El 5 de gener de 1895, un capità de l’Exèrcit francès, en aquells dies la segona potència mundial darrere el Regne Unit, Alfred Dreyfus, d’origen jueu, és degradat i condemnat a cadena perpètua, a la Illa del Diable, per un tribunal militar que el va trobar culpable de traïció a la pàtria, basat en molt febles proves. L’Illa del Diable és l’illa més petita de les tres Illes de la Salvació, davant de la costa de Guaiana Francesa. La Guaiana Francesa era un departament d’ultramar de França que s’ubica a la costa entre el Brasil i Surinam. Tot sembla indicar que els falsificadors de proves van fer una feina ben feta.

L’Illa del Diable va ser utilitzada com a presó, tristament molt famosa per la seva brutalitat amb els interns. Dreyfus acusat de ser un espia del màxim enemic dels francesos, la poderosa i cada cop més bel·licista Alemanya, passaria la resta de la seva vida en aquell fatídic lloc.

Degradació d'Alfred Dreyfus de l'exèrcit francès, gravat al 'Petit Parisien'.
Degradació d’Alfred Dreyfus de l’exèrcit francès, gravat al ‘Petit Parisien’.

Dos anys abans s’havia trobat en una dependència militar alemanya un tros de paper, escrit a mà, en el qual un militar francès es comprometia a vendre a Alemanya documentació militar secreta del seu país, i les autoritats militars van detenir un jove capità, l’Alfred Dreyfus, que estava a prova en dependències d’intel·ligència, acusant-lo de ser l’autor de la nota. Si bé els perits cal·lígrafs no van poder confirmar a qui pertanyia la lletra de l’escrit, la declaració d’un oficial d’intel·ligència, el coronel Henry, afirmant que existia documentació secreta, que no es podia divulgar, que involucrava l’acusat, va ser considerada suficient per condemnar al capità.

Alfred Dreyfus era fill d’una família jueva adinerada d’Alsàcia (en aquells dies territori alemany), que estava totalment assimilada a la cultura francesa i als seus refinats gustos i passions, havia nascut el 1859 a la ciutat de Mulhouse. Però el fet que l’Alfred fos jueu va ser suficient perquè la premsa catòlica francesa (amb un poder enorme entre les masses populars recentment alfabetitzades gràcies als esforços de la III República), fortament influenciada per intel·lectuals, escriptors i polítics antisemites, el considerés culpable d’alta traïció.

Disturbis antisemites en el cas Alfred Dreyfus
Disturbis antisemites en el cas Alfred Dreyfus.

S’ha de tenir present, d’una banda que en acabar, el 1871, la guerra entre Prússia i França, Alsàcia va passar a ser territori alemany; i per un altre que a França transcorria el que s’anomena “La Tercera República”, que va reemplaçar al règim monàrquic després de la derrota militar a principis de la vuitena dècada del segle XIX, que era fortament combatuda per sectors d’extracció catòlica identificats amb la monarquia , entre els quals hi havia molts oficials d’alt rang de l’exèrcit.

Els principals diaris europeus van cobrir les alternatives del judici que se li va efectuar a Dreyfus, entre ells l’influent diari liberal de Viena, “Neue Freie Presse”, el corresponsal a França era Theodor Herzl (pare del sionisme polític); qui va ser un dels pocs periodistes europeus als quals se li va permetre presenciar la cerimònia de degradació de Dreyfus. Posteriorment Theodor Herzl, va explicar que haver vist les manifestacions que es van efectuar a París després del judici, en què es cridava “Mort a Dreyfus! Mort als jueus!”, Li va fer modificar el seu pensament respecte a la possibilitat que els jueus s’assimilaran a les poblacions on vivien i s’integressin a les ciutats burgeses degut als perillosos connats d’antisemtisme que es generaven, i que molts governs no fessin absolutament res per evitar-ho, cada cop que un jueu era acusat d’algun delicte.

