Les guerres de per si ja són inútils, però aquesta batalla en particular s’emporta la palma a la major carallotada militar de la història. Per dir-ho d’una altra manera, si existissin uns Òscars a la imbecil·litat, seria per a aquesta autobatalla (ja entendreu el perquè del mot). Com va començar la batalla de Karansebes el 17 de setembre de 1788 ja és quasi d’acudit dolent, un motiu estúpid només, potser, a l’alçada del de les sabates de Gettysburg. El seu desenvolupament va ser surrealista, i la seva finalització, podríem dir, estaria a l’alçada d’un sketch humorístic dels Monty Python, si no fos per la mortalitat que es produí. Ho explicarem per parts, perquè s’entengui millor, abans d’explicar la batalla en sí. Veureu que podeu tenir un déjà vu amb algunes situacions actuals.

El context

D’ençà l’auge al món germànic de l’estat de Prússia que els austríacs van girar les seves mirades cap al sud, és a dir, cap als Balcans, territori que llavors, al segle XVIII, era part de Turquia. Després de l’esquarterament administratiu conseqüència de la Guerra dels Trenta anys, els militaristes prussians van anar augment guanyant terreny i poder a costa de la clàssica Àustria, seu dels Habsburg, els quals havien dominat històricament l’espai centreeuropeu utilitzant la figura del Sacre Imperi, és a dir, de l’emperador. Les Guerres de Silèsia (tres entre 1740 i 1763), van ser el cop definitiu de força per part dels prussians sobre els Habsburg austríacs, que van perdre aquesta important zona minera ja per sempre.

La zona

De guerres contra els turcs n’hi havia hagut moltes des del segle XVI, la mateixa Viena va ser assetjada en època moderna fins a tres vegades, però aquest poder nou, Prússia, al nord, va fer que finalment Àustria es poses les piles per expandir-se cap al sud a costa de Turquia, amb la reticència d’Hongria, utilitzant població de xoc majorment eslava, i sovint amb la connivència d’un nou actor a l’alça al sector com va ser Rússia. La amistat russa amb els serbis, o el que seria el mateix, el seu suport als ortodoxos, prové d’aquesta època. En aquesta època de la batalla de Karansebes, mitjans segle XVIII, Rússia tenia frontera amb Turquia a l’actual Moldàvia, un altre enclavament actual en conflicte amb Rússia.

El conflicte general

La batalla de Karansebes és un episodi d’una segona part d’un conflicte encara viu avui en dia: Crimea, teòricament Ucraïna, però ocupada recentment pels russos. Crimea era un estat tàrtar, el Khanat dels tàrtars de Crimea, un estat satèl·lit de l’imperi otomà que l’oferia protecció. Format el 1441 el Khanat de Crimea va ser el  de més llarga duració dels sorgits arran de la disgragació de l’Horda d’Or, com s’anomenava l’estat dels mongols. Des de final del segle XVII la influència russa era pujant a la zona dels voltants de Crimea i la mar d’Azov , afavorida per les disputes internes i els intents tàrtars de treure’s de sobre la influència otomana.

“Crimea es convertia en una arma de canvi de les potències occidentals per minar el poder otomà, a l’igual que després es convertiria en l’excusa per parar els peus als Balcans”

La batalla forma part de la guerra anomenada austro-turca (1787 al 1791) o russo-turca segons com (1787 al 1792), perquè russos i austríacs van ser aliats. La guerra la declarà formalment l’emperador Josep II, aliat amb Caterina la Gran. Però, com hem dit, aquesta guerra  era conseqüència d’una anterior, una altra guerra russo-turca (1768-1774) en que els russos s’havien apoderat de Crimea que estava sota protecció turca. Segons el tractat de pau de Küçük Kaynarca del 1774, el Kahnat havia de passar a ser “independent” , però a la pràctica els russos se n’apoderaren i al 1783 directament s’annexionaren el territori que passà a ser un oblast, una província russa més, gràcies al geni organitzador de Potemkin (qui després donaria nom al famós cuirassat). La provocació russa encara pujà de to quan al 1786 la mateixa Caterina la Gran visità el territori. D’aquí que la pressió per recuperar aquests territoris fos gran, adduint l’incompliment del tractat de pau anterior, i que els otomans prenguessin la iniciativa militar.

