El 28 de juliol de 1914, s’inaugurava a Europa el primer dels episodis que marcarien el segle XX. A la Primera Guerra Mundial, que es va estendre durant quatre anys, s’estima que uns 20 milions de persones van perdre-hi la vida, entre civils i soldats tant de les Potències Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria i Imperi Otomà) com dels Aliats (Regne Unit, França, EUA i Rússia). També van quedar modificades les fronteres d’Europa i es van signar tractats de pau per evitar noves massacres que al final van resultar ser un fracàs de la diplomàcia internacional, la història es tornaria a repetir-amb més crueltat i duresa el 1939.

El 21 de febrer de 1916, un milió de soldats alemanys posaven en pràctica la tàctica de la “guerra de desgast” ideada per Falkenhayn i atacaven la fortificada plaça de Verdún. Després de mesos d’aferrissades batalles, la ferotge resistència francesa, sàviament gestionada per Pétain qui va procurar no “malgastar forces” i “economitzar” el nombre de tropes disposades a la zona, va aconseguir que l’atac alemany a penes aconseguís avenços significatius.

“L’enfrontament lliurat als límits de França i Alemanya durant la Primera Guerra Mundial va canviar dràsticament el concepte que es tenia fins llavors de les conteses europees”.

El front de Verdún, com en el del Somme més tard, esdevindria el gran devorador de carn humana, amb unes proporcions que la humanitat mai s’havia imaginat. Els alts comandaments, els generals de l’aristocràcia manaven i donaven ordres a soldats, la immensa majoria provinents de la classe obrera de les ciutats industrials més importants d’Europa, amb les tàctiques militars del segle XIX enquistades amb metralladores i els quilometres i quilometres filferro de pua defensiu. La mort s’olorava abans d’entrar en combat, les trinxeres serien les protagonistes d’una guerra bruta, dura i cruel.

La batalla de Verdun va ser sens dubte un fidel reflex de les atrocitats i de les sagnants carnisseries que van viure els soldats de la Primera Guerra Mundial, i va mostrar fins a quin punt aquesta contesa sobrepassava tot límit de violència. A Verdún, considerat com un dels grans enfrontaments de la història, hi van morir uns 300 mil francesos i alemanys, i s’ha convertit en un símbol de massacre, de resistència i de les monstruositats de la guerra industrial. El total de morts, ferits i desapareguts va ascendir a més d’un milió i mig de persones, sumant les víctimes d’una altra gran contesa lliurada en sòl francès: la batalla de Somme.

"Verdún, visions d'una historia", de Léon Poirier
Morir a les trinxeres: “Verdún, visions d’una historia”, de Léon Poirier. Font: BAFICI

Verdún era una ciutadella fortificada situada sobre el curs del riu Mosa, a uns 300 quilòmetres de París i que es remuntava a l’època dels romans. Al segle XVII, el rei Lluís XIV la va convertir en el major fort de protecció. Després de la guerra franco-prussiana de 1870 pels territoris del Rhin, va ser el principal bastió de la cadena de fortaleses que protegien la frontera de França amb Alemanya. Al 1914, any que esclatà la Primera Guerra Mundial, la guerra que “havia d’acabar amb totes les guerres”, era el principal punt de suport per al front francès i va es va significar de gran importància en la resistència per salvar París.

Al febrer de 1916, tota l’artilleria pesada alemanya es trobava molt a prop de Verdún, a punt per l’atac. La ciutadella estava deserta -els seus habitants havien fugit en començar la guerra- i en els seus carrers només s’hi podia veure a les tropes franceses. Al llarg dels forts s’estenia una xarxa protectora de trinxeres i filats, però la defensa francesa estava en inferioritat de condicions.

“Al febrer de 1916, tota l’artilleria pesada alemanya es trobava molt a prop de Verdún, a punt per l’atac”.

Després de la invasió alemanya de França, que s’havia detingut a la primera batalla del Marne, al setembre de 1914 la guerra de moviment va donar lloc a la guerra de trinxeres, un sistema enquistat on semblava que ningú acabaria guanyant. A l’abril de 1915, tots els intents de forçar un avanç dels alemanys a Ypres, pels britànics a Neuve Chapelle i pels francesos a la batalla de Champagne i Batalla d’Artois havien fracassat. Segons les seves memòries, escrites després de la guerra, el cap de l’Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, creu que si bé podria no aconseguir un avanç important, l’exèrcit francès encara podria ser derrotat. Va justificar els seus atacs contra l’exèrcit francès com estar en una posició de la qual no podia retrocedir, tant per raons d’estratègia i orgull nacional.

Soldats alemanys intenten travessar les posicions franceses (1916). Foto: B.Z.S.

La guerra de moviments dels primers mesos de la guerra va enfonsar-se ràpidament. Sobre les masses d’infanteria i cavalleria van caure tones d’obusos i milers de ràfegues de metralladora van delmar les files. Després de la batalla del Marne, els exèrcits van haver amagar-se, arrossegar-se pel fang , cavar cada vegada més complexos sistemes de trinxeres per sobreviure al foc enemic. Des del Mar del Nord fins a Suïssa, milers de quilòmetres de trinxeres van enfrontar a milions d’homes al front d’occidental. Negades de fang, infectades de rates, de bacteris i malalties, les trinxeres es van convertir en la llar d’uns soldats que van patir fora mida. Els reiterats intents dels militars per trencar el front van dur a matances que encara avui segueixen tenint un lloc de privilegi en la història de l’horror: Verdún, Somme, Ypres…

Les potències industrials es van esforçar per trobar noves armes que permetessin la ruptura del front: els alemanys el 1915 van iniciar la guerra química, els anglesos en 1917 els tancs, l’aviació va començar a ser utilitzada de forma sistemàtica com a arma de guerra.


Més informació:

10 Photos Of Life In The Trenches

Sensuous life in the trenches

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here