Hi va haver un temps en què Bíblia i arqueologia van fer un bon matrimoni. Durant un grapat d’anys, l’arqueologia fou la gran valedora dels textos bíblics. Un llibre dels anys trenta, reeditat diverses vegades, afirmava: La Bíblia és veritat! Responia així a la reina Victòria que, el 1865, sol·licitava a la Palestine Exploration Fund que verifiqués que la història bíblica era una història real, essent la seva finalitat oferir una refutació a la increença.

“A mitjans del segle XIX, l’arqueologia es convertí en una ciència històrica per estudiar el passat i també una eina per controlar el futur.”

L’abril de 1859 el germà del tsar de Rússia Alexandre II, el gran duc Konstantin Nikolaevich, visitava Jerusalem. Era el primer Romanov que visitava Terra Santa. L’emperador rus volia ampliar el seu domini a l’Orient Mitjà i va engegar una gran ofensiva cultural filo-eslava. Segons paraules de l’emperador de totes les Rússies, es pretenia establir una presència russa a Orient no per mitjà de la política, sinó per part de la cultura i sobretot, de l’església. Els russos van crear la gran Societat Palestina i la Companyia naviliera russa per transportar els fidels russos des d’Odessa fins a Terra Santa. Els Romanov volien emprendre així un viatge similar als britànics, francesos i en menor mesura alemanys (fins al 1871 no serien un imperi) per apoderar-se de Jerusalem i Palestina, sota el domini d’un decrèpit Imperi Otomà i d’uns governants locals endeutats i corruptes. Occident havia de salvar la decadència dels governants àrabs i restaurar els seus orígens cristians. Una nova creuada, que aniria acompanyada d’una nova ciència: l’arqueologia.

Camí a Betlem. Fotografia de finals del segle XIX. Font: lifo.gr
Camí cap a Betlem. Fotografia de finals del segle XIX. Fotografia: lifo.gr

Pocs anys després, el príncep de Gal·les Albert Edward (futur Eduard VIII) seguia els passos dels Romanov i es plantava a cavall a Jerusalem escoltat per un centenar de soldats de cavalleria otomans. Era l’1 d’abril de 1862, i el príncep es va allotjar en un gran campament als afores de Jerusalem i la seva visita a la ciutat el va impactar profundament. El guia del príncep pels llocs Sants del Cristianisme fou el deán de Westminster, Arthur Stanley, autor del primer llibre sobre la Bíblia que combinava els textos sants amb les conjectures arqueològiques del moment. La seva obra va causar una generació d’admiradors a tota Anglaterra sobre la història sagrada, una terra que segons deia el propi autor, “és més important que la pròpia Anglaterra”.

A mitjans del segle XIX, l’arqueologia es convertí en una ciència històrica per estudiar el passat i també una eina per controlar el futur. Així doncs, no és gens estrany que aquesta ciència es polititzés de forma fulgurant: fetitxe cultural, esnobisme de classes adinerades, passatemps de rics, moda social i sobretot, una pràctica comuna per construir grans imperis per altres mitjans i fins i tot, una extensió de l’espionatge militar. L’arqueologia va derivar en una religió laica de Jerusalem i també, en mans dels cristians amb aspiracions imperialistes, en una ciència al servei de Déu segons Arthur Stanley: si es confirmava la veritat escrita de la Bíblia, els cristians podien reclamar de nou Terra Santa com en èpoques de les creuades.

Un mapa del segle XIX vell, gravat i imprès a Anglaterra en 1845, representant Palestina antiga ("Antiqua Palestina" com ha escrit en el mapamateix) en els temps del Jesucrist, de Damasc al nord baix al sud de la terra del mar mort al sud. A la cantonada inferior dreta hi ha una ampliació de la ciutat vella de Jerusalem.
Un mapa del segle XIX vell, gravat i imprès a Anglaterra en 1845, representant Palestina antiga (“Antiqua Palestina” com ha escrit en el mapa mateix) en els temps del Jesucrist, de Damasc al nord baix al sud de la terra del mar mort al sud. A la cantonada inferior dreta hi ha una ampliació de la ciutat vella de Jerusalem.

Russos i britànics competien, aparentment sense armes, però competien per projectar la seva pròpia cultura i herència cristiana sobre el seu passat comú: Jerusalem, la Bíblia i en definitiva, el cristianisme fos quina fos la seva adscripció: ortodoxos, catòlics o protestants tots afirmaven que Terra Santa era cristiana. Tant Gran Bretanya com Rússia no estaven sols, francesos i alemanys es van unir a la creuada cultural, a la cacera de restes arqueològiques i evidencies que demostressin que els cristians tenien drets sobre aquelles terres. L’arqueologia aviat va esdevenir una projecció de poder nacional i els arqueòlegs més celebres aviat van ser herois nacionals. Un arqueòleg alemany va denominar aquest període, com la gran “creuada pacífica”.

Era un joc d’interessos entre estats europeus en una terra llunyana i dominada per elits corruptes, com el virrei dels otomans Ismail Pacha d’Egipte o el decrèpit sultanat otomà d’Istambul, que veia com el seu imperi s’anava reduint i perdia el poder que havia atressorat als segles XVI i XVII. Més endavant, els europeus es servirien la corrupció i l’endeutament d’aquests per conquerir el Pròxim Orient o el mateix Egipte, arruïnat pels deutes dels seus sobirans i que acabaria venent part de les seves accions del Canal de Suez als britànics.

