Com ja hem esmentat en d’altres posts, els orígens d’Europa no sempre es troben dins les fronteres que coneixem avui dia, sinó que, malgrat faci arrufar el nas als corrents eurocentristes, sovint hem de cercar en d’altres continents, concretament a Àfrica i Orient mitjà, fets determinants en les primeres passes del nostre continent. Avui parlarem d’un actor que fou esborrat tant físicament com de les fonts que ens han arribat, pel fet que foren escrites només pels guanyadors, com acostuma a passar després de totes les guerres. Podem afirmar, doncs, que en aquest cas es va donar una dammatio memoriae que afectà una civilització sencera.

Aquest actor és Carthago, una ciutat a l’actual Tunísia fundada a finals del segle IX aC per comerciants procedent de Tir, a l’actual Líban, i que monopolitzà el comerç i la vida a la Mediterrània occidental fins la seva derrota final contra Roma el 146 aC, després de tres enfrontaments coneguts com les “guerres púniques”, donat que els cartaginesos també eren coneguts com a púnics.

L’episodi més conegut dels enfrontaments entre Carthago i Roma tingué lloc durant la segona Guerra Púnica (218-202aC), quan el general cartaginès Anníbal Barca es desplaçà amb el seu exèrcit, amb elefants i tot, des de la península Ibèrica fins a Itàlia, travessant els Alps i també els Pirineus, per arribar a les portes de Roma.

El seu pas pel nostre territori actual tingué lloc l’any 218 aC, i l’exèrcit cartaginès hagué de salvar dos grans accidents geogràfics: el riu Ebre i els Pirineus, que foren creuats per primera vegada a la història per un gran exèrcit d’uns 90.000 homes, 12.000 genets i 37 elefants. La ruta seguida pels “elefants d’Anníbal” ha estat objecte d’investigació des de Bosch i Gimpera fins l’actualitat i malauradament, no ha pogut ésser encara concretada amb exactitud. Les principal fonts escrites de les que disposem són l’autor grec Polibi i el romà Titus Livi, que donen detalls diferents sobre la ruta seguida. Altres fonts, com la mateixa geografia del nostre país i també les solucions buscades pel mateix Anníbal en les posteriors travesses del Roina i els Alps (més ben documentats) ens poden donar més pistes.

“Les fonts historiogràfiques coincideixen en el fet que en arribar a l’Ebre, Anníbal dividí el seu exèrcit en tres grups, de manera que segurament, no creuarien el riu per un únic pas i aquests no serien a tocar de la costa, ja que l’amplada del riu a la part final del seu recorregut ho desaconsellaria”.

Comencem el trenca-closques; per una banda, les dades que esmenten Polibi i Livi ens donen dues versions del recorregut, ja que Titus Livi parla de la conquesta dels territoris de les tribus iberes dels ilergets, bargusis, ausetans i lacetans, mentre que Polibi fa esment del control de ilergets, bargusis, erenosis i andosins. Així doncs, Titus Livi indica que la ruta passaria per Osona i Solsonès mentre que Polibi marca un itinerari per terres de l’actual Vall d’Aran i Andorra.

Les fonts historiogràfiques coincideixen en el fet que en arribar a l’Ebre, Anníbal dividí el seu exèrcit en tres grups, de manera que segurament, no creuarien el riu per un únic pas i aquests no serien a tocar de la costa, ja que l’amplada del riu a la part final del seu recorregut ho desaconsellaria. Segons els autors, els passos utilitzats per l’exèrcit cartaginès estarien a la zona controlada pel poble iber dels ilercavons això és, la zona de les actuals comarques de la Terra Alta i el Baix Ebre (cal recordar que, fa 2000 anys, no només no existia el Delta, sinó que al segle I dC, la desembocadura estaria a Tortosa, que segons l’historiador Gai Suetoni, era port de mar). De fet, no s’esmenten els ilercavons com a pobles conquerits, perquè hi ha notícies que eren aliats dels cartaginesos.

