Entre 1845 i 1850 es produí un tall nefast en la història d’Irlanda, una mena d’any zero. Una fam que provocà una mortaldat terrible, coneguda com la Fam de la Patata. La causa puntual del desastre va ser una plaga que acabà amb tota la producció de patata, cultiu quasi únic, i aliment bàsic de la majoria de la població, sobretot la més pobre. Les patates s’havien convertit en un monocultiu a causa del gran rendiment d’1 o 2 per 4 o 5. Cap al 1845 1/3 part de les terres irlandeses (del total disponible, cultivades o no) estaven destinades a la patata.

“Al voltant de dos milions d’irlandesos van deixar l’illa en aquest període”

Però les causes profundes de la crisi van ser d’altres: l’estructura socioeconòmica del país, especialment la distribució de les terres. Les millors terres de cultiu eren del protestants, és a dir, dels colons anglesos. Els propietaris anglesos posseïen en aquell moment el 80% de les terres irlandeses. Ells no treballaven, ho feien els irlandesos. Només el 7% de les propietats eren més grans de 30 acres, només el 24% d’1 a 5 i el 40%  tenien entre 5 i 15, extremadament petites com per alimentar una família. A aquesta parcel·lació s’havia d’afegir una irregular desproporció en la distribució de les terres així com en la seva qualitat. Les darreres tres dècades la població havia crescut molt, fins als 8 milions de persones, això va fer que les terres es dividissin molt a causa de la llei penal anglesa que obligava a dividir l’herència entre els fills. Aquesta situació s’arrossegava des de la invasió de Cromwell, personatge odiat a Irlanda.

La gran fam d'Irlanda.
La gran fam d’Irlanda.

El cens de 1841 havia dividit els irlandesos en 4 categories segons condicions econòmiques. Evidentment, els catòlics gaèlics eren els últims de la llista. Així, si la causa directa de la gran mortalitat va ser una plaga que acabà amb tota la producció de patata, aquesta no va ser més que la guspira del problema real, de fons econòmic d’un camp en la misèria, poblat d’irlandesos oblidats. Els Irlandesos des del XVIII no tenien cap dret sobre la terra, tot els era negat pels anglesos.

La fam portà també l’exili. Entre 1846-1851 van anar arribant a Glasgow uns 1000 immigrants irlandesos per setmana per treballar a la potent siderúrgia escocesa. A Dundee molts d’aquests immigrants eren dones. El 1851 eren el 7,9% de la població d’Escòcia. Amb aquesta immigració les disputes ètniques van fer aparèixer a Escòcia als orangistes, els irlandesos eren considerats mà d’obra barata i prou. Però la majoria d’aquests immigrants van anar a parar als Estat Units on van formar una colònia que donaria un suport sempre molt decidit a les causes independentistes. Al voltant de 2 milions d’irlandesos van deixar l’illa en aquest període.

“Del desastre es va culpar immediatament a Anglaterra de no fer res”.

Entremig de tot aquest desastre econòmic i humà va haver un intent de rebel·lió per part dels Joves Irlandesos al 1848, en línia amb les revolucions lliberals de la resta del continent, que va fracassar estrepitosament. Els seus encausats van ser desterrats a Austràlia. Les solucions que es van donar des del Regne Unit per a la crisi van ser abolir les lleis de taxes d’importació de cereals (les Corn Law). Pensaven en la lliure importació de menjar, però això va ser només interpretat com un gest inútil quan ja estava fet el mal. També es van destinar fortes quantitats de diners a comprar menjar per a Irlanda, però aquesta no va arribar mai a la gent més necessitada, sinó als colons anglesos.

Del desastre es va culpar immediatament a Anglaterra de no fer res. Els efectes es van fer notar en la producció, moltes terres van quedar despoblades per la mordentat  i va començar a aparèixer el pastoreig i l’efecte crida a cap a les ciutats. La necessitat d’emigrar més la mortaldat entre els pagesos pobres irlandesos van donar el cop definitiu a la llengua gaèlica, fins a aquest moment es calculava que 2/3 parts el parlava. La necessitat d’aprendre anglès per anar als Estats Units o fins i tot a Dublín va ser un cop definitiu a una llengua pròpia relegada a l’àmbit familiar des de feia segles.

El resultat final, entre els milions de morts de gana, i l’exili forçat, va ser que  la població a Irlanda al 1900 era la meitat que la del 1845.


Llegir més:

Els origens del boicot – Històries d’Europa

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here