Al març de 1896, un nou paper, escrit a mà, referit a la venda de materials secrets a Alemanya és descobert, sent la lletra la mateixa del paper que va servir per acusar Dreyfus, i el cap d’intel·ligència de l’Exèrcit francès, el tinent coronel Georges Picquart, basant-se en perícies cal·ligràfiques descobreix que pertanyia a un oficial, el major Marie Charles Ferdinand Walsin Esterhazy. Picquart informa als seus superiors i considera que cal fer un nou judici. Els generals de l’Estat Major no estaven d’acord i van decidir no acusar Esterhazy i desplaçar del seu càrrec a Picquart. Mentrestant l’esposa i el germà de Dreyfus, juntament amb el seu advocat, van iniciar una campanya destinada a que es realitzi un nou judici a Alfred Dreyfus, proposta que comença a ser recolzada per diversos intel·lectuals francesos com també per polítics opositors al govern.

“El 1897 transcendeix a la premsa que s’havia trobat un nou document relacionat amb la venda de secrets militars a Alemanya”

Un any després, a mitjans de 1897 transcendeix a la premsa que s’havia trobat un nou document relacionat amb la venda de secrets militars a Alemanya i diversos diaris difonen la informació, la qual cosa obliga a l’Alt Comandament a ordenar que es jutgi marcialment a Esterhazy, alhora que Henry prepara un document fals que involucra Dreyfus com l’autor de la traïció.

Una cort marcial jutja Esterhazy els dies 10 i 11 de gener de 1898, i l’absol. Aquest fet fa que Emile Zola, un dels més destacats novel·listes francesos d’aquests anys publiqui, el 13 de gener, a la primera pàgina de “L’Aurore” de Georges Clemenceau (que més endavant arribaria ser president del govern), una carta oberta al president de França titulada “J’accuse” (Jo acuso) en què sostenia que el Govern i l’Exèrcit havien conspirat per condemnar Dreyfus per motius falsos, alhora que va acusar el govern i l’exèrcit d’haver comès “traïció a la humanitat” en incentivar a l’opinió pública amb missatges antisemites en un intent de desviar l’atenció popular dels seus propis i públics fracassos.

dreyfus
Alfred Dreyfus

El “Jo acuso” va fer que es venguessin 200.000 exemplars de “L’Aurore” només a París, i que la població es dividís entre els sostenien que Dreyfus era culpable i aquells que consideraven que era innocent. L’Exèrcit va denunciar a Zola per difamació, i quan el va jutjar va ser declarat culpable, pel que va haver de fugir del país, va acusar i condemnar Picquart per difondre secrets militars i va enviar a la presó a Henry, on es va suïcidar, per haver forjat un document d’intel·ligència.

L’opinió pública ja s’havia dividit sobre aquest tema, enfrontant els partidaris de revisar el cas, els dreyfusards, i els de tancar-lo definitivament: en el primer bàndol es va agrupar l’esquerra de conviccions democràtiques i republicanes, en defensa de l’Estat de dret i dels drets l’home; i en el segon la dreta nacionalista, tenyida d’antisemitisme i de tendències autoritàries, més propensa a comprendre la “raó d’Estat” i a defensar les institucions conservadores enfront de l’avanç de la modernitat i les garanties processals.

“Dreyfus va seguir lluitant per demostrar la seva innocència, el que va aconseguir finalment el 1906 (davant un tribunal ordinari): va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els seus honors”

Dels mitjans anti-dreyfusards va sorgir el nacionalisme integrista de Charles Maurras, que el 1898 va fundar el moviment d’acció proto-feixista Action française. En aquell mateix any un dels oficials que havien participat en la manipulació de les proves va confessar per després suïcidar-se i el cas va ser reobert; però, ja que estava en joc el “honor” de l’exèrcit, un nou consell de guerra va tornar a declarar Dreyfus culpable, encara atenuant la pena a 10 anys de presó. Hauria de ser el president de la República el que li atorgués l’indult definitiu i l’exoneres de qualsevol delicte per traïció.

Dreyfus va seguir lluitant per demostrar la seva innocència, el que va aconseguir finalment el 1906 (davant un tribunal ordinari): va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els seus honors, per retirar-se poc després (només va tornar al servei actiu per lluitar contra els alemanys durant la Primera Guerra Mundial). El seu cas havia servit de pretext per a un pols entre el “bloc republicà” i la dreta francesa, saldat amb el triomf dels primers, que van procedir a re-definir la Tercera República els primers anys del segle XX en un sentit laic i progressista.


Més informació:

Encyclopédie Larousse en ligne – affaire Dreyfus
Affaire Dreyfus. L’Affaire Dreyfus

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here