Passar 40 elefants, fa 2300 anys, d’una banda a l’altra de l’Ebre no sembla del tot fàcil. Primerament, caldria cercar un meandre del riu on l’aigua perdés velocitat i no sigui molt profund, per posteriorment, tal i com està documentat en passar el Roina uns mesos més tard, construir rais per a posar-hi els animals a sobre. Sembla, que, almenys en el cas del pas del Roina, alguns elefants van caure a l’aigua i van acabar travessant el riu “nedant”.

Pel que fa a la geografia pirinenca, els passos més favorables per a travessar els Pirineus podem contemplar els actuals el Pertús, el coll de la perxa a La Cerdanya o el coll d’Ares entre Ripollès i Vallespir. Tot i que el pas més senzill seria el Coll d’El Pertús, hi ha encara un altre element; la presència de les colònies gregues costaneres d’Emporion i Rodhe, col·laboradores dels romans, que fa pensar que Anníbal evità aquesta ruta en favor del pas per l’interior. De fet, els textos de Titus Livi esmenten que Anníbal seguí el camí de la costa fins creuar l’Ebre, mentre que no torna a esmentar la costa en el seu relat.

El desconeixement de l’indret exacte ha fet sorgir, inevitablement, llegendes que s’hi refereixen. La mateixa Via Augusta ha estat anomenada “camí d’Anníbal”, mentre que al terme de l’Espolla (Alt Empordà) hi ha dues parets de pedra seca paral•leles conegudes com “el camí d’Aníbal”, suposadament construït per al pas dels elefants. També l’existència d’una roca amb el gravat de la figura d’un elefant africà al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya, ha estat interpretat també com una prova del pas d’Anníbal pel Capsacosta, seguint la ruta que posterioment esdevindria la via romana que val la pena de visitar actualment i que presenta alguns trams en excel·lent estat de conservació. Després de passar la Solana, l’exèrcit cartaginés, segons aquesta teoría, hauria travessat els Pirineus pel coll d’Ares.

Fins i tot el programa de divulgació de l’arqueologia “Sota terra” de TV3, dedicà una de les seves “intervencions exprés” a esclarir pistes sobre el pas d’Anníbal per Osona, sense èxit.


Recursos


Llegendes

4 COMENTARIS

  1. “Cal recordar que, fa 2000 anys, no només no existia el Delta, sinó que al segle I dC, la desembocadura estaria a Tortosa, que segons l’historiador Gai Suetoni, era port de mar”. Aquesta afirmació respon a la tradicional teoria evolutiva del delta de l’Ebre, què explicava que, en temps dels romans, Dertosa era port de mar i la desembocadura de l’Ebre formava un gran estuari, al temps que explicava un suposat intens creixement de la plana deltaica a l’època moderna per la desforestació de la conca.
    Però aquesta teoria fa temps que està en revisió. En l’actualitat es considera més fiable la que inicia el creixement del Delta actual (assentat damunt de plataformes deltaiques anteriors) cap el 2000 aC.
    Més informació a: http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/delta-ebre/coneix-nos/patrimoni_natural_i_cultural/hidrologia_i_geologia/

     
    • Abans que res, moltes gràcies per seguir-nos i pel comentari.
      Realment, sembla que no acaben de quadrar les fonts clàssiques amb els estudis actuals. El fet que Gai Suetoni esmenti Dertosa com a “port de mar” evidencia la importància de l’enclavament com a punt d’entrada a l’Ebre, navegable fins a l’actual La Rioja, i el fet que els vaixells hi arribaven fàcilment des del mar.
      Un altre autor, Estrabó, parla de les “boques de l’Ebre” donant a entendre que desembocava en diferents ramals que podrien ser l’inici del delta, que podria no ser obstacle per a l’accés al port de Dertosa.
      Malauradament, no s’ha localitzat encara el port de Dertosa, ja que el nivell d’època romana es troba més de 6 metres per sota de l’actual nivell de circulació, a la capa freàtica de l’Ebre. La seva excavació podria donar informació important pel que fa a la seva dimensió i funcionalitat.
      En tot cas, l’amplada del riu al seu tram inferior sembla excessiu per a possibilitar el pas de l’exèrcit cartaginès.
      Cordialment,

       

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...