Aquesta era la raó de fons: Crimea es convertia en una arma de canvi de les potències occidentals per minar el poder otomà, a l’igual que després es convertiria en l’excusa per parar els peus als Balcans a una altra potència que havia crescut massa, la mateixa Rússia, raó de la Guerra de Crimea del 1853. L’altra raó de fons per iniciar el conflicte el 1787, però, va ser uns altres a qui sempre els toca el rebre: Polònia. Conseqüència d’aquella primera guerra russo-turca del 1768-1874, va ser el Primer Repartiment de Polònia. I l’any després de la segona guerra russo-austro-turca, el 1793, es produeix el Segon Repartiment de Polònia entre les potències prussiana, austríaca i russa.

El desenvolupament de la batalla de Karansebes

Al setembre de 1788 un exèrcit de 100.000 homes va marxar en direcció a l’actual Romania per intentar tallar el pas als otomans. Deixaven el Danubi al sud i s’instal·laren a prop de la frontera amb Hongria, esperant passar el riu Timiş que dóna nom a la ciutat més important de la zona, Timişoara i a prop de la ciutat actual de Caransebeș (Karánsebes en hongarès). Una avançada d’hússars (cavalleria lleugera originària d’Hongria) van ser els primers en acostar-se a la població per “escombrar” la zona de turcs i preparar l’arribada del gruix de l’exèrcit. El pla era que els russos arribarien per mar i prendrien Besaràbia fins al riu Moldava.

Cal tenir en compte que aquest exèrcit “austríac” era tutti colori. Aquesta cavalleria, possiblement era encara majorment hongaresa perquè les famoses unitats d’hússars poloneses havien estat dissoltes uns anys abans, arran dels repartiments, però els seus comandaments eren de parla alemanya. I dins la resta, havien unitats de serbis, italians, romanesos (anomenats vàlacs), alemanys de diferents estats com de Siebenbürgen, polonesos…

Els hússars no van trobar cap resistència, ni rastre dels turcs. L’únic que van trobar van ser una colla de gitanos ambulants venedors de licor. Total, que ja posats, els hússars van decidir muntar-se una festa i agafar una merda com un piano.  Hem de suposar, perquè no hi ha fonts fiables, que els hússars no demanarien amb gaire bones maneres el licor. Ja borratxos perduts, amb una turca impressionant (l’únic “turc” que van veure), van arribar uns contingents d’infanteria que volien participar del sarau.

Els hússars, classistes, no van voler compartir “el seu” licor amb aquells nouvinguts i muntaren fins i tot rudimentàries barricades per protegir el seu botí. Infants i cavalleria, van començar llavors una avinagrada discussió. Hem d’imaginar que la cosa començaria com la típica baralla de borratxos, un empenta, l’altra empenta una mica més fort, l’altra s’hi torna i el llença al terra,  l’altra s’aixeca i li endega un cop de puny… la cosa es posa seriosa quan algú treu l’espasa i sense saber exactament com de cop i volta es produeix una esbatussada general.

Enmig de la baralla a algú se li acabà per escapar un tret. I aquí va començar la desbandada general, entre crits de “els turcs! els turcs!” perquè es van pensar que eren els turcs que arribaven. Per acabar-ho d’adobar, en un intent d’evitar la desbandada general, els oficials alemanys van començar a cridat “Halt!, Halt!” (“atureu-vos” en alemany), però els soldats, que com hem dit eren de quaranta nacions diferents, van entendre una altra cosa, van entendre “Al·la! Al·la!”que era el crit de guerra dels turcs. El caos se generalitzà, mentre uns corrien sense direcció, altres disparaven contra tot, i és de suposar que hússars i infanteria seguien atonyinant-se.

