Gràcies a la campanya militar de Napoleó a Egipte, els científics que anaven amb la seva expedició van “descobrir” l’antiga civilització faraònica, la qual van portar al continent on es convertiria en un fenomen de fascinació pel món de les mòmies i les piràmides. Els francesos van acumular unes 50 tones de material de tota mena, que en perdre la batalla naval decisiva del Nil es van acabar enduent els anglesos per engruixir les arques del British.

Dins d’aquest lot hi havia la famosa pedra de Rosetta, la famosa clau desllorigadora que va permetre el desxiframent dels jeroglífics. Aquesta pedra va ser trobada per xamba (la primera d’una llarga corrua de casualitats) pel soldat D’Hautpoul quan estava fent unes fortificacions i, per variar quan passa que es fan obres, aquesta pedra li va semblar prou interessant com per a posar-la en mans de l’oficial de torn, Bouchard, qui la portà a lloc segur. Ràpidament les inscripcions van ser copiades amb tinta i enviades als especialistes europeus.

rosetta
La Pedra de Rosseta es pot veure avui en dia exposada al Museu Britànic. (Wikipedia Commons)

Tradicionalment, se li dóna tot el mèrit al francès Champollion en la traducció dels jeroglífics egipcis l’any 1822, gràcies a aquesta pedra però, malgrat que Champolion era tot un geni en llengües antigues, la veritat és que això no va ser del tot així. Com sovint passa en història, res és tan maco ni neix del no-res. Ell va ser una balda més en una llarga cadena d’investigacions i hipòtesis, però en ser l’últim es va endur tot el mèrit. La llarga successió d’esdeveniments surrealistes, errors que portaren a encerts, Champollion només la va culminar amb èxit per immediatament desmaiar-se davant el seu germà. La seva va ser una autèntica cursa pel prestigi internacional (sobretot entre Anglaterra i França) en la qual competien les “ciències pures” amb les “ciències humanístiques”, en ple procés de divergència al segle XIX.

Ja el primer historiador de la història (valgui la redundància), el grec Heròdot, va fer referència als seus viatges dels jeroglífics egipcis i la va vessar. Els anomenà hiera (suposant que eren escriptures sagrades) i demotika (comuna o popular que seria la resta de coses). En realitat, eren la mateixa llengua, només que els jeroglífics que tothom coneix vindrien a ser la nostra lletra d’impremta, mentre que per l’escriptura ordinària es feia servir una lletra ràpida cursiva, l’anomenada des de llavors hieràtica. Com a mínim, per sort, Heròdot va deixar anotat que es tractava d’una escriptura, i no d’una forma exòtica d’estucar les parets.

A Europa, els jeroglífics ja eren coneguts des d’època antiga gràcies als obeliscs portats en època romana, tal com comentàvem en aquesta altra entrada a Històries d’Europa. Des de llavors van anar corrent interpretacions esbiaixades sobre el significat d’aquestes escriptures, creient que eren representacions de la Bíblia. Al 1419 arribà a Itàlia un llibre del voltant del segle V escrit per Horapollo, anomenat Hieroglyphics el qual es convertí durant segles en una mena de guia, totes equivocades, sobre les suposades traduccions dels jeroglífics. Es va arribar a l’extrem d’inventar-se’ls, i la cosa anà a més des de la primera edició impresa de 1505.

Encara en època barroca trobem al jesuïta alemany, refugiat a Roma, Athanasius Kircher, típic erudit complert que encara és capaç tant d’inventar la lot màgica (una mena de projector precursor del cinema) com de ser un expert en llengües. A ell se li ha de reconèixer l’honor d’haver creat els que serien els més útils diccionaris copte-àrab-grec que després Champollion faria servir per aprendre aquesta llengua. Kircher, però, era a la fi un religiós del seu temps, i en intentar traduir els jeroglífics interpretà el mateix que els altres, inventant-se uns quants jeroglífics més i afegint l’ingredient del misticisme. Seguia doncs, la cadena de despropòsits d’encerts per xamba, i és que malgrat aquest error, sí que va encertar en col·locar l’idioma copte (llavors encara una llengua viva, tot i que en greu perill de desaparèixer) en la línia successòria evolutiva de l’antiga llengua dels faraons. De fet, “Copte” només vol dir “egipci”.

Ramses II
Escultura de Ramses II que inclou el cartutx amb un dels noms del monarca. Museu Egipci de Torí

Un cop situat el tema llengua, el 1802, ja arran de l’allau d’informació arribada gràcies a l’expedició de Napoleó, Akerblad va aconseguir per mensuració (comptant les paraules més utilitzades) el nom d’un faraó, ell sabia que el nom en grec apareixia “x” vegades i va comptar la paraula que es repetia el mateix nombre de vegades als altres textos. Poc abans, Georg Zoëga havia fet una immensa i pacient tasca d’endreçar fins a 958 jeroglífics diferents classificant-los per plantes, animals, etc. Això sí, sense ni idea del que volien dir encara.

Va ser el mateix Akerblad qui confirmaria que algunes paraules del text en demòtic de la pedra de Rosetta eren molt semblants al copte. Cert, però va intentar extreure un alfabet de 29 caràcters demòtics, equivocant-se en la meitat.

Estava convençut que el demòtic era una llengua alfabètica, greu error, però que acostava una mica més a la solució final.

Aquí entrà a l’enfrontament Thomas Young, el descobridor de la teoria ondulatòria de la llum, qui va teoritzar sobre el demòtic descobrint que en realitat només era una cursiva dels jeroglífics, una forma resumida per escriure ràpid. L’enfrontament Anglaterra (Young) i França (Champollion) estava servit.

ramsesII_cartutx
Ampliació explicada del cartutx de Ramses. On es pot veure com es combinen a les mateixes paraules síl·labes, lletres amb valor fonètic o ideològics.

Finalment, Champollion, lletres pures,  la va encertar ficant la pota fins dalt de tot el gener de 1822. Llavors s’estudiava amb el que portaven aventurers cap a les capitals europees. Un d’aquests, un tal Casati (molt menystingut per Young), trobà una sèrie de documents a Abidos en demòtic a partir del qual Champollion es féu una idea de com havia de ser suposadament el jeroglífic de “Cleòpatra”. Poc després, arribà un altre text de l’illa de Filos en grec i demòtic. El mateix en dues llengües? No! però Champollion es va pensar que sí! Casualment, i novament per pura xamba, resultà que el nom que va ell traduir, “Cleòpatra”, basant-se en les seves suposicions anteriors, era la única paraula igual en els dos textos!

Així, per concloure, la gran aportació de Champolion, va ser dir que els jeroglífics: no eren ni una llengua alfabètica (Akerblad), ni una de fonètica (Young) ni una d’únicament pictogràfica ideogràfica… sinó tot alhora i en una mateix paraula fins i tot. Ergo, punt set i partit per al francès amb l’enorme emprenyada dels anglesos. Aquest “descobriment” és  el que va portar finalment a poder traduir la pedra de Rosetta per part de Champolion que s’emportaria la fama i passaria “a la història”. Podríem dir, doncs, que aquesta podria ser la història de la darrera batalla (cultural) guanyada pòstumament per Napoleó contra els anglesos, després de perdre bous i esquelles (i fins i tot la mateixa pedra de Rosetta) pel camí.

Loading Facebook Comments ...