Amb la guerra a Síria ha tornat a l’actualitat el tema de l’ús d’armament químic, que és indiscriminat i altament mortal. Però per estrany que sembli, aquest tipus d’armament és molt antic, començant per l’ús mateix de la substància anomenada a l’encapçalament escatològic de l’article i acabant pels més sofisticats gasos desenvolupats per la Bayern, com el gas Sarin, per al conglomerat d’empreses IG-Farben.

Una de les tàctiques més antigues de guerra química, utilitzat fins època moderna, consistia en tallar el subministrament d’aigua, però no totalment, es deixava un reguerol pel que transitaven tots els excrements de l’exèrcit que hagués tingut la bona vista de posar-se en la part més propera al naixement d’un riu. Així, en atacar els campaments situats corrent avall, sovint els atacats patien de fortes indisposicions intestinals que els impedien defensar-se.

kaffa
Il·lustració del setge de Kaffa. Foto: Wikipedia Commons

Recentment també s’ha trobat restes d’època romana amb productes més elaborats, precisament a Síria. En aquest cas van ser els romans qui durant les guerres sassànides van patir els efectes de gasos tòxics impulsats pel corrent d’aire en una lluita de mines. Pel que la guerra química té, com a mínim, 2000 anys.

Productes químics es van continuar fent servir durant l’edat mitjana. L’imperi bizantí comptava amb  una poderosa barreja de productes, anomenat “foc bizantí”, que cremava fins i tot dins l’aigua i feia estralls entre els vaixells enemics. En bona part, gràcies a aquesta poderosa arma secreta Constantinoble va poder perviure tan de temps a l’altra banda del Bòsfor.

Però si una batalla va crear escola i va acabar sent la principal causa de la més gran mortaldat al continent europeu, aquesta va ser la batalla de Kaffa. Canvien els anys, però els escenaris ens són familiars: pel cas dels romans perquè s’ha descobert arqueologicament a Síria, i a Kaffa perquè és una ciutat de la península de Crimea, avui Ucraïna. Tornant a Kaffa, llavors una pròspera colònia genovesa a la mar Negra. Els genovesos al 1346 va ser assetjats pels tàrtars (llavors integrats dins els mongols), els quals portaren amb ells una nova malaltia asiàtica fins llavors desconeguda a Europa: la pesta negra. 

El setge no prosperava i els assetjadors tàrtars emmalaltien i morien com a xinxes sense que a l’interior els genovesos donessin senyal d’esgotament. Així, als assetjadors se’ls va ocórrer una idea que pensaren era brillant: utilitzar les catapultes per llançar els seus cadàvers dins la ciutat assetjada. Dit i fet, la idea era encomanar el que fos que provocava aquella malaltia, desconeguda fins llavors, als genovesos, alhora que es lliuraven d’haver d’enterrar els morts. Guerra química, o per ser més exactes, guerra biològica, en la més pura essència. El costum de llençar els morts es va generalitzar i perfeccionar, racionalitzant les municions, ja no es llançarien els cadàvers sencers, sinó que es farien a bocins perquè duressin més i fer més fàstic. Millor com més podrit.

Els resultats o efectes col·laterals, que es diria en termes actuals, de la “gracieta” militar, va ser que els genovesos (als quals efectivament se’ls va acabar encomanant la malaltia) en fugir de Kaffa i anar passant pels ports de Venècia, Gènova, Marsella (per on es diu clàssicament que va entrar la pesta negra a Europa) i Barcelona van estendre la malaltia per tot el continent. Aquesta malaltia, la pesta negra, va arrasar una quantitat indeterminada de població europea calculada pel boc gros en la meitat total.

“El desenvolupament total del que es va assajar durant la Primera Guerra mundial el van portar a terme empreses químiques que perfeccionaren els seus descobriments ja per a la Segona Guerra Mundial”.

Podríem haver estret la conclusió que la guerra química és molt perillosa, perquè no en pots controlar els efectes…però no. Amb la industrialització, sobretot durant la Primera Guerra Mundial, l’armament químic va ser utilitzat massivament en la guerra de posicions de trinxera, causant autèntiques situacions còmiques, si no fos per la seva tragèdia, com els canvis sobtats de vent que feia que els gasos llençats des de les pròpies files retornessin. Tan es van fer servir, que l’anomenada Grip Espanyola es va inicialment confondre com una arma més, tal com comentàvem al nostre article.    

El desenvolupament total del que es va assajar durant la Primera Guerra mundial el van portar a terme empreses químiques que perfeccionaren els seus descobriments ja per a la Segona Guerra Mundial. Empreses com Basf  (les de les cintes de cassette de tota la vida, sí) o Bayern (la de les aspirines, sí) van fer-se literalment  d’or fabricant  gas Sarin o el gas Kyklon B, tristament conegut per ser l’agent que es va fer servir a les càmeres d’extermini. Avui a Síria tornem a sentir parlar d’armes químiques, alguna cosa no hem aprés encara de la història.

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here