A tot això, arriba un  altre destacament de reforç avançat de cavalleria. Des de lluny, observen el merder, i “evidentment”, interpreten que es tracta d’un atac turc que manté tancats als seus companys hússars en mig d’aquelles rudimentàries barricades de licor. Ergo, carreguen a tot drap sabre en mà contra els seus propis companys. Enmig de la pols que aixequen els cavalls i la pólvora, enmig del soroll dels trets i les espases, segurament a aquestes alçades ja es feia impossible distingir ningú.

“La batalla de Karansebes està considerada la derrota autoinflingida més gran de la història”

Per fer “la festa” completa, faltaven els focs artificials. I efectivament, quan per l’altra banda de l’autobatalla apareixen els primer destacament d’artilleria, aquests veuen la càrrega de cavalleria darrera i interpreten que són turcs, pel que comencen una sessió per a bateria i orquestra. Amb la qual cosa, els que inicialment s’estaven barallant, no saben si els qui vénen son turcs i les bateries els ajuden, o si les bateries són seves i els ataca la cavalleria turca… el caos és immens, però tothom segueix atonyinant tothom, per si de cas.

En un intent de posar ordre dels oficials alemanys, el mateix emperador es va veure involucrat en el suposat “atac turc”, tot decidint que estant com estaven voltats de turcs (això creien) era millor retirar-se. Però clar, retirar-se cap a on, si eren ells mateixos els qui s’estaven atonyinant, pel que durant la retirada se seguien atonyinant i pensaven que els turs els seguien. Camí enrere de fugida, el riu va fer d’embut, el que encara va provocar més víctimes. El mateix emperador Josep II va caure del cavall a una fossa i apunt va estar de deixar-hi la pell, ho faria poc després, al 1790, però de malaltia.

Total: que els austríacs van tornar al seu campament derrotats, convertint-se aquesta en la major derrota autoinflingida d’un exèrcit en tota la història. Dos dies després dels fets, per fi, van arribar els turcs a Karansebes. Els de veritat. I es van trobar amb la sorpresa d’uns 10.000 cadàvers de l’exèrcit austríac escampats per tot arreu. La guerra va ser un desastre per als austríacs, i finalment els qui van sortir guanyant van ser els russos.

josep_ii
L’emperador Josep II. Al seu epitafi va manar posar aquesta frase: “Aquí jeu Josep II, qui va ser desgraciat en totes les seves iniciatives”. A l’home almenys no li faltava realisme.

Realitat i ficció

Per acabar, la veritat és que aquesta batalla ha estat amb el pas dels anys bastant mitificada, mentre que les fonts són molt minses. No hi ha fonts del costat turc, evidentment, pel que tot és d’un sol costat. Tot plegat, fa témer en les diferents versions literàries que s’han anat construint al voltant de la batalla, hagin aportat “fets” al relat que són falsos. De fet, la principal font d’aquests fets es va escriure 59 anys més tard, la Història de Josep II.

A Internet es poden trobar manta versions dels esdeveniments, i algunes coses ballen, com la data, que alguns situen al 15 setembre i el 17 seria quan van arribar els turcs, com en aquest recull del 2011 amb el resum de la història significativament anomenat Festa a Karensebes Tothom és convidat!

Alguns precisen que en comptes de “licor” era “brandy“, cosa certament impossible de saber. La xifra mateixa de víctimes també balla molt, entre 9.000 i 10.000, igualment serien molts, i alguns qüestionen que fs tan gran, perquè representaria una desena part total de l’exèrcit.  Pel que fa a l’anècdota d’on va anar a parar el mateix emperador, les versions tampoc es posen d’acord. Normalment es parla d’una mena de pou, però alguns interpreten que va anar a parar directament al riu.

Fos com fos com anés el desenvolupament real de la batalla, el tema és que no canvia el resultat. Com a curiositat, i com a mostra de la recreació artística que s’ha anat fent dels fets, aquí teniu una pel·lícula muda que intentava reproduir la batalla.

Loading Facebook Comments ...

1 comentari

FER UN COMENTARI