Arran d’aquest darrer referèndum per la independència a Escòcia, s’ha posat de manifest que la ciutat de Glasgow, històricament més industrial que no pas la més turística i comercial Edinburgh, és un bastió de l’independentisme escocès. A Glasgow des de fa uns 30 anys apareix la major part de dies l’estàtua a Wellington amb un con d’obres al cap. Ningú sap exactament ni com va començar el que s’ha acabat convertint en una tradició, ni el seu significat exacte, si és que en té. En tot cas, a Històries d’Europa tendim a creure que “la broma” està massa ben dirigida contra un símbol del poder polític i militar britànic com va ser el Primer duc de Wellington. S’admetem comentaris

Potser primer caldria fixar-se en l’objecte de la mofa per intentar treure’n l’entrellat: Arthur Wellesley, primer duc de Wellington, o més comunament anomenat, Wellington. Era fill dels colons anglesos d’Irlanda afincats a Dublín des d’on gestionaven les seves possessions, en el cas de la família de Wellesley, com a comte de Mornington. Formava part, doncs, de la classe social benestant anglo-irlandesa,  que governaven sobre la majoria de la població irlandesa catòlica gràcies a les Lleis Penals, les quals bandejaven els catòlics de qualsevol representació. El dramaturg irlandès Brendan Behan va definir els membres d’aquesta minoria com: “un protestant amb un cavall”.

wellinton_con
Monument a Wellington a Edinburgh, imitant el de Glasgow. Ja no només li posen un con d’obres, sinó que a sobre el decoren per a l’ocasió “yesscotland”. Fotografia: Jordi Amat.

Wellington, per a la majoria de mortals, va passar a la història com el vencedor de Napoleó a la batalla de Waterloo. No com un dels terratinents que provocaren la Gran Fam d’Irlanda, que vam relatar en un dels nostres primers articles. La seva faceta de militar és la més coneguda, ni la de terratinent ni la política és tan divulgada. La dimensió política de Wellington també és important, era un tory, conservador (per cert que el nom de “tory” prové d’un mot despectiu irlandès que significa “bandoler”). En el període en que va ser erigida l’estàtua (1844), Wellington va ser ministre sense cartera i cap de l’oposició a la Cambra dels Lords (Anglaterra té un sistema bicameral, per contra d’Escòcia que és unicameral). Un personatge polític, doncs, de pes, que s’havia guanyat la reputació per la seva oposició frontal a la Llei de Reformes de 1832 impulsada pels whigs.

L’altra cosa que caldria conèixer és què passava durant la dècada dels 30 i començament dels 40 del segle XIX a la potent industria pesada de Glasgow. Doncs resumint molt: l’economia s’enfonsava. Les constants Coalicions contra la França revolucionària (una guerra interpretada com “anglesa”) van interrompre durant molts anys el comerç marítim d’Escòcia. Per la seva part, Anglaterra, malgrat la Unió, començava a fer bons els mals auguris i tirava cap a casa fomentant el port de Bristol i la indústria cotonera de Lancashire. Als habitants de Glasgow es va quedar anar cap al sud com a mà d’obra batata, al costat dels irlandesos catòlics (que era tan com dir ser l’última merda de l’imperi) i la mineria.

Efectivament, a l’igual que avui en dia passa amb el gas o el petroli, durant la industrialització la font d’energia, el carbó, provenia en bona part d’aquesta zona. I els anglesos feren tot el possible per abaratir el seu preu i forçar la població a la seva extracció, a manca  d’altres  fonts de recursos. En aquest context, la corona va encarregar l’estàtua a l’artista Carlo Marochetti que també va realitzar la de Ricard cor de Lleó al ben mig del centre polític de Londres, a Westminster.

Oi que ja no sembla tant només un barret qualsevol a una estàtua qualsevol?


Podeu veure l’estàtua de Glasgow a aquest vídeo del blog d’Europa de TV3:

L’estrany barret del duc. Glasgow

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here