Aquesta és una, potser, de les mentides més grotesques que de ben segur hem escoltat “manta” vegades: que Espanya comença amb els reis catòlics, amb la unió de les corones d’Aragó i Castella. Mentida com una catedral. D’ençà la Real Acadèmia de la Història, creada per Felip V per manipular i fabricar una història a la mida del centralisme borbònic, s’ha anat repetint aquesta frase com un mantra per donar pedigrí a la ficció d’un estat dominat pels castellans i on la resta de nacionalitats van quedar-hi “assimilades” (forma light de dir reprimides i colonitzades), amb la seva història convenientment manipulada per justificar un nyap intel·lectual que encara avui provoca vòmits, tedi i fracàs escolar entre els alumnes d’institut més espavilats.

Els castellans han aconseguit inserir la mentida en el més profund de la rància mentalitat espanyolista (nacionalista castellana) fins a l’extrem que la mentida forma part habitual de l’argumentari “cultural” en les discussions de carajillo de qualsevol bar de barriada. Qualsevol garrulo, que no sabria ni situar cronològicament la revolució francesa i que necessitaria un mapamundi per trobar Armènia, es creu capacitat per fer servir aquest  fet històric, suposadament cert, com un argument suposadament irrefutable de la “unitat indissoluble d’espannnnnya”. Tant s’ho creuen, que fins i tot la Falange va adoptar els símbols dels reis catòlics com a propis: el jou i les fletxes.

Anem a veure primer com es va produir la boda, per veure clarament la mentida. Ferran de Trastàmara i Isabel es van casar, en secret, el 1469. Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca, i comte de Barcelona fins el 1479, deu anys després de la boda! I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després de la boda! En el moment del casori, doncs, cap dels dos no era ni tan sols candidat a la successió dels seus respectius territoris, sinó que per Castella, la successora era Joana la Beltraneja. Per Aragó i sobretot Catalunya, la cosa encara va ser més complicada per l’oposició de les institucions catalanes al rei. Tot plegat evidencia doncs que no hi havia cap voluntat d’unir les corones en el moment en què es van casar.

Reconquista-rendicion-granada
La rendició de Granada als Reis Catòlics, de Francisco Pradilla.

A Catalunya, el pare de Ferran, Joan II, va tenir molts problemes. Fou un personatge funest que  provocà tres guerres civils: a Navarra, a Castella i a Catalunya, on el preferit per recuperar la desitjada dinastia pròpia havia estat Carles de Viana (mort fatalment al 1461). En absència de l’estimat Carles de Viana,  durant la guerra (1462-1472) els catalans cercaren pretendent a tot arreu, fins al conestable Pere de Portugal, passant olímpicament de Ferran, que va ser encerclat per les tropes catalanes a Girona junt amb la seva mare. Després, Ferran participaria a la guerra civil castellana provocada per l’ascens de la seva dona a Castella (1474-1479) i per tant, només com a conseqüència del resultat de carambola de tot això, l’any 1479 Ferran i Isabel van arribar  a ser reis del propi territori i reis consorts dels regnes de l’altre.

Per si no n’hi hagués prou amb això, a la mort d’Isabel el 1504, encara quedà més reblat el clau de que aquí no s’havia fundat res, i és que la filla del matrimoni, Joana I de Castella, seria reina només de Castella juntament amb el seu marit Felip, mentre que Ferran s’hauria de retirar a Aragó. Així doncs, fins i tot en vida del mateix rei catòlic, les corones (els regnes sempre van continuar la seva pròpia inèrcia i van romandre completament independents l’un de l’altre) es van tornar a separar. El mateix títol de “catòlics” no el van rebre fins el 1494, quan el papa Borja Alexandre VI beneí el matrimoni (23 anys després!), essent un títol hereditari només a Castella. Ferran, només va ser “catòlic” consort.

Més encara. En declarar Joana com a “boja”, que és el nom amb el que ha passat a la història, es va cridar altre cop Ferran a Castella… per a fer de regent! Només a l’espera que el fill de Joana amb el flamenc Felip (mort sobtadament el 1506) fos major d’edat i accedís a la corona de Castella (fet que passaria al 1516). I Aragó? Doncs un fet poc divulgat és que Ferran es va tornar a casar el 19 d’octubre de 1505. L’elegida va ser Germana de Foix , una noia de 18 anys relacionada amb la monarquia francesa, amb qui tindria un fill cridat a ser l’hereu de la corona aragonesa que naixeria el 1509. Curiosament, aquest fill anomenat Joan, que hauria estat Joan III d’Aragó, va néixer a la mateixa ciutat on es van casar il·lícitament (té gràcia, ara que el govern ho veu tot il·legal) Ferran i Isabel: a Valladolid.

El fill del que Ferran esperava que fos major d’edat mentre feia de regent a Castella seria l’emperador Carles V, i el destí faria que el fill nascut de Germana de Foix morís a les poques hores de néixer, pel que les corones aragoneses i castellana, no quedarien unides entre elles finalment, sinó que passarien a formar part d’un conglomerat immens de territoris governats pels Habsburg. La historiografia espanyolista va convertir un fet puntual, amb inici i fi, i succeït de rebot, en una categoria amb intencionalitat, tot per justificar l’existència d’un estat centralista. 

La de Ferran i Isabel només fou una unió d’interessos econòmics familiars dels Trastàmeres (els seus avis eren germans), que temporalment va unir les corones i res més que les corones, que posteriorment quedarien totes incloses en un marc més ampli, l’Habsburg austríac, que sovint també es confon com a “espanyol”… Però com els va arribar tant de poder a mans d’aquesta gent, ja és una altra història.

