Àfrica ha estat pels occidentals un continent desconegut fins fa molt poc, fins al segle XIX. Tan és així, que avui pocs sabrien dir quina és la capital de Nigèria i fins la confondrien amb la d’altres països, per exemple amb Kenya. Malgrat que des d’època antiga es coneixen circumval·lacions, o navegacions vàries rius amunt, per part de cultures com la cartaginesa o la romana, la realitat és que el llarg període medieval i bona part del modern, en que els occidentals vam dependre del món musulmà per a la seva interpretació, ens vam allunyar d’aquest continent. Fins oblidar i perdre les fonts clàssiques. Alhora, van començar a créixer els mites, les llegendes i tota una fauna d’imaginari popular distorsionat pel boca a boca en llarg de generacions. Encara entrat el segle XX, molts europeus cercaven fins i tot bèsties increïbles, com la que es va acabar identificant i descrivint com a un dinosaure, encara viu: Mokele Mbembe.

De la dècada dels 80 dels segle XX se’n coneixen testimonis que afirmen haver-se topat cara a cara amb un monstre identificat “com del mesozoic”. Marcellín Agnagna, al 1983, biòleg congolès, en seuria un. Lamentablement, mai ha estat possible ni filmar-lo ni fotografiar-lo. Però la cosa venia d’abans. Ja el 1776 l’abat Lievain Bonaventure Proyard va descriure unes petjades del que interpretà com un monstre. Els indígenes el van “informar” de què es tractava “d’aquell que atura el curs dels rius“, o el que és el mateix, Mokele Mbembe. 

Durant temps, la colonització es va limitar a l’ocupació de les costes, bàsicament a enclavaments fortificats destinats a la concentració d’esclaus que després eren enviats a les amèriques. Els continuadors de Bonaventure, de tercera ma, amb testimonis dels soldats destinats a aquests enclavaments, feien les seves històries, sobretot de la zona del Congo. Allà, a banda de parlar obertament dels esclaus com a éssers inferiors, es descrivien tota mena de fantasies. Amb la internació dels primer expedicionaris i la colonització de l’interior del continent, s’iniciaria la caça de bèsties per als circs europeus. Això seria ja durant la segona meitat del XIX i inicis del XX. Carl Hagenbeck, el creador dels zoos i gran col·leccionista d’animals “exòtics”, posà la guinda a l’esclat de la idea “científica” de l’existència d’aquestes bèsties amb seu llibre llibre bèsties i homes el 1909.

Caricatura d'un dinosaure suposadament viu amb un casc prussià.
Caricatura d’un dinosaure suposadament viu amb un casc prussià. Fotografia: Herford, Oliver. 1863-1935 | Libray of Congress

A partir d’aquí, la caça de bèsties mítiques es va convertir en una part més de la cursa occidental per la conquesta del continent africà, a veure qui la trobava més rara i més gran. Els alemanys, els germans pobres en el repartiment del pastís africà, van fer grans esforços, doncs, per sobresortir almenys en aquest terreny. Així el 1913 el baró Stein zu Lausnitz va investigar en el que llavors era colònia alemanya el fenomen Mbembe, pel que ja no es tractava de testimonis aïllats, sinó “d’experts amb fonts contrastades” que oferien els seus coneixements per engrandir el mite.

Com que els nord-americans no podien ser menys, l’any 1920 (hi ha haver un parèntesi en la recerca del monstre durant la Primera Guerra Mundial) la Smithsonian Institution, no qualsevol cosa, va finançar una expedició amb ni més ni menys que fins a 32 experts per a la recerca del monstre. No cal dir que no van trobar res de res.

“Mokele Mbembe sembla una enganyifa per a exploradors blancs ineptes”

Amb l’esclat del coneixement científic, però, la recerca d’animals mítics, fa un gir. Aquest fet, combinat amb la progressiva descolonització del continent, farà canviar el prototip de cercador de monstre. Ja no seran caçadors amb escopeta, sinó amb càmera de fotos. El gir acientífic el farà el 1955 el zoòleg Bernard Heuvelmans, creador de la controvertida criptozoologia, tendència que arriba fins avui en dia mateix.

Però si algú es porta la palma en la recerca fotogràfica, aquests són les japonesos, que van finançar una expedició al llac Tele el 1987, amb càmeres. I si ni ells vam poder extreure res… Investigacions modernes des d’avions i fins i tot satèl·lits, no han pogut identificar el suposat dinosaure africà. I no serà perquè els pigmeus akkes que viuen a interior de la selva, no facilitin tota mena de detalls sobre la bèstia. Fins i tot afirmen que alguna vegada s’han menjat algun.

Aquí teniu el clàssic de Bernard Heuvelmans sobre monstres que viuen a l’Àfrica… suposadament. La recerca que ell va iniciar encara continuava al 2012, però les recerques aèries en aquest cas, sembla que han acabat per convèncer als més tossuts somiadors de què Mokele Mbembe és, o bé una enganyifa per a exploradors blancs ineptes, o bé una mena de catarsi col·lectiva occidental en que es volia veure allò que no existia. Cal recordar que al segle XIX, la idea de Lewis Henry Morgan sobre els tres estadis de la civilització (a saber: salvatgisme, barbàrie i civilització- cal especificar quina seria la cultura dels blancs?), era el que predominava, per tant, cercar coses prehistòriques a l’Àfrica no era gens d’estranyar. L’estrany és que mentre cercaven monstres ningú s’adonés del mal que ho passen molts pobles africans nadius.

Per més a informació podeu mirar:

Loading Facebook Comments ...

SENSE COMENTARIS

FER UN COMENTARI