    Al Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja i de Llançol), al que els italians anomenaven “il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papam catalanus”, se li atribueixen aquestes paraules: «Magna est profecto gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa, catalanus; Rex Aragonum et Sicilae, catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus; generalis ordinis minorum, catalanus», es a dir: «Indubtablement la glòria de la nació catalana és gran en els nostres dies: el Papa, català; els reis d’Aragó i Sicília, catalans; el vicecanceller, català; el capità de l’església, català; el general de les ordes menors, català».

    http://amnesiahistoricainduida.blogspot.com/2015/05/la-nacio-catalana.html

     

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...