Per veure la magnitud de la tragèdia, i com és que als catalans no ens entenen, res millor que fer un cop d’ull a la manipulació històrica a que està sotmesa la població de l’estat espanyol, un estat que cada cop té més ítems per ser anomenat una dictadura pura i dura. Només cal fer un repàs del que s’ensenya a les escoles espanyoles per escandalitzar-se. Us deixem una mostra:


Llegir més:

El primer “rei d’Espanya” va ser al segle XIX
Franco i la història antiga – Històries d’Europa
El nacionalisme espanyol – Històries d’Europa

9 COMENTARIS

  1. Nomes una reflexio; com es que en ple segle xv es pugui pensar que Isabel (sent dona) tenia mes poder que Ferran ( un home), i per tant no fos ell el qui volgue assimilar castellan a Catalunya? Aqui hom pot veure q fa pudor d sutge, I q per tant es inviable tanta pretencio castellan…

  2. Alfredo Martín,
    El nom veritable i genuí per anomenar la Confederació de regnes del Compte de Barcelona, rei de Catalunya, és com va deixar escrit el rei Martí l’Humà a les Corts de Perpinyà del 1406 “Amb la paraula gloriosa de Catalunya -gloriosa dicta sunt de te- i també amb el de nació catalana. És doncs, com hem de designar l’antic Estat compost, “és molt senzill, digueu-li Catalunya”.

  3. Un altre llibre que ens fa qüestionar i dubtar de qualsevol afirmació històrica és el de Miguel-Anxo Murado: “La invención del pasado” Verdad y ficción en la historia de España. Editorial DEBATE, ISBN: 978-84-8306-853-3.
    El Cid no se llamó “Cid”. Ese mote es una castellanización del árabe “sidi”, “mi señor”.
    En el siglo XV, cuando Castilla vuelve a verse poderosa con Isabel la Católica y se retoma el proyecto imperial, se reescribe de nuevo la historia para incluir reyes leoneses, gallegos, asturianos… pero no a Alfonso I el Batallador, sin embargo, puesto que Cataluña es un aliado al que no se puede provocar de esa forma. Entonces la muerte de Isabel convierte inesperadamente a Fernando el Católico, un rey de Cataluña, en gobernante de Castilla. Esto hay que explicarlo para que no parezca que Castilla ha sido absorbida por Cataluña, así que se rehace otra vez el pasado para incluir nuevamente a Alfonso I el Batallador y al propio Fernando, que figura en la lista como Fernando IV.

  4. Benvolguts Cèsar Sánchez i Jordi Bonvehí,
    Em sap greu que vosaltres també doneu per certa i alhora propagueu la gran mentida històrica que constitueix l’expressió “Corona d’Aragó”. Feu un repàs a la documentació de Caius Parellada i Cardellach al llibre: “Corona d’Aragó”, denominació impròpia de l’estat català medieval, del Centre d’estudis colombins, Rafael Dalmau, editor. ISBN: 978-84-232-0654-4

    • Tens tota la raó. Algun dia podríem fer-ne una entrada. No conec aquest llibre que comentes, sí que considero a hores d’ara força provat que la denominació “Corona d’Aragó” va néixer a Castella, concretament al consell consultiu sobre els afers d’aquests regnes, que per ells eren estrangers. En algun moment del segle XVIII els catalans adoptaríem aquesta denominació estrangera per referir-nos als territoris antigament sota domini del casal dels comtes de Barcelona. He revisat l’entrada, i no he trobat sencera l’expressió (sempre intento evitar-la), pel que dedueixo que et refereixes a quan dic directament “Aragó”, per contra de “Catalunya”, per exemple. Queda feta la correcció amb aquests comentaris. Gràcies per seguir-nos i per la recomanació bibliogràfica!

      • Jesús Delgado (Alcubillas, Ciudad Real, 1964) Grafòleg forense.
        «Colom era català però li van falsejar la identitat»

        En un llibre manuscrit d’heràldica de famílies nobles catalanes hi figura una família, els Colom, a la qual es va afegir la lletra a: Coloma. La investigadora del Cercle Català d’Història Eva Sanz ja havia detectat abans que jo aquesta tosca manipulació, però necessitava que un grafòleg forense confirmés la falsificació. A partir d’aquí vaig començar a desenvolupar tot el protocol.

        – ¿Qui el devia voler falsificar?
        – Colom havia pactat amb els Reis Catòlics el 10% i el virregnat de tot el que descobrís, i va tornar d’Amèrica amb vaixells carregats d’or. La Corona no va voler anomenar-lo virrei, i la solució va ser declarar que els havia enganyat, que era un estranger.

        – Els embolics de diners vénen de lluny.
        – Colom va morir pobre. Li van camuflar la vida als documents per no donar-li el que li corresponia.

        – Així que era català.
        – Sí, barceloní. Joan Cristòfor Colom Bertran, que vivia al carrer dels Mirallers, al Born. Fins i tot, la manera d’expressar-se a les cartes indica que era català i no italià.

        – ¡Una mica d’autoestima catalana!
        – Els italians, tota la vida han dit que Colom era genovès, però res més: no hi ha proves: només el testament, amb la firma falsificada. En canvi, hi ha un document a l’Arxiu d’Índies en què el seu fill Diego assegura haver rebut una carta del seu pare escrita en català.

        • L’escrit de Jesús Delgado (Alcubillas, Ciudad Real, 1964) Grafòleg forense, està recollit a la contra del Periódico de Catalunya del 18 de març del 2013.

  5. Molt d’acord amb tot el que proposeu. Caldria parlar de Corona d’Aragó quan ens referim al conjunt de territoris que va heretar Ferran, i no tots els qui hi habitaven eren catalans, però. La secessió de Catalunya de la Corona és actual.

FER UN COMENTARI

Loading Facebook Comments ...