La visita del príncep de Gal·les a Terra Santa va animar al militar i arqueòleg anglès Charles Wilson a anar a Jerusalem a excavar en busca del gran temple que havien construït els jueus. Fou ell qui va descobrir els túnels del Mur de les Lamentacions sota la porta del carrer de la Cadena i també va descobrir el gran pont que creuava la vall de Tyropoeon fins al Temple. El 1865 es fundaria la Palestine Exploration Fund, amb contribucions de patricis britànics, nobles i fins i tot de la pròpia reina Victòria. La motivació estava perfectament clara: la Fundació havia de permetre “verificar que la història bíblica és una història real, alhora en el temps, en l’espai a través dels esdeveniments, per tal d’oferir una refutació a la increença”. Des d’aquesta perspectiva apologètica, l’arqueologia havia de restaurar la confiança respecte al text bíblic, maltractada pel racionalisme crític de l’exegesi alemany.

“Durant dècades, i fins després de la Primera Guerra Mundial, les excavacions a Palestina s’assemblaven més a una romàntica recerca de tresors que a una autèntica disciplina científica.”

La Companyia portaria a terme diferents exploracions (com la de 1867 de Charles Warren al Mont del Temple) i fins i tot l’arquebisbe de York, William Thompson, declararia que Palestina pertanyia als cristians i que fou entregada al Pare d’Israel. Charles Warren fou el primer arqueòleg contemporani que va descobrir grans troballes arqueològiques: artefactes, ceràmica (com la d’Ezequíes), quaranta-tres cisternes sota l’Esplanada de les Mesquites i el passadís soterrani per on, segons deia, el rei David havia entrat a la ciutat de Jerusalem.

Félix de Saulcy. Imatge de "Voyage autour de la Mer Morte et dans les Terres Bibliques" (1850-1851)
Félix de Saulcy. Imatge de “Voyage autour de la Mer Morte et dans les Terres Bibliques” (1850-1851)

A França, l’interès per Terra Santa es va iniciar amb René de Chateaubriand, amb el seu llibre Itineraris de París a Jerusalem (1827). Els francesos seguiren l’estela dels britànics a Palestina i tampoc es quedaren enrere. L’arqueòleg gal Félix de Saulcy, considerat per alguns com el fundador de l’arqueologia bíblica, emprengué viatge cap a Jerusalem el 1850-1851, i les excavacions d’una tomba situada al nord de la ciutat donaren com a resultat la identificació dels dos reis més importants de l’antic Regne d’Israel, David i Salomó. De manera errònia però, Saulcy s’equivocà en gairebé mil anys, ja que les tombes en qüestió eren del segle I dC. Saulcy també va visitar Masada, traçant el primer pla contemporani d’aquesta fortalesa jueva i del sistema de fortificacions romà.

Finalment, els nord-americans també van seguir els passos de russos, anglesos, francesos i alemanys i van aterrar a Terra Santa. Un dels pioners de l’arqueologia bíblica nord-americana, Edward Robinson, estava disposat a fer callar als crítics dels textos sagrats. Membre destacat de l’Església Congregacionalista dels EUA, Robinson va pensar que la millor manera de fer-ho passava per localitzar els enclavaments bíblics esmentats a les Escriptures, convençut que així atorgava una historicitat als fets reflectits en l’Antic Testament. Aquella determinació el va portar a organitzar dues expedicions a Palestina el 1838 i 1852. Després del primer d’aquells viatges, Robinson va publicar el seu llibre Investigacions bíbliques a Palestina, on donava compte de les seves primeres troballes. Malgrat els esforços de Robinson però, el veritable “pare” de l’arqueologia bíblica va ser el també nord-americà William Foxwell Albright.

“Un dels pioners de l’arqueologia bíblica nord-americana, Edward Robinson, estava disposat a fer callar als crítics dels textos sagrats”.

William Foxwell Albright fou l’arqueòleg nord-americà més conegut, degut a les seves excavacions en indrets bíblics i pels seus estudis sobre l’Orient Mitjà. Fill de missioners metodistes americans destinats a Xile, Albright va tornar als Estats Units amb la seva família el 1903. Va obtenir el doctorat en Llengües Semíticas a la Universitat Johns Hopkins. Els àmbits de recerca acadèmica d’Albright incloïen a més de l’arqueologia, la lingüística semítica, l’epigrafia, la ortografia i l’història antiga. Els escrits científics d’Albright van influir enormement en el desenvolupament dels estudis bíblics i dels relacionats amb l’Orient Mitjà; entre ells es troben The Archaelogy of Palestine and the Bible (1932-1935), The Vocalization of the Egyptian Syllabic Orthography (1934), The Excavation of Tell Beit Mirsim (1932-1943), From the Stone Age to Christianity (1940-1946), Archaeology and the Religion of Israel (1942-1946) i The Bible and the Ancient Near East (1961).


Sèrie d’imatges del Pròxim Orient:

Η ηδυπαθής και ιδανική Ανατολή του Félix Bonfils
Las primeras fotografías de Oriente Próximo

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here