Demà hi haurà el referèndum a Escòcia que pot posar fi a 300 anys de l’imperi britànic tal com el coneixíem, per això parlem avui de la història de com es va crear aquesta unió de dos acèrrims enemics històrics. Contràriament a allò que generalment s’explica, la creació de la Gran Bretanya és a dir, la unió dels parlaments d’Escòcia i Anglaterra el 1707, no va ser gens pacífica ni molt menys voluntària, ni tal sols volguda per una gran part de la població d’Escòcia. Veurem que, tot i que generalment se’ns diu que a diferència del cas català, Escòcia es va “unir lliurament” a Anglaterra, aquesta afirmació s’hauria de posar entre moltes cometes, i es que entre el cas català i l’escocès hi ha força paral·lelismes, tot i que també alguna diferència.

Parlem de la unió dels parlaments perquè des del 1603, anglesos i escocesos compartien corona en la figura del primer representant Stuart (és a dir, un rei escocès), en Jaume I, o Jaume VI a Escòcia. El successor de la important reina anglesa Elisabeth I, l’última de la dinastia Tudor, aviat intentà la unió dels dos territoris (a la pràctica encara totalment independents) sota l’empara del regne que li donava més prerrogatives i on, com sempre passa en aquests casos, va seguir-lo tota la noblesa escocesa: Anglaterra.

edimburg
Casc antic d’Edinburg, capital d’Escòcia.

Les relacions entre ambdues nacions durant el segle XVIII s’enverinaren per la resistència anglesa a tenir un rei escocès, per molt que aquests fessin tots els esforços per dissimular-ho. Després dels primers intents fracassats de Jaume I per la unió, el següent episodi va ser l’intent reialista escocès de secessió, que provocà la invasió i ocupació d’Escòcia per part del sanguinari Cromwell durant la dècada de 1650. Cromwell va permetre la religió, però el 1688 l’església escocesa se secessionà i es proclamà plesbiteriana, contraposada per tant a la condició episcopal que encara avui segueix a Anglaterra. D’entrada, ni tan sols els anglesos veien bé la unió, però problemes dinàstics van fer que canviessin d’opinió creant un altre conflicte diplomàtic amb Escòcia, i és que  l’any 1701 els anglesos, sense consultar els escocesos, van aprovar una llei segons la qual en cas de no tenir descendència la reina Anna (última Stuard), entrarien al govern els Hannover, alemanys. També durant aquest segle, les queixes per les constants interferències angleses contra el comerç marítim escocès van ser constants.

El principal detonant de la unió, finalment, va ser l’anomenat Darien Disaster o Darien Scheme entre 1698 i 1702. Aquest afer va ser un intent colonial escocès a Caledònia (actualment Panamà) de crear una companyia a l’estil de la resta de potències europees per comerciar amb les índies (com en els altres casos, una forma light de parlar del tràfic d’esclaus, llavors encara en mans monopolístiques espanyoles) i que va acabar en un desastre total i la ruïna de molts escocesos, ja que en aquesta aventura s’hi van fondre pràcticament la meitat de tots els diners d’Escòcia. Van ser evidentment els nobles, que eren bàsicament parlamentaris i terratinents, els qui primer van girar la seva mirada vers Londres per aconseguir emplenar les seves arques de nou i d’aquesta manera, ja al 1702 començava l’encès debat sobre la conveniència o no de la unificació.

La campanya es va iniciar. Els detractors tenien clara una cosa, era més fàcil corrompre 45 representants a Londres que 300 a Edimburgh i evidentment temien (i amb raó) que el seu territori quedaria com una simple província. Per als partidaris de la unió, dirigits per emissaris anglesos com Daniel Dafoe, la unió donaria més força per enfrontar-se als enemics i aportaria un mercat ampli als escocesos. Amb el temps ja es va veure que l’espai que se’ls reservava era el de cobrir, conjuntament amb els irlandesos,  de mà d’obra barata la indústria anglesa .

“Robern Burns: [Escòcia] Comprada i venuda per l’or anglès.”

L’octubre de 1706, només ser proclamat l’esborrany del Tractat d’Unió i tot just iniciades les converses al parlament escocès, es van aixecar avalots a les principals ciutats d’Escòcia. El poble sollevat d’Edinburgh es va llençar al carrer a la cacera dels representants parlamentaris unionistes i dels jutges als quals insultaven i llançaven de tot. Les protestes van impedir qualsevol activitat i per suposat la unió, d’aquí que al mes següent es proclamés un edicte que permetia la “repressió de qualsevol reunió” i establia a la pràctica, un estat de militar de setge que es posaria en marxa de seguida. Entre octubre de 1706 i gener de 1707, el principal argument anglès va ser el suborn dels parlamentaris escocesos.

El 16 de gener de 1707 als parlamentaris, després d’anys de fortes protestes per la venda de la independència del país a canvi de pràcticament res, no se’ls va ocórrer res més que anar en processó per la Royal Mile fins l’edifici de l’antic parlament per celebrar la seva traïció al poble. No van arribar. Una gentada se’ls va llançar al damunt i van obligar els parlamentaris a amagar-se al celler d’una casa a mig camí.  En aquest indret, avui s’hi aixeca un edifici històric del segle XIX que conserva però aquest soterrani, que avui són els lavabos del restaurant italià Bella Italia, concretament el de dones. Allà es va signar la traïció, i els articles de la Unió van ser aprovats per només 110 a favor contra  67.

La sessió del parlament es va aixecar el 19 de març, i l’1 de maig entrà en vigor la Unió. Robert Burns, el poeta nacional d’Escòcia, va dir sobre el seu país: “comprada i venuda per or anglès”. El dia de l’entrada en vigor del decret, les campanes de l’església de St Giles a Edinburgh van tocar “How can I be sad on my wedding day” (com puc estar trist el dia de la meva boda).

Després de la unificació, no van acabar els problemes ni les insurreccions. Els escocesos només van conservar el dret i l’església pròpia, cosa que va continuar essent font de constants topades, com ja vam explicar per exemple al cas de les bodes de ferrer. Malgrat això, val a dir que el tarannà anglès no té res a veure amb el castellà que tenim proper, i poc a poc, molts elements escocesos es van anar incorporant a l’imperi amb el pas dels anys, des de la modificació de la bandera, fins unitats de l’exèrcit pròpies escoceses o el nom de la mateixa policia, Scotland